Opinió

JuntsxNou Finançament

«Que el candidat Sánchez ens refregui pels nassos, impunement, un nou finançament, és un insult al poble de Catalunya»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 4 de setembre de 2019 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de setembre de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tot i que el període de rebaixes, formalment, ja s'ha acabat, el líder de l'esquerra (!?) espanyola i candidat de nou a presidir el govern d'Espanya, Sánchez -Pedro, perquè el Jordi és a la presó per independentista-, n'ha allargat la temporada d'ofertes, força més enllà del límit tradicional. Si no fos perquè ho hem vist i viscut milions de persones, sentint el seu míting per a la renovació de la presidència faria tot l'efecte que els darrers nou anys no han existit.

Té el seu què, és a dir, molta barra, la impudícia amb què el cappare del qual figura que representa un model als antípodes de la dreta franquista i post-franquista fa les propostes que fa. Sembla, talment, com si ens haguéssim endinsat en el túnel del temps i estiguéssim, encara, en el laberint autonòmic de sempre: estatut d'autonomia, nou model de finançament, etc.


Però, feliçment, ahir no és avui, i les males solucions del passat no poden ser bones per al futur. Tota aquesta cantarella, retòrica i desafinada és més vella que l'anar a peu. Sánchez -Pedro, perquè el Jordi és a la presó per independentista-, fa bona aquella dita que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. Perquè, malgrat que tanqui els ulls a l'evidència, la realitat continua existint i no és pas negant-la que aquesta es transforma. No podem, doncs, compartir el seu punt de vista, perquè, ulls closos, no hi ha visió i no tenim gens d'interès a esdevenir cecs, ni guenyos, ni guerxos. Ja només faltava que hagués tret idees com ara posar el senat a Barcelona, o similar. Les seves propostes corresponen a una època ja superada i, pam dalt pam baix, l'Estatut del 2006 era això i va ser primer el PSOE i després el Tribunal Constitucional qui se'l va "cepillar", amb arrogància, ostentació i menyspreu. Té tanta credibilitat, doncs, com el federalisme del seu partit.

En ple 2019 tenim una realitat formada per un miler de ferits per la policia espanyola, dirigents independentistes a la presó, a l'exili, imputats, multats, i milions de ciutadans privats de la validesa pràctica del seu vot democràtic en no ser reconeguda la seva elecció al Parlament europeu, Congrés de diputats i Senat d'Espanya, Parlament de Catalunya i Ajuntament de Barcelona. Que en aquestes circumstàncies, el candidat Sánchez -Pedro, perquè el Jordi és a la presó per independentista-, ens refregui pels nassos, impunement, com si res, un nou finançament, és un insult al poble de Catalunya i un menyspreu absolut a les nostres aspiracions nacionals. Perquè no és per un nou Estatut, ni un finançament nou que el nostre poble s'ha mobilitzat, sinó per la independència.


Si tan convençut està que aquest és el camí, que sigui valent un cop a la vida i convoqui una gran manifestació per un nou finançament, una via catalana per un nou finançament, a veure qui s'hi apunta i quanta gent es mobilitza. O bé, que organitzi una consulta a la ciutadania on se li pregunti si vol un nou finançament per a resoldre el conflicte polític que Espanya manté obert contra Catalunya o bé si prefereix una altra solució. Quan algú es permet una frivolitat de tan poca volada política com aquesta, és o bé perquè ens pren per imbècils o bé perquè té alguna certesa que els nostres representants a Madrid no li crearan cap problema. Si així fos, només fóra explicable per l'existència d'uns acords secrets amb solucions positives al conflicte que en serien el desllorigador. Si aquests acords no existeixen, resultaria del tot incomprensible, per no emprar un altre mot de qualificació més contundent, que els electes independentistes facilitessin la feina a qui vol presidir un govern per a impedir, precisament, la independència de Catalunya.

Sincerament, en un cas com aquest no se m'acut altra resposta que aquella que la saviesa popular concreta en una gràfica gesticulació. Es tracta, ras i curt, d'allargar completament la mà dreta de forma horitzontal, cap endavant i per amunt, col·locar el canell esquerre just a la sofraja del braç dret, a la part contrària del colze, amb els dits mirant per avall, i concloure alçant la mà dreta fins a situar-la totalment en posició vertical, els dits tot mirant cap al cel. En absència de política, de visió política, de sentit democràtic de la política, és això, justament, el que es mereix Sánchez -Pedro, perquè el Jordi és a la presó per independentista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

31/03/2021

La triple aliança

24/03/2021

Una llengua, molts accents

17/03/2021

Enraonar poc, garlar massa

10/03/2021

Dzhambazki no és un àngel

03/03/2021

Si només votem...

Participació