opinió

Amb vostès, Santi Sisa

«La peça culmina aquest disc en què Manel ret homenatge als manobres de la música, a tots aquells que han fet cançons i les han interpretat a dalt d'un escenari al llarg del temps»

per Jordi Bianciotto, 4 d'octubre de 2019 a les 23:05 |
El nou disc de Manel, Per la bona gent, inclou diversos samples, i potser el més estrany de tots és el darrer, en què se sent Gato Pérez presentant Jaume Sisa al mig d'una actuació, i que el grup fa servir com a introducció de la cançó que tanca el disc, 'El vell músic', interpretada precisament pel cantautor del Poble Sec. Es tracta d'un tall extret de la reedició del primer disc del Gato, 'Carabruta', i ens porta de viatge a una nit a la sala Zeleste de finals dels 70, amb el seu xivarri ambiental i una aura mítica, d'una Barcelona que ja no existeix. El més enigmàtic és la manera en què el Gato presenta al seu convidat: "Santi Sisa!".

Davant d'un misteri d'aquesta grandària, i ja que tristament Gato Pérez no és aquí per explicar-nos-ho, hem anat a demanar audiència a l'artista al·ludit, que darrerament ha interromput el seu retir de la vida mundana per promocionar un estratosfèric llançament, 'Els llibres galàctics'. Segons ens ha explicat Sisa, quan era jovenet i "ié-ié', al barri, a ell li deien Santi, i això era per culpa d'una veïna, la Rosarito, motivada fan de Santi Carulla, el cantant de Los Mustang, que era "muy alto y muy guapo, y canta muy bien", diu tot recordant-la. "Jo ja podia insistir-li que no, que jo em deia Jaume, que no hi havia manera; ella hi tornava: 'tú te llamas Santi!'", recorda encongint-se d'espatlles.


Un dia, el Sisa li va explicar la història al Gato i li va fer gràcia. "Doncs ara jo també et diré Santi!", li va etzibar. "I jo: 'que no, que em dic Jaume'. Però res, a partir de llavors va començar a dir-me Santi". I és d'aquesta manera com quaranta anys després la broma ha arribat al disc d'un popular grup musical català anomenat Manel, encantat d'incrustar el 'sample' d'aquella nit a Zeleste a una cançó seva, 'El vell músic', que transmet ressons d'una revetlla antiga.

La peça culmina aquest disc en què Manel ret homenatge als manobres de la música, a tots aquells que han fet cançons i les han interpretat a dalt d'un escenari al llarg del temps, creuant les generacions, seguint un dictat íntim aliè als llorers de la fama. Com Gato Pérez i com Santi Sisa. Sento el Jaume remugant. "La culpa de tot la té la Rosarito".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
19/10/2019

La trampa

11/10/2019

Estopa, 20 anys

04/10/2019

Amb vostès, Santi Sisa

27/09/2019

Joan Garriga, per una revetlla no infantil

20/09/2019

Pascal Comelade, a la seva manera

13/09/2019

Què té Eivissa?

06/09/2019

​Un Luis Troquel a les nostres vides

30/08/2019

Billie Eilish, des del futur

24/08/2019

Rescatant Atahualpa Yupanqui

16/08/2019

Hendrix, sempre

Participació