opinió

Què té Eivissa?

«Què té Eivissa per haver atret tants visitants, inclosos artistes, escriptors i intel·lectuals, des de fa llargues dècades?»

per Jordi Bianciotto, 13 de setembre de 2019 a les 22:43 |
Tornem a Eivissa aquests dies en què les tempestes semblen decidides a esborrar les línies dels mapes, i tornem a furgar en el paisatge i l'ànima de l'illa més enllà del decorat dels anuncis de discoteques. La pregunta continua sent pertinent: què té Eivissa per haver atret tants visitants, inclosos artistes, escriptors i intel·lectuals, des de fa llargues dècades?

Perquè no només hi ha una encantadora Eivissa rural, de camí de terra i tall de síndria, que roman lluny del radar curt dels visitants d'Amnesia, sinó que les apel·lacions compensatòries al tipisme i l'apel·lació a la natura i als cels estrellats es queden curtes per explicar aquesta porció de terra. Eivissa és un mite que no s'entén només perquè hi hagi, encara, unes platges boniques com les que pot haver-hi altres costes mediterrànies. La seva gent hi té, històricament, un paper clau. Pobladors discrets, que tal vegada en altres temps, quan començaven a rondar els forasters, van mirar de cua d'ull els episodis d'avantguarda, d'excentricitat o de nuesa tot deixant fer, sense jutjar ni fer gaires preguntes.


En la convivència fàcil i propícia a la llibertat, sense mirades esquerpes, hi devien trobar al·licients visitants com l'arquitecte Erwin Broner, de qui es pot visitar la seva casa-museu al barri de Sa Penya, a Vila, o Walter Benjamin, que va arribar fugint de les seves crisis i de la inquietant Alemanya proto-nazi. I Albert Camus, i Tristan Tzara, i Cees Nooteboom. Ens n'ha parlat Vicente Valero en els seus llibres excel·lents.

En el camp de les músiques modernes, el currículum d'Eivissa és aclaparador. I de la veïna Formentera, si m'ho permeteu. En aquesta porció de món hi van trobar inspiració els King Crimson d''Islands' i Pink Floyd en la banda sonora de More, de Barbet Schroeder. I els Bee Gees en els seus temps més jovenívols, i Cat Stevens, i Mike Oldfield, i Joni Mitchell, incubant un dels seus millors discos, Blue. I la Nico madura, que hi va trobar la mort d'infart mentre anava en bicicleta.

El primer lloc de l'Estat on va actuar Bob Marley va ser Eivissa, el 1978, dos anys abans que Barcelona. I als anys vuitanta, Phil Carson, executiu d'Atlantic Records, hi va regentar un club, el Heartbreak Hotel, freqüentat per Jimmy Page, que hi va fer periòdiques actuacions informals, una de les quals amb Robert Plant en una quasireunió de Led Zeppelin no pas vista en aquells moments ni a Londres ni a Nova York.

I molts més exemples que ens parlen d'Eivissa com a terra inspiradora, amb una aura imantada que subtilment orquestra la seva ciutadania sense ostentacions ni escarafalls. Testimonis que s'acumulen potser sense resoldre del tot l'enigma però ajudant-nos a respondre aquella vella pregunta: què té Eivissa?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
19/10/2019

La trampa

11/10/2019

Estopa, 20 anys

04/10/2019

Amb vostès, Santi Sisa

27/09/2019

Joan Garriga, per una revetlla no infantil

20/09/2019

Pascal Comelade, a la seva manera

13/09/2019

Què té Eivissa?

06/09/2019

​Un Luis Troquel a les nostres vides

30/08/2019

Billie Eilish, des del futur

24/08/2019

Rescatant Atahualpa Yupanqui

16/08/2019

Hendrix, sempre

Participació