Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Canvi de centralitat

«Sentint segons qui, ara resulta que, quan no hi havia un sentiment independentista majoritari, tothom es mobilitzava per l'11 de setembre. Pura ficció»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 11 de setembre de 2019 a les 14:00 |
La declaració de l'11 de setembre com a festa nacional de Catalunya va ser la primera llei aprovada pel Parlament, acabat de recuperar, el 1980, de manera unànime, també amb els vots favorables de la UCD i de la llavors AP. Aviat, la festa nacional es convertí en la "Diada", amb la mateixa lògica amb què la bandera nacional és la "senyera", la Televisió de Catalunya és TV3, ja que forma part de l'esquema mental que fa que abans hi hagi TV1 i TV2, amb la mateixa naturalitat amb què la majoria dels nostres càrrecs públics escolten l’himne nacional amb les mans enllaçades just damunt de les parts nobles o bé allà on l'esquena canvia de nom i no amb els braços estirats a cada costat del cos com en els països normals, etc, etc, etc i així anar fent com a expressió indicativa del molt camí que ens queda per recórrer en el nostre fràgil sentit d'estat.
 

Després del franquisme, durant dècades, tots els partits sense excepció feien la seva ofrena floral davant el monument a Rafael Casanova, tant aquells que es planyien de la pèrdua de les estructures de poder polític tres segles enrere, com aquells a qui no desplaïa el resultat d'aquell 11 de setembre de 1714 i que com es va poder veure, en el seu moment, van votar a favor de deixar Catalunya sense el seu minso poder polític autònom: 155. Als actes institucionals hi assitien, fins i tot, els caps militars de l'exèrcit que era la continuïtat estatal del que havia assetjat durant mesos la capital catalana fins a l'ocupació final. A la tarda, uns pocs milers de persones assistíem a la manifestació independentista i molts ho feien després del seu pas pels actes al Fossar de les Moreres. Catalunya era una comunitat autònoma entre 17, l'independentisme era tan minoritari que el nacionalisme conservador es permetia de ridiculitzar-lo al Parlament i tal dia farà un any.
 
La centralitat, doncs, era aquesta: el futur de Catalunya només es concebia dintre l'estat espanyol i qui digués altrament era un bufanúvols, un somiatruites, un il·lús. I s'ha acabat el bròquil i el discurs. Ningú no va dir, llavors, que els autonomistes i els espanyolistes havien segrestat l'11 de setembre, que l'havien desnaturalitzat, per més que, entre els partits, a l'hora del setge de Barcelona n'hauríem trobat uns atacant la ciutat i uns altres defensant-la, tres segles enrere. La majoria de la societat catalana no es qüestionava, obertament, la situació de dependència i, doncs, li semblava que això el més normal del món o bé, a tot estirar, que no hi havia res a fer per revertir la situació.

La centralitat política, cultural i social no qüestionava la dependència espanyola de Catalunya, per més que hi hagués minories que sí que ho fessin. Però ningú no va apel·lar, llavors, a l'existència d’una societat trencada, a famílies dividides, ni menys encara a problemes de convivència, mentides avui institucionalitzades que formen part del relat de l'Espanya oficial i dels seus escolanets al país. Ningú no va alçar la veu alertant que hi havia un problema entre catalans, pel simple fet que els que, en aquell moment, eren majoria, de problemes no en tenien cap, per més que els que eren minoria sí que en tenien i no se'ls donava visibilitat enlloc. La normalitat era això i així.

 
Però, vet aquí que, quan durant la darrera dècada les coses han canviat i s'ha girat la truita, els que abans no tenien problemes, ni es qüestionaven la falsa normalitat, i vivien en la més gran de les convivències, ara veuen maldecaps pertot arreu, perquè la normalitat ja no és la que era i la centralitat ha canviat, és una altra. Ara tot són problemes, famílies desestructurades per Nadal i sant Esteve, parents que no es parlen ni amb el llenguatge de signes i problemes de convivència ça i lla. En fi, la centralitat avui, a Catalunya, la constitueix el debat sobre el futur dependent o independent que volem per a nosaltres. I no és cap descobriment afirmar que els partidaris d'un futur català independent constitueixen el grup més nombrós a l'interior de la societat catalana i és per això que hi guanyen les eleccions i són majoria al Parlament.
 
Sentint segons qui, ara resulta que, quan no hi havia un sentiment independentista majoritari, tothom es mobilitzava per l'11 de setembre, pura ficció ja que a les manifestacions reivindicatives érem els que érem: molt pocs. Les jornades de festa nacional, a tots els països del món, són nacionals, és a dir, de tots els que es consideren ciutadans pertanyents a una comunitat nacional concreta i no pas a una altra. Ens volen fer creure que fa vint o trenta anys, tots els partits i els seus electors se sentien membres conscients de la nació catalana? Que tots coneixien el significat real de l'11 de setembre i què és allò que commemoràvem?

Quan l'statu quo no era objecte de crítica, rebuig o discussió, ens volien convèncer que la normalitat era allò: assentir amb el cap cot i sense alçar la vista cap a l'horitzó llunyà. Tothom quiet, sense bellugar i boca closa. Allò sí que era maco, normalitat, convivència. Però avui s'ha girat la truita i l'11 de setembre ha recuperat el significat originari: no acceptem que aquella derrota de fa 300 anys sigui definitiva. I més encara, tenim la capacitat d'imaginar-nos un altre futur i lluitar per fer-lo possible. Perquè afirmar que l'11 de setembre se l'han quedat els partidaris de la nació catalana i els que la volen independent seria tant com dir que el 12 d'octubre és una data excloent perquè se l'han quedada els espanyolistes. Ara que, ben mirat...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

28/08/2019

La poesia dels polítics

21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

07/08/2019

Singularitats territorials

31/07/2019

Un dinar en família

24/07/2019

Tres dies de juliol

17/07/2019

Només incompetència?

Participació