opinió

La violència

«En l’independentisme català no hi va arrelar la temptació armada ni en els anys en què el context internacional i cultural eren més propicis. Ara, encara amb menys raó»

per Jordi Muñoz , 28 de setembre de 2019 a les 20:05 |
Si esteu llegint aquest article, bé perquè sou lector habitual de NacióDigital, bé perquè us ha arribat per alguna xarxa social, molt probablement heu tingut la mateixa reacció que jo davant les detencions i empresonaments d'aquesta setmana. L'acusació de 'terrorisme' dirigida a activistes independentistes no és creïble, i tot fa l'efecte de ser un intent d'embrutar la imatge de l'independentisme i legitimar l'escalada repressiva. Pensem això perquè no tenim cap confiança en la Guàrdia Civil, ni en l'audiència Nacional, ni en la fiscalia, ni en els mitjans de comunicació que han anat filtrant les informacions. I perquè compartim la convicció que l'independentisme és un moviment plenament pacífic i democràtic.

Hi ha, però, una part de la societat catalana (i una majoria, possiblement, de la societat espanyola) que té la idea contrària. Que una part de l'independentisme estigués planejant fer un gir violent no els sembla sorprenent, perquè confirma el que ja pensaven d'un moviment, que perceben com a agressiu i carregat d'odi. I si les forces de seguretat de l'estat han determinat que estaven preparant accions terroristes, i un jutge -amb totes les garanties de l'estat de dret- els ha enviat a la presó, només podem que agrair-ho, deuen pensar.


Per això, aquest episodi probablement polaritzarà la societat. Els qui pensem que és un muntatge per criminalitzar l'independentisme percebem els que pensen el contrari com a legitimadors de la repressió i del gir autoritari. I els qui donen credibilitat a la idea que s'estava gestant un grup terrorista independentista pensaran que la nostra actitud de denúncia denota connivència amb la violència. I demà estarem més lluny d'una solució.

És molt difícil trencar aquesta espiral. Potser val la pena, però, posar-se en el lloc de l'altre i adoptar la seva perspectiva. Com a exercici mental. En cap cas per assumir el marc de l'altre: no crec que l'independentisme s'hagi de deixar arrossegar al relat criminalitzador de condemnar una violència inexistent. Però sí que val la pena adoptar la perspectiva contrària per mirar d'explicar bé la mateixa posició. Per tal que hi pugui haver diàleg, és important mirar de presentar les mateixes raons en el debat de manera que siguin comprensibles pels qui parteixen dels prejudicis contraris. Per això intentaré explicar la meva reacció de desconfiança.


No confiem en la Guàrdia Civil, ni en l'Audiència Nacional, ni en la fiscalia, ni en tots aquests mitjans que esbomben les filtracions policials de manera acrítica perquè tenim memòria i experiència de moltes altres operacions semblants en què es detenien activistes sota acusacions de terrorisme, se'ls feia passar per un infern a Madrid i després els casos quedaven en no res. Això ha passat amb moviments socials a Catalunya i també al País Basc, on després de la doctrina de 'tot és ETA' es van perseguir mitjans i organitzacions que no hi tenien res a veure, com el diari Egunkaria o la fundació Zumalabe, per exemple. És una pràctica reiterada a l'estat espanyol. Després ningú no n'és responsable, però el mal ja està fet. I és una pràctica plenament funcional per espantar la dissidència, criminalitzar i demonitzar els moviments socials.

D'altra banda, en aquest país som molts que no confiem en la Guàrdia Civil, ni en l'Audiència Nacional ni en la fiscalia perquè són les seves "investigacions" les que van portar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sánchez primer, i el govern després, sota acusacions falses d'haver impulsat un aixecament violent que, com és notori, mai no va existir. Unes acusacions que no sabem si quedaran confirmades o rebaixades en la sentència, però que en tot cas ja han servit per mantenir-los en presó dos anys, per suspendre'ls la seva condició de diputats i al remat vulnerar els seus drets i els dels qui els van votar.


I no es tracta només dels antecedents. Les raons per la desconfiança en el cas de les detencions d'aquesta setmana són múltiples. Les filtracions contradictòries que van canviant amb les hores: primer els detinguts tenien goma 2 i anaven a posar bombes, després tenien 'precursors d'explosius' i després material incendiari per a talls de carreteres. Ens van ensenyar imatges d'unes cassoles que remenaven alegrement. Després resulta que eren una organització amb nom tan poc propi de l'univers independentista d'Equips de Resposta Tàctica. També ens informen de confessions obtingudes de matinada a les dependències de la guàrdia civil de Tres Cantos per part dels dos detinguts que han renunciat a ser defensats per advocats propis i han optat pels advocats d'ofici madrilenys. I ara estan a un mòdul diferent de la presó de Soto del Real, aïllats de la resta. Per rematar-ho, avui llegim que volien assaltar el Parlament amb la complicitat ni més ni menys que del president de la Generalitat.

Tot plegat configura una base suficient per a l'escepticisme i el dubte raonable respecte aquestes actuacions i filtracions. Però no es tracta només de la falta de confiança en els aparells de l'estat. Només cal conèixer una mica l'independentisme català actual com per entendre que no és plausible que hi arreli una temptació violenta.

D'entrada, l'evidència dura: en tots aquests anys d'intensa mobilització, no hi ha hagut gens de violència. Les formes de protesta més contundents han consistit en alguna escridassada, i en talls de carreteres o vies de tren, o aixecaments de barreres dels peatges. El cas del primer d'octubre és especialment significatiu. Una operació de càrregues policials a gran escala, feta en múltiples parts del territori, i en tots els vídeos que ha recollit la policia i la fiscalia només van aconseguir trobar alguna ampolla o cadira volant fruit d'un rampell. Però cap resposta col·lectiva que no fos la resistència pacífica.

De fet, en l'independentisme català no hi va arrelar la temptació armada ni en els anys en què el context internacional i cultural era més propici. Ara, encara amb menys raó. Entre altres coses perquè la norma, i l'opció ètica i estratègica del moviment independentista actual és la no-violència. I es repeteix cada cop que un dirigent independentista obre la boca. Dubtar-ne només es pot fonamentar en un prejudici que en aquest cas és infundat. Qualsevol intent seria tan contrari a la lògica general del moviment, i tan contraproduent des del punt de vista estratègic, que seria fortament sancionat des de dins del mateix moviment.

Aquestes són les raons que hi ha per desconfiar de les acusacions en aquest cas, i sobretot per exigir que s'aturi l'intent de criminalitzar el moviment independentista que estan fent els mitjans de comunicació i la majoria de partits de l'estat. Segur que molta gent no compartirà aquestes raons, perquè confien en la Guàrdia Civil i en l'Audiència Nacional, i perquè desconfien de l'independentisme. És una qüestió de prejudicis de cadascú, en bona part.

Però el fet, l'evidència sòlida, és que en aquest procés, de violència independentista no n'hi ha hagut gens. Insistir, com fa Miquel Iceta, en la direcció contrària, estendre la sospita i exigir a l'independentisme que demani perdó preventivament per si algun dia algun independentista decidís actuar amb violència contribueix a instal·lar un marc, situa el debat en un marc de criminalització preventiva d'un moviment pacífic i democràtic.

I això acabarà per fer impossible el debat democràtic. Perquè per tal que el debat democràtic sigui possible, cal el reconeixement de l'altre. Si s'imposa la idea que l'altre és un terrorista en potència, un encobridor de terroristes, el 'cap dels comandos' o un 'perill públic' (són paraules textuals del debat del Parlament) la democràcia a Catalunya deixarà de ser possible. Potser semblen paraules gruixudes, però aquesta és la lògica dels que demanen el 155 indefinit: presó, suspensió del parlament i del govern, i qui sap si il·legalització de partits. Ara sabem que el PSOE no vol buscar una alternativa basada en el diàleg amb la majoria de la moció de censura. No sabem si es deixarà arrossegar al pou del 155 o seguirà fent equilibris impossibles. Però això d'aquests dies no fa bona pinta.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

04/01/2020

​De confiances i desconfiances

21/12/2019

El poder judicial, pendent avall

07/12/2019

«El compadreo»

23/11/2019

El PSC i la immersió

27/10/2019

Institucions i moviments

15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

Participació