Les competències del Consell Comarcal

«La proliferació d’administracions és un llast que habitualment complica la vida de les persones»

per Toni Coromina, 20 de setembre de 2019 a les 07:00 |
Setmanes després de els eleccions municipals del passat 26 de maig, l’ens supramunicipal del Consell Comarcal d’Osona va celebrar el ple de constitució del seu novè mandat, que va arrencar sota la presidència de Joan Carles Rodríguez, l'alcalde de Sant Julià de Vilatorta, a proposta dels grups comarcals d’Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i l’Agrupació electoral d’Independents d’Osona.

En la seva presa de possessió, el nou president va assegurar que volia facilitar la participació, reconèixer els drets dels pobles i apostar pels nous sistemes tecnològics en temes de mobilitat, les polítiques de transició energètica davant el repte del canvi climàtic, la integració dels serveis socials amb els de salut, buscar solucions a la manca d'habitatge, i prioritzar l'empresa pública de l'aigua.


Sense voler aigualir els ben intencionats projectes del nou Consell Comarcal, molt sovint la realitat s’entossudeix a demostrar que aquest organismes no té gaires competències ni recursos econòmics. L’existència dels consells comarcals és un misteri més complicat que el de la santíssima Trinitat. Tot i que van néixer ja fa molts anys, el 1988, la majoria de ciutadans no saben gaire què són i per a què serveixen. 

A priori, un consell comarcal és un òrgan d'administració i govern de les comarques d'alguns territoris autonòmics. En el cas català, les seves funcions hipotètiques són: prestar assistència tècnica, jurídica i econòmica als municipis; cooperar econòmicament en la realització de les obres, els serveis o les activitats dels municipis; garantir, subsidiàriament, la prestació dels serveis municipals obligatoris en els municipis que, per raó de llur població, no estan obligats a prestar-los; cooperar amb els municipis en l'establiment de nous serveis necessaris per al desenvolupament del territori; o establir i coordinar, amb l'informe previ dels ajuntaments afectats, les infraestructures, els serveis i les actuacions d'àmbit supramunicipal, entre altres.

Entre les competències figuren la gestió de l’agència local de l'energia, les aigües potables i les residuals, l’Arxiu comarcal, l’assessorament legal i tècnic dels serveis als municipis; i una part de la gestió de les àrees de benestar social, consum, cooperació, cultura, educació, habitatge, joventut, noves tecnologies i comunicació, pla de camins, promoció econòmica, protecció civil, residus municipals, servei de català o turisme, entre d’altres. Tot plegat molt genèric.

Més enllà d’uns pressupostos esquifits i condicionats per la crisi o la saturació d’administracions, el Consell Comarcal, a banda de sufragar la seva pròpia infraestructura, ha de tenir prou diners per ajuts de transport i de menjador escolar, ajudes tècniques a les persones dependents; urgències socials; projectes de cooperació i desenvolupament; activitats culturals socials i esportives d'entitats i ajuntaments; serveis de transport adaptat; ajuts individuals de desplaçament... En aquest context, els consells comarcals només són una "repartidora" dels pocs diners que tenen assignats.


Cal assenyalar, però, que els ajuntaments destinen gairebé una tercera part del seu pressupost a finançar serveis que no els són propis i que haurien de ser prestats –i pagats– per la Generalitat o l'Estat. Durant molt de temps els ajuntaments s'han anat carregant amb més obligacions, fins a arribar a la situació actual en la qual hi ha alcaldes que demanen ajuda per poder fer front a despeses corrents i es troben al llindar de la fallida. 
    
Els consells comarcals tampoc no han simplificat l'administració: més aviat l’han complicat. No han resolt els problemes ocasionats per l'excessiva fragmentació municipal (prop de mil municipis, la meitat dels quals són menors de 1.000 habitants). No han contribuït a estructurar unes comarques dotades de competències i recursos clars i d'un sistema electoral majoritàriament acceptat.

Fa temps que a Catalunya es parla de la substitució de l'estructura provincial per regions, però queda pendent la conversió de Catalunya en província única, una manera raonable d’eliminar administracions (diputacions provincials i governs civils) i propiciar que el país s'organitzi en regions o vegueries i comarques. Mentre esperem il·lusòriament que la independència caigui com una fruita madura, i l'organització territorial continua essent una assignatura pendent. 

En aquest context, la proliferació d’administracions és un llast que habitualment complica la vida de les persones. Així, per exemple, el calvari burocràtic d’un ciutadà per gestionar canvis de situacions legals és desesperant. Si algú acaba de canviar de pis o s’ha casat, la seva butxaca i el seu cervell quedaran tocats per una bona temporada, perquè li espera un munt d’hores i hores de fer cua a les diverses administracions –inclòs el Consell Comarcal- i empreses de serveis, a més de realitzar desenes de trucades telefòniques. 

La rocambolesca situació de necessitar documents per obtenir nous documents que acreditin un canvi de documents és desesperant. Per obtenir el llibre de família i la partida de naixement al Registre Civil, abans s’ha d’anar a l’Ajuntament per actualitzar el padró. Per sol·licitar la cèdula d’habitabilitat s’ha de visitar el Col·legi d’Arquitectes i, potser, el cadastre; i cap al Consell Comarcal, des d’on et remetran a la Generalitat de Catalunya per pagar la quota d’impostos que us pertoca o trametre els recursos pertinents en cas de negativa. Però també s’haurà d’actualitzar un canvi de domicili a les dependències d’Hisenda, el CAP, l’hospital i la seguretat Social. I si tot plegat coincideix amb un document d’identitat caducat, s’haurà de visitar la comissaria de policia (i la subdelegació del Govern Civil si s’és immigrant). Sense oblidar la companyia del gas, la de la llum, la de la telefonia (per a la línia fixa i la connexió a Internet) i, sobretot, l’asseguradora i el banc. Pot ser que s’escapi de visitar la Diputació, però un dia o altre hi anirà a petar.

A l‘època dels ordinadors, no podrien les administracions i les entitats posar-se d’acord a l’hora d’unificar criteris i posar documents en xarxa? No ens podríem estalviar els ciutadans hores i hores de cues i esperes tedioses, equivocacions de transcripcions, recursos i centenars de trucades? Sigui com sigui, el problema de la divisió territorial i la suposada incompatibilitat de diputacions i consells comarcals, haurien de passar a un segon pla i s’hauria de prioritzar l’eficàcia administrativa de la mà de les noves tecnologies.

A mi m‘és ben igual si formo part de la província de Solsona, el consell comarcal de Romagats, el partit judicial d’Alpens, el municipi de Malars o la mancomunitat del Ges. Vull viure tranquil i sense passar penúries econòmiques, com tothom. I si després de solucionar tots els problemes de paperassa optem per formar part d’una determinada vegueria, comarca o subcomarca, benvinguda sigui la nova identitat.

Mirant enrere, ens adonarem que el Consell Comarcal, en comtes de desenvolupar competències pràctiques,  sovint s’ha vist immers en pèrdues de temps i debats estèrils. Fa deu anys, davant la presentació a concurs d’un projecte d’aeroport corporatiu a la comarca, amb seu a Mont-rodon,  el Consell Comarcal va manifestar la seva preocupació davant la possibilitat que esclatés un moviment d'oposició que afectés negativament en la decisió final de la Generalitat, que volia defugir nous conflictes territorials. Finalment, l’aeroport en qüestió va ser desestimat per l’Ajuntament de Taradell a resultes de la pressió popular; però el Consell Comarcal es va entossudir un temps a defensar aquell aeroport impossible i, en canvi, va renunciar a continuar pressionant perquè el desdoblament de la via de la línia R3 fos una realitat. 

Sense ànim de crítica gratuïta, aquesta anècdota hauria de portar a preguntar-nos si els consells comarcals, que no tenen pràcticament cap poder, serveixen per a alguna cosa que no sigui embolicar la troca, recaptar quatre engrunes pressupostàries, obligar la ciutadania a fer cues per qualsevol bajanada administrativa i marejar la perdiu. 

Aquests darrers anys algunes veus han alertat del perill de convertir Osona en un nou Vallès, un territori trinxat i massacrat per un excés de polígons industrials, especulacions immobiliàries, carreteres mal pensades, un Eix Transversal que es va inaugurar dotze vegades durant l‘època de govern de CiU i que quan es va acabar va quedar petit, el guirigall de les torres elèctriques de la MAT o una xarxa de comunicacions mal dissenyada.

Ningú no disposa d’una vareta màgica per dotar el Consell Comarcal de competències ni de diners. Però dintre de les seves possibilitats, aquest organisme s’hauria de dedicar a encarar i a solucionar els problemes reals dels ciutadans dels diversos municipis coordinats en xarxa, sense encallar-se en discussions bizantines. Les lliçons del passat haurien de servir per no caure en absurds debats. Molta sort al nou Consell Comarcal d’Osona.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
08/11/2019

​Aventures de la llora Ramallets

09/10/2019

​Menors conflictius i ponts integradors

20/09/2019

Les competències del Consell Comarcal

04/07/2019

​Ruta verdagueriana profanada

07/06/2019

Grues a l'horitzó: una nova bombolla

08/05/2019

Monstres al volant

08/04/2019

​Verdaguer a la gran pantalla

06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

Participació