opinió

Periodisme de merda

«Tanmateix, des de García Farreras passant per Mamen Mendizábal, Inda, Griso o el becari més novell de TVE, ningú no es qüestiona gens aquesta pseudoveritat oficial de l'escamot terrorista dels CDR»

per Francesc Viadel , 5 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 d'octubre de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La líder de Cs Lorena Roldán parla a raig, amb la rapidesa d'un autòmat programat per a escopir discursos apocalíptics davant d'un inadvertit auditori. El showman Antonio García Ferreras li ha donat pas al seu programa i Roldán, des de les escales del Parlament, més maquillada que una faraona, aprofita l'avinentesa per a convèncer als qui l'escolten que Catalunya és el setè cercle de l'infern de Dant o potser pitjor encara.

Ja veus tu!, qui li ho havia de dir que acabaria convertint-se en flagell d'heretges quan fa no res es passejava cofada amb una barretina per un tram tarragoní de la Via Catalana. Tant se val. En un temps de simulació allò que compta en un polític que vulgui triomfar és parlar sense fer botiges i moure al mateix temps les mans amb la sincronia corporal pròpia d'una ballarina. Dir sense dir res, estimular l'audiència, convertir-se en el centre de l'espectacle que tard o d'hora s'ha de cobrar el seu preu dramàtic en la dimensió de la realitat, més enllà de la retòrica.


El cas és que Roldán s'esplaia excitadament davant de la càmera sobre l'existència de 'comandos radicales separatistas' atiats pel president Torra a qui considera un perill públic. Pel que explica i com ho explica, sembla que sap més ella de les circumstàncies de la detenció dels nou CDR que no pas el fiscal, el jutge i la Guàrdia Civil junts. Ferreras es limita a fer-li un parell de preguntes softball, l'acomiada cordialment i continua el seu ritual mediàtic d'exorcització de Catalunya.

Els darrers dies l'emissora no ha fet cap altra cosa que intentar rescabalar ànimes catalanes per a la fe en la sagrada unitat de la pàtria. El republicà Sergi Sebrià, Eduard Pujol o Míriam Nogueras, només per citar-ne alguns, s'han vist sotmesos per part dels presentadors dels programes de màxima audiència a autèntics interrogatoris amb l'objecte que abominessin públicament, de genolls, d'una suposada violència que no ha existit, de les activitats d'un 'comando' del qual només se'n sap per un grapat de filtracions interessades -com ho són totes-. Filtracions, el contingut de les quals hem vist com s'ha anat modificant substancialment en unes poques hores, d'un dia a l'altre.


Tanmateix, des de García Farreras passant per Mamen Mendizábal, Inda, Griso o el becari més novell de TVE, ningú no es qüestiona gens aquesta pseudoveritat oficial de l'escamot terrorista dels CDR amb la qual s'ha empastifat la política catalana, amb la qual s'ha criminalitzat l'independentisme situant-lo en el punt de mira d'una societat espanyola constantment nodrida amb el verí de la catalanofòbia més nociva.

Ningú d'ells sembla haver-se preguntat, almenys en públic, per la versemblança de l'existència d'un escamot que pel que s'ha dit fins ara superaria potser en termes d'eficiència i preparació el més veterà dels grups del Mossad. Tampoc ningú no s'ha preguntat sobre el sorprenent fet que dona nom a l'operació, és a dir, l'existència d'un membre del suposat 'comando' que en el darrer moment hauria canviat de bàndol segons deixa caure al final d'una llarguíssima columna, en una línia, algun mitjà.


Ningú no ha volgut fer memòria de tantes i tantes operacions policials i catastròfiques instruccions judicials. No serà per manca d'exemples: Puig Antich, Guillem Agulló, els nois d'Altsasua... La ingrata feina periodística de posar en dubte les veritats oficials la deixen per als empestats mitjans públics catalans, traïdors, manipuladors i diabòlics que han posseït les ànimes de milions de ciutadans. El que veritablement compta no és qüestionar-se res sinó establir una veritat absolutament incontestable: Catalunya està fora de control, els dirigents independentistes recolzen el terrorisme encara que sigui amb la boca petita. Cal aplicar la mà dura, ara mateix, sense més dilacions.

Ben mirat, els membres d'aquest periodisme de part necessitaven confirmar que l'independentisme no tan sols podia ser massivament pacífic, que hi havia mosca en l'arròs. Per això quan Rivera, Fernando de Páramo, Casado, Roldán, Abascal o qui vulgui que sigui, parlen encara de Goma-2, armes i sofisticats equipaments per a fer mal, els deixen dir sense esmenar-los, sense que se'ls colren les galtes de vergonya.

Tot plegat, ara, amb la irrupció fantàstica d'aquest suposat terrorisme, ja no cal ser tan primmirats a l'hora de combatre el separatisme. Cal lligar curt les institucions catalanes que no estaran segures fins que siguin governades per un qualsevol partit o coalició de partits fidelíssims a la Constitució. Així doncs, ja sabem del cert que hi haurà més repressió, il·legalització de partits i entitats, 155, més conflicte, i, òbviament, molt més periodisme de merda, a dojo, sense límit, sense restriccions morals o professionals de cap mena.

És inútil cridar l'atenció sobre aquest extrem, vull dir, sobre la militància del periodisme espanyol, sobre la seva claudicació al nacionalisme i la raó d'Estat. Pràcticament no hi ha mitjà que no n'hagi combregat. L'entusiasme purificador és tan enorme que fins i tot s'ha arribat a escriure recentment en un diari de províncies de les "Espanyes" que no hi ha prou arbres en el país per a penjar tots els traïdors.

Cal resignar-se, admetre que els Hersh, Knigthley, Bernstein, Burchett... són un producte de països amb una tradició de premsa liberal i societats alfabetitzades des de fa anys i panys. Els periodistes que no deixen en les entrevistes que els polítics menteixen o es limiten a fer mítings, estranyament els trobarem per aquestes latituds. L'irascible Borrell o el canviant Sánchez, l'incendiari Rivera o la monòtona Arrimadas-Roldán res no han de témer en un plató de TVE, La Sexta o de T5.

L'australià John Pilger recorda que els Estats menteixen per costum. L'obligació dels periodistes és vigilar el poder, evitar que n'abusi. És una qüestió molt elemental, d'obligat compliment per a qualsevol mitjà sigui quina sigui la seva línia editorial. Ara mateix, la immensa majoria dels mitjans espanyols -i d'alguns catalans- van en direcció contrària i no crec que a mitjà termini s'esmenin.

Bàsicament, perquè estem a punt de viure situacions que ens han de glaçar la sang i que necessitaran un determinat clima moral, d'un marc conceptual que els faci suportables, d'una complexa teranyina de complicitats en què la premsa juga un paper fonamental. Trist i decebedor, però, sobretot, molt perillós.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Viadel
Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista i escriptor. És doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació de Barcelona. Autor de diversos assajos, novel·les i llibres de poemes. A Twitter: @FrancescViadel i també a https://francescviadel.wordpress.com/.
22/09/2020

Solitud

08/09/2020

Com tornarem a vèncer

11/08/2020

Marc Granell, apunts per a una obra completa

27/07/2020

Pablo Casado o la filoidiotia

14/07/2020

Josep Piera i els fantàstics setanta

30/06/2020

Orquídia

16/06/2020

La CIA pot cantar missa

02/06/2020

Caro Virgili

19/05/2020

El meu món

05/05/2020

Un estiu a Alsàcia

Participació