OPINIÓ

Ara va de debò

«Vist el que veiem, queda clar que, per a Espanya, ara va de debò. La pregunta és: hi va també per a nosaltres?»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 25 de setembre de 2019 a les 21:30 |
En tots els processos d'emancipació nacional arreu del món, tant en aquells que han culminat en l'accés a la independència, com en els que no ho han aconseguit encara, els imperis existents, els estats colonitzadors, les potències dominants, han emprat la guerra bruta per impedir la victòria emancipadora. Això ha estat així en tots els casos sense excepció, inclosos estats d’inequívoca tradició democràtica com ara el Regne Unit (en relació a Irlanda, Israel o l’Índia), França (pel que fa al Vietnam, Algèria o Còrsega), o bé el Canadà, (pertocant el Quebec). Són exemples de situacions en les quals els estats opressors no han tingut el més mínim dubte o escrúpol a l’hora d’emprar diners públics per al manteniment de la integritat territorial, al marge dels mètodes emprats per tal d’aconseguir-ho. Tot el ventall de possibilitats ha estat fet servir amb aquest objectiu inequívoc, al qual s’ha donat una importància superior a qualsevol altre principi o finalitat.
 

Parlo des d'enviar paquets bomba a dirigents independentistes, a assassinats de líders del moviment secessionista,
dinamitar un edifici on es refugiaven combatents independentistes amb canalla inclosa en el seu interior, tortures sovint fins a la mort, atemptats de falsa bandera organitzats per l’estat per incriminar-hi els independentistes, segrestos, proves falses per a permetre’n la detenció, l’empresonament i la condemna, etc. En aquestes pràctiques, sempre hi tenen un paper molt protagonista els serveis d'intel·ligència, amb infiltracions a l’interior del moviment emancipador, no sols per obtenir-ne informació, sinó també per radicalitzar-ne l’acció mitjançant provocacions intencionades, de manera que s’aconsegueixi el descrèdit de l'objectiu final, empastifant-lo amb el fàstic moral i formal del mètode emprat, sobretot  en els casos on l'independentisme no té una expressió armada o violenta i sí, contràriament, pacífica, democràtica i, fins i tot, festiva.
 
Quan comença a veure's que els anhels d’independència abandonen l’àmbit minoritari, estrictament sentimental o simbòlic, per arribar a obtenir un gruix social més que considerable, és quan els estats no estan per orgues i abandonen les formalitats democràtiques mínimes, perquè constaten que en comença a perillar de debò la integritat territorial. És en aquest cas quan es produeix una aliança nacional tàcita, però real, entre tots els estaments contraris a la independència i partidaris del statu quo, de mantenir les coses tal i com estan, és a dir, de mantenir el poder econòmic i polític en mans de les minories privilegiades de sempre, amb seu a Madrid, i sucursals ça i lla. I això afecta totes les institucions i poders de l’estat, des del cap d’estat, fins al govern, passant per la justícia, el funcionariat civil i militar, els cossos policials, l’estructura diplomàtica, els mitjans de comunicació públics i privats, els grans grups financers i empresarials, partits polítics, centrals sindicals, associacions professionals, etc. Periodistes, intel·lectuals, editorialistes, famosos en camps diversos, activen la seva autodefensa nacional i la posen al servei d’aquesta causa, tant se val si, per a fer-ho, han d’utilitzar la mentida, la manipulació o l’exageració o bé se’n fan, simplement, còmplices, per acció o omissió. La integritat de l’estat, doncs, abans que qualsevol altre principi.
 

Tots junts aconsegueixen de crear un univers fictici que, això no obstant, són molts els que donen per cert,
per més que sigui el resultat d‘una operació d’intel·ligència molt ben muntada i no gens improvisada. Aquestes accions perdigonada, ben sovint saltant-se la legalitat per ells mateixos establerta, persegueixen, doncs, objectius diversos. Són factor de dissuasió per atemorir els partidaris de la independència, advertint-los del que els pot passar si persisteixen en el seu posicionament polític, serveixen també per desprestigiar l’independentisme associant-lo a pràctiques rebutjables com ara el terrorisme i, també, per enfonsar líders polítics i socials, des del menyspreu institucional i l’acusació falsa, situant-los al darrere d’accions tan condemnables com ara inexistents.
 
Si França, el Canadà o el Regne Unit han practicat la guerra bruta, amb tota la implicació de l'aparell de l’estat, no ha de fer estrany que ho faci també un estat de tanta insolvència democràtica com Espanya. De fet, quan l'autoritat judicial assegura que l'estat de dret es basa en la unitat d’Espanya, en la integritat territorial, i no pas en els principis, drets i llibertats característics d’una democràcia, ja està tot dit. Quan l’autoritat policial afirma que la llei està per damunt del manteniment de la convivència ciutadana, ja sabem el pa que s'hi dona i què podem esperar-ne. Ni per orgull imperial d’una memòria de segles, ni per honor polític expressat a través de la força, ni, sobretot, per no perdre la font de finançament més important de què disposa l’estat espanyol per assegurar la seva continuïtat en el futur, Espanya farà tot el que estigui al seu abast, tant se val el mètode o el procediment, per impedir la independència de Catalunya. Vist el que veiem i sentim aquests dies, queda clar que, per a Espanya, ara va de debò. La pregunta és: hi va també per a nosaltres o continuarem anant amb una sabata i una espardenya? Això es veurà només en la resposta política nacional que la societat catalana sigui capaç de donar -més enllà de cassolades i performances-, tan clara a favor de la llibertat, com Espanya la dóna amb la repressió i la mentida institucionalitzada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
13/11/2019

El Pacte

06/11/2019

​Fer malbé la democràcia

30/10/2019

Via Laietana

23/10/2019

Visita de família

16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

25/09/2019

Ara va de debò

18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

Participació