OPINIÓ

El que només depèn d'aquí

«La gestió de l'impacte de la sentència que vindrà i de tot el que està passant demana fermesa però també intel·ligència»

per Francesc-Marc Álvaro, 1 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
La convocatòria de noves eleccions generals i la detenció de diverses persones vinculades als CDR acusades de terrorisme són dos elements amb els quals no comptàvem fa uns mesos, quan especulàvem sobre l'etapa que s'obriria aquesta tardor, un cop es conegués la sentència del judici al Suprem dels dirigents independentistes. En canvi, sí que prevèiem les discrepàncies estratègiques entre els partits del Govern, els discursos diferents de l'ANC i d'Òmnium, i la dificultat de mantenir la gestió institucional en paral·lel a una protesta transversal de les bases del moviment sobiranista... És obvi que, avui dia, l'objectiu de la distensió i del realisme té menys pistes d'aterratge que després que prosperés a Madrid la moció de censura contra Rajoy. L'ambient s'enverina i es va concretant la temptació que tenen alguns d'imposar la plantilla basca a la crisi catalana. Són notícies molt dolentes, és clar.

En aquest context, i per evitar aquella mena de fatalisme que dona ales al conreu de gesticulacions que solemnitzen la distància entre la voluntat i la capacitat de canviar la realitat, seria bo separar el que depèn de la política independentista de tot allò que no en depèn. Per exemple, depèn dels polítics independentistes donar una imatge de credibilitat o no quan desenvolupen tasques de govern. I no depèn dels polítics independentistes la imatge de crispació que Ciutadans i altres entorns volen construir al voltant de les institucions catalanes. Més: depèn dels polítics independentistes fer un discurs més o menys inclusiu davant del conjunt de la societat. I no depèn dels polítics independentistes la interpretació sospitosa que determinats mitjans fan de les seves paraules i actuacions. Hi ha coses que l'independentisme pot fer perfectament i coses que no són al seu abast.


En aquesta hora de noves turbulències, de setge a la presumpció d'innocència, d'ordres contradictòries, de desorientació, d'impotència i de dificultats per fixar un diagnòstic compartit sobre què va passar fa dos anys, un principi hauria de prevaldre per damunt de tot entre els independentistes que exerceixen tasques de govern a qualsevol nivell: evitar errors i relliscades en tot el que depèn d'ells, en tot el que es pot fer des d'aquí, des de Catalunya. Procurar d'excel·lir en les decisions que es prenen, per sota i per sobre del soroll, del malestar, de la indignació i del caos. Procurar fer i parlar amb el cap fred, malgrat el clima emocional, que és el que és.

Els polítics independentistes han d'assumir que potser seran un pèl antipàtics en la mesura que no es poden deixar portar únicament per la pulsió reactiva i visceral, com els demana molta gent. La gestió de l'impacte de la sentència que vindrà i de tot el que està passant demana fermesa però també intel·ligència. Sense visió de conjunt, sense sentit de la cadena de conseqüències, i sense control dels temps, la fermesa acaba sent rigidesa i dogmatisme, i un camí políticament barrat. La batalla del president Torra per posar una determinada pancarta al balcó del Palau de la Generalitat és exactament això, en una de les seves plasmacions més absurdes; és un secret a veus que es tracta d'una tàctica que la majoria del seu Govern desaprova. Fins i tot l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, de la CUP, ha entès que cal administrar aquests gestos de confrontació simbòlica amb sentit de l'oportunitat i de la proporcionalitat.

Fa uns mesos es discutia sobre un hipotètic "momentum" arran de la sentència del Suprem i sobre la bifurcació entre pragmàtics i continuadors de la via unilateral. Ara, amb les novetats que tenim damunt la taula, potser cal discutir seriosament sobre la millor manera de conservar (i ampliar) el producte tangible i més gran del procés que arrenca l'any 2010: els dos milions de catalans que són partidaris d'un Estat independent. Dos milions als quals cal dir sense temor que un objectiu polític de dimensió històrica no és exactament una gimcana on cada líder anuncia diàriament que ofereix el seu cap en sacrifici, perquè no sigui dit.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1 i TV3. Autor de diversos llibres, entre els quals Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol i Per què hem guanyat. Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
12/11/2019

​De la Jonquera a San Jerónimo

29/10/2019

Un Raymond Aron espanyol?

15/10/2019

Em truca un col·lega estranger

01/10/2019

El que només depèn d'aquí

10/09/2019

Contingut i continent de la Diada

23/07/2019

Que Sánchez escolti Iceta

09/07/2019

Sacrificis, interessos i sermons

29/04/2019

​Quin és el mandat del 28 d'abril?

05/03/2019

Moreno i aquell fantasma de 1980

19/02/2019

Madrid més enllà del «No surrender»

Participació