Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Autodeterminació? Carne Ross

«Com diu la primera regla de la diplomàcia, la veritat no és una qüestió de fets, sinó de consens»

per Jaume Barberà , 2 de setembre de 2019 a les 21:55 |
Carne Ross és un diplomàtic anglès amb molta experiència en processos d'autodeterminació i/o d'independència. Quan va deixar el Foreign Office, va fundar Independent Diplomat, una organització no-governamental d'assessoria diplomàtica. No fa gaire, va publicar al diari londinenc The Independent aquest article: "From conflict to compromise: Lessons in creating a state" (Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d'un estat), traduït per Agustí Colomines.

Ross hi explica, sense cofoisme, el que ha viscut després d'haver participat en diverses lluites d'autodeterminació arreu del món. Dels últims tres països que s'han independitzat, Ross, amb el seu equip, han participat en dos: Kosovo i el Sudan del Sud. El tercer i l'últim a aconseguir la independència ha estat Montenegro. També ha assessorat governs i partits d'altres països que, de moment, no han aconseguit la independència, com són Palestina i Catalunya.


L'article "Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat" vol ser la resposta raonada a una pregunta que se li fa constantment per part de líders de moviments que lluiten per la independència: Què cal fer per aconseguir un estat propi? Carne Ross no és un arribista qualsevol ni cap tafur, ni cap mercenari sense escrúpols, ja vagin vestits amb toga o formin part de la cort d'aduladors dels que es troben en dificultats i que l'únic que busquen és aprofitar-se del patiment, de la desesperació i dels anhels de llibertat de col·lectius humans en benefici propi.

L'he conegut personalment i puc dir que no és dels que s'arronsa amb facilitat. De tendència anarquista, Ross, quan encara era diplomàtic i com a membre de la missió del Regne Unit a l’ONU, per exemple, va contradir la versió oficial de l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq que "justificaven" la guerra que hi va haver. El 2004 va abandonar el Foreign Office.


Les seves anàlisis són fredes i factuals i, normalment, allunyades de soflames patriòtiques i/o romàntiques. En el seu article, del qual en recomano vivament la lectura íntegra, Ross ens explica 8 lliçons que ha après a partir de la seva experiència en processos d’autodeterminació, ens dona un consell i fa una demanda.

Són aquestes: la primera, els paons no voten per Nadal (els estats consolidats no en volen més; als governs i als governants no els agrada perdre poder). La segona és que no hi ha cap model per poder esdevenir un estat (l'autodeterminació té molt poc a veure amb la llei; les declaracions unilaterals d'independència serveixen de ben poc i sovint provoquen encara més resistència). La tercera que la llei no defineix i no hauria de definir la legitimitat (l'opció de reconèixer un estat és sempre un acte polític dels altres estats). Quarta que l'estat que més contribueix a l'autodeterminació és el que s'està deixant (per a Catalunya, la feroç oposició de Madrid a qualsevol procés d’autodeterminació ha actuat de palanca, almenys de moment).


La cinquena, no et rendeixis mai (la persistència de la lluita exigeix, com a mínim, algun tipus de resolució). Sisena que els compromisos de la "comunitat internacional", com ara el dret internacional, no compten per a res (es pot omplir una biblioteca sencera amb les resolucions de les Nacions Unides que exigeixen un estat palestí). La setena que els Estats Units són cabdals (si els EUA decideixen que és el moment per a un estat palestí veritablement independent, ho serà). I la vuitena és la pitjor lliçó de totes: la violència (l'amenaça de guerra).

I per acabar, el consell i la demanda que Carne Ross explica al líder d'un moviment que reclama un estat propi i que viu envoltat de guerra: es necessita un fòrum internacional amb criteris acceptats per tothom per avaluar la legitimitat de les demandes d'autodeterminació, la protecció de les minories, la no interferència de poders externs i l'adhesió als principis democràtics (la no violència també pot ajudar-hi). No pot ser un tribunal, "són assumptes polítics que s’han de resoldre per mitjans polítics: negociació, negociació i més negociació".

En l'article, Ross, com ja s'ha dit, exposa fredament el manual dels estats consolidats. Ho fa sense poesia, fredament, i la conclusió final és esfereïdora, però és la que és. Com diu la primera regla de la diplomàcia, la veritat no és una qüestió de fets, sinó de consens. Si podeu i voleu, llegiu-lo.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació