Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Sobre sentir-se culpable

«Si continuem depenent del petroli perquè dona més diners que l'eòlica o la fotovoltaica, la meva carmanyola de vidre no ens salvarà de pràcticament res»

per Manel Lucas, 26 de setembre de 2019 a les 21:30 |
Aquest divendres a la tarda sortiran al carrer milers de persones preocupades per l'emergència climàtica. L'amenaça al Planeta ha passat finalment al primer pla, després d'anys d'advertències dels científics i els experts. No sé què ho ha fet, perquè el perill de l'escalfament global no és d'avui. No sé si ha estat Greta Thurnberg o que a algú li interessa que ens preocupem per això. Tant li fa.

Està bé que ens inquietem, perquè la situació ho és, d'inquietant. La setmana passada, a l'edició d'enguany del VISA POUR L'IMAGE, l'exposició anual de fotoperiodisme de Perpinyà, els riscos climàtics competien en protagonisme amb les fotografies de les guerres del moment. Una sèrie explicava que la sobreexplotació del Llac Victòria pot convertir-lo en un terreny àrid en 30 anys. I una altra advertia del perill per al clima de la competició geopolítica per l'Àrtic. I fa un mes a Islàndia van decretar la mort de la primera gelera (és a dir, que deixa de ser de gel perpetu).


Si combinem aquestes notícies terribles amb les contínues advertències que rebem sobre males pràctiques a la llar, a la feina, al lleure, podem arribar a interioritzar una culpabilitat individual: el món se'n va en orris perquè no reutilitzo prou, perquè m'he deixat el llum obert, perquè faig viatges d'estiu en avió. L'extensió del benestar a amples capes de la societat acabaria sent la causa de la destrucció de l'ecosistema i, indirectament, es podria pensar que quan només tenien accés a certes comoditats les classes altes el medi ambient estava millor.

No vull menystenir la importància de les accions individuals, ni que sigui per una presa de consciència sobre la situació, però no hem d'oblidar mai que les decisions més importants per salvar la Terra s'han de prendre a un altre nivell. Són els estats els que poden invertir en energies netes, els que poden accelerar la investigació sobre materials reutilitzables o biodegradables, els que poden imposar regulacions a la sobreocupació de les costes o estendre la protecció de les zones naturals. Ells són els que han de fer valer la seva força representativa davant de les Corporacions, i les organitzacions col·lectives d'Estats les que poden aplicar sancions als que no compleixin.

Jo em comprometo a fer servir les mínimes bosses de plàstic, però si continuem depenent del petroli perquè dona més diners que l'eòlica o la fotovoltaica, la meva carmanyola de vidre no ens salvarà de pràcticament res.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
07/11/2019

De la futbolització a la genitalització

24/10/2019

Franco exhumat: ara, més

10/10/2019

​La importància de ser exhumat

26/09/2019

Sobre sentir-se culpable

12/09/2019

Escola i «self-show» de Truman

29/08/2019

La bomba i la memòria

15/08/2019

L'altre cop que el PSOE va rebutjar la coalició

01/08/2019

Més enllà del PEUAT

18/07/2019

18 de juliol

04/07/2019

Ara, la «superilla» sí

Participació