Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Excepcionalitats

«Fins ahir, Espanya no existia. Era, senzillament, un estat repressor amb qui no s'hi havia de col·laborar»

per Jaume Barberà , 30 de setembre de 2019 a les 22:00 |
Mentre el Parlament fa aigües a causa d'una resolució de la CUP -l'enèsima que només comporta càstig i mai alliberament-, i pel suport incondicional de l'activista que fa de president, la radicalitat de la dreta "implosionada", la tebiesa d'ERC, i les performances cada vegada més insultants de Cs, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha decidit presentar-se, per primera vegada, a les eleccions legislatives espanyoles.

La Candidatura d'Unitat Popular té tot el dret del món a concórrer a totes les eleccions que creguin oportunes. A totes. I és ben normal que el context els faci canviar. I si els canvis es poguessin explicar sense retòrica, poesia ni superioritat moral, doncs, oli en un llum.


Fins ahir, Espanya no existia. Era, senzillament, un estat repressor amb qui no s'hi havia de col·laborar. I punt. Ja se sap que ells no han vingut per fer política convencional, sinó l'autèntica, la pura, la que envia presidents a la paperera de la història amb el mambo de banda sonora.

Però no fan el pas de voler ocupar escons en les cambres que ens imposen el 155, és a dir, en la casa gran dels "carcellers", per fer el mateix que fan els altres partits. Que no, que això no va així. Ells se sacrifiquen pel poble. Han decidit presentar-s'hi a causa del "context d'excepcionalitat democràtica marcat per la repressió i la criminalització de l'independentisme i per la reiterada vulneració de drets civils i socials per l'estat espanyol", diuen. Vet ací! És veritat. Tenen tota la raó: el 28-A d'aquest any, per exemple, Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric eren ressorts del tot inclòs del Club Méditerranée. No hi havia repressió, ni criminalització de l'independentisme, ni vulneració de drets civils i socials per l'estat espanyol, i la Moncloa s'havia fet addicte a la contemplació de l'Aurora Boreal, per no dir una altra cosa.


En un comunicat, la CUP ha deixat clar que l'objectiu de la candidatura serà la d'"impedir la governabilitat" a Espanya fins que es reconegui el dret a l'autodeterminació. I que, a diferència d'altres candidatures independentistes, ells no estan per "normalitzar l'activitat política institucional a l'Estat". I l'exdiputada de la CUP, Eulàlia Reguant, ha afirmat que "qualsevol militant de la CUP, d'entrada, diria no a ser diputat al Congrés". Ben cert, com l'"OTAN, d'entrada no" del PSOE.

En les eleccions generals del 26 de juny de 2016, un militant de la CUP d'Olot va decidir no presentar-se a la mesa electoral on havia estat convocat perquè aquelles eleccions "no el representaven". I per això va ser jutjat i absolt. Lluc Salellas, del Secretariat Nacional de la CUP, ho tenia molt clar i així ho va dir davant els jutjats: el que va fer el militant d'Olot és (era) el que el partit ha (havia) defensat sempre, no participar en unes eleccions d'un "estat repressor". Què ha passat en 3 anys? És Espanya avui un estat-vaselina?


La CUP fa molt poc es ventava que ells no feien política com els altres, és a dir, - no ho deien així, però ja ho dic jo -, com a modus vivendi. Per això limitaven els mandats dels seus diputats a 4 anys. Però el juliol van decidir modificar els seus estatuts i permetre'n dos de consecutius.

Carles Riera, diputat de la CUP, ha estat molt clar avui mateix: la intenció de la CUP és portar "confrontació i conflicte" al Congrés, per convertir-lo en un "camp de batalla". Poesia. Ara, la realitat: de l'Ajuntament de Berga, per requeriment de la Junta Electoral de Zona, han desaparegut totes les pancartes del balcó. Ni llaços grocs, ni llibertat presos polítics, ni estelades. Res. L'Ajuntament de Berga el governa la CUP. Qui ha tret les pancartes, l'Àliga de la Patum?

No sé què faran aquest vespre, però, de moment, no hi ha hagut activistes il·lustres passejant-se pel balcó amb unes altres pancartes, com va passar al balcó de la Generalitat. I això és d'agrair, de moment. És d'agrair a la CUP de Berga: ha salvaguardat la institució. M'explico.

Fa molts anys, quan era estudiant de la UAB, vaig fer una entrevista, en representació de la universitat, al president Josep Tarradellas. Devia ser entre el 1983-1984. L'entrevista, ho recordaré tota la vida, va començar així: "Senyor Josep Tarradellas...". I ell em va parar en sec, i em va dir: "Senyor Barberà, pensa continuar així, vostè?". I jo que no sabia què fer, ni què dir, ni a qui mirar... suant com mai. I el president, que devia veure com n'estava de perdut, em va ajudar. Senyor Barberà, vull dir si pensa continuar dient-me senyor? I jo encara la vaig fer més grossa i li vaig respondre que sí, que no el podia tractar pas de tu. I ell, es va aixecar i em va dir, doncs ja poden tornar a la universitat. S'ha acabat l'entrevista. "Jo soc el president Josep Tarradellas o, si vol, president Tarradellas o, si no vol dir-me president, pot dir-me el que fou president o, i per últim, si vol, expresident Tarradellas. Ho entén, senyor Barberà?". Quina lliçó, déu meu, quina lliçó!

Llàstima que avui tot o gairebé tot, presidents i institucions, ja són a la foguera. I ens en penedirem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació