Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Del 9-N al Consell per la República

«El Consell per la República és un instrument que sorgeix d’un procés de trencament amb el pensament clàssic autonomista i que pot permetre avançar el país en els moments difícils que vindran»

per Aleix Sarri , 1 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
El procés cap a la independència que viu Catalunya porta associat des del seu inici un procés de descolonització mental. Un procés de superació de idees preconcebudes que durant dècades i, a vegades segles, han estat alimentades pels poders de l’estat espanyol per tal de sotmetre els catalans.
 

Algunes d’aquestes idees, que semblaven generades pel propi catalanisme, eren en realitat adaptacions per fer més suportable la realitat autoritària de l’Estat.
 

Així doncs, la concepció massa positiva de la Transició com a superació del franquisme està a l’arrel de la idea independentista que per fer la "Transició nacional" també es podria anar de la llei a la llei sense que l’Estat espanyol fes tots els impossibles per evitar-ho. No es va comprendre prou bé que la transició espanyola era una concessió dels franquistes a canvi de mantenir-se en el poder en totes les estructures de l’Estat i de mantenir la endogàmia en les seves elits.
 

Degut a aquest optimisme sobre l’existència d’un estat de dret espanyol d’estàndards europeus es va endegar la idea de emprendre estructures d’estat a plena llum del dia.
 
Aquesta empresa va fracassar el 20 de Setembre de 2017, quan l’Estat va fer servir el Banc d’Espanya per tallar l’aixeta del crèdit a la Generalitat i congelar-ne els comptes bancaris. No era possible construir una hisenda pròpia ni una seguretat social pròpia pels canals habituals mentre Catalunya fos legalment una autonomia de l’estat espanyol. La realització d’aquest fet probablement estigui a l’arrel del "no estàvem preparats" que alguns sectors de l’independentisme han promogut com a lectura de l’Octubre de 2017. Tanmateix, segons el meu punt de vista el problema no era de “preparació” institucional sinó de comprensió de la violència institucional de l’Estat i d’entendre que la responsabilitat de la violència és de qui la empra no de qui la pateix.
 
És més, el coneixement de les institucions catalanes i el baix cost polític que va tenir l’Estat amb l’aplicació del 155 fa que la pregunta no sigui si el tornaran a aplicar, sinó quan. L’escalada de violència verbal del PSOE, sumada a la estabilitat anti-catalana de PP-Cs-VOX, fa que un nou 155 sigui un escenari possible en els propers mesos amb qualsevol excusa.
 
En aquest escenari, cap a on pot anar l’independentisme? Una de les respostes la trobem en la evolució ideològica que ha fet entre el 9-N i la creació del Consell per la República.
 
El 9-N, igual com les estructures d’Estat, partien d’una visió estatista de l’autonomia catalana i del camí cap a la independència. Si els ciutadans votaven independència, el govern ho posaria tot a punt per assolir l’objectiu dins el marc legal establert. Era una idea molt francesa del rol del govern català.
 
Malauradament com hem vist aquesta visió era massa optimista sobre l'estat de la democràcia espanyola. La resposta de l’Estat al 9-N va ser l’inici de la repressió amb el judici contra el President Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs així com la reforma per endurir el Codi Penal i la conversió del TC en un tribunal amb capacitat coercitiva. La decisió del Tribunal de Comptes d’embargar el patrimoni dels encausats per valor de 5M d’euros era més pròpia d’una dictadura que d’una democràcia, i esdevenia un insult a la intel·ligència quan tots sabíem que els ordinadors comprats per al 9-N s’havien reutilitzat a les escoles de tot Catalunya.
 
En qualsevol cas, el model 9-N no va ser replicat de cara a l'1 d'Octubre. Si el 9-N va ser dirigit per la Generalitat fins i tot en part de la seva execució, per l’1-O la Generalitat i el Parlament entenc que van tenir tres funcions principals: 1) aprovar les lleis de referèndum i transitorietat 2) donar credibilitat política al referèndum i 3) que hi haguessin urnes i que els col·legis estiguessin oberts, però que ambdós accions fossin executades pels ciutadans mateixos.
 
Aquesta diferència de l’1-O respecte el 9-N, la cooperació govern-societat, va ser la clau de l’èxit en un moment en què l’Estat va mostrar la seva cara més violenta i bel·ligerant. És probable que si el govern hagués actuat pels canals “autonomistes” habituals, l’1-O mai hagués estat portat a terme. En si mateix, el referèndum del primer d’Octubre va significar un trencament ideològic amb el passat i amb el règim del 78, probablement per això odien tant el President Puigdemont des de Madrid.
 
Segons la meva opinió, és d’aquesta evolució ideològica que cal entendre la utilitat del Consell per la República nascut a l’exili.
 
És possible que d’aquesta tardor en sortim amb un nou 155 sota el braç. Les detencions arbitràries d’aquesta setmana, la voluntat de vincular falsament terrorisme i independentisme, la virulència verbal del PSOE envers Catalunya, tots en són indicadors inequívocs.
 
És sota aquesta llum que hem de veure el Consell per la República com un espai que té la voluntat d’aglutinar totes les branques de l’independentisme sota el paraigües d’una entitat que per estar registrada a Bèlgica està fora de l’abast de l’estat espanyol. Amb capacitat de liderar mobilitzacions no-violentes sense que el codi penal espanyol hi sigui aplicable i de, per exemple, reobrir les delegacions catalanes a l’estranger si mai les tornen a tancar o dirigir aportacions populars cap als casals catalans a l’exterior si l’Estat els intenta anihilar com va intentar amb el darrer 155. En el pitjor dels casos, si té prou gruix pot arribar a fer les funcions de govern paral·lel gràcies a l’assemblea de representants que haurà de constituir aviat.
 
Explico tot això perquè és fonamental entendre el Consell per la República com un instrument molt útil i complementari per tal de mantenir la lluita catalana per la llibertat nacional. El Consell per la República és un instrument que sorgeix d’un procés de descolonització mental, de trencament amb el pensament clàssic autonomista, i que pot permetre avançar el país en els moments difícils que vindran. Ja és hora que li donem la importància que ha de tenir.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
12/01/2020

El Palau de la Generalitat i nosaltres

29/12/2019

Lluitar amb el diable

15/12/2019

Està en risc la democràcia?

01/12/2019

Catalunya i Flandes, 1519-2019

03/11/2019

Carta oberta a l'europeisme oficialista

20/10/2019

Estelades a Hong Kong i preguntes a Berlín

06/10/2019

L'independentisme i el 99%

01/10/2019

Del 9-N al Consell per la República

08/09/2019

Per què anar a la Diada

25/08/2019

Iximule, en nom de la (des)colonització

Participació