Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

La independència, un inevitable

«En l'acció i en l'actuació no ens en sabem valer. I l'Estat se n'adona i la converteix, la política, en un fracàs triomfal»

per Carme Vidalhuguet, 29 d'agost de 2019 a les 20:00 |
Qui més qui menys, tothom la recorda, la Diada del 2010. Va ser la de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Aquella sentència que ens va commoure. Que va commoure la societat catalana i que va destapar, obertament, a ull nu, la qüestió de les relacions Catalunya-Espanya. Una sentència que atemptava contra el moll de l'os de la democràcia: allò que els ciutadans validàvem, els magistrats del TC ho qüestionaven, corroborant que si bé és cert que tothom és igual davant la Llei, no ho és menys, de cert, que no tothom ho és davant la Justícia.

Si els poders de l'Estat ens deien que Catalunya no hi tenia cabuda, a la Constitució, era doncs el mateix Estat qui, a la insabuda, ens impel·lia a voler-nos independents, lliures i sobirans, i per això en aquella manifestació hi destacaven, tot al llarg i ample del Passeig de Gràcia, dues imatges importants, feia notar Vicenç Villatoro: relleu generacional i relleu iconogràfic, el triomf de l'estelada. Aquell, sense ni proposar-nos-ho, deia Lluís Llach que potser era el primer dia d'una nova època.


Un dia que Catalunya no parlava només per a Madrid. El que deia, s'ho deia a ella mateixa i ho deia al món, destacava el vicepresident Carod-Rovira, i hi afegia que el que calia "a partir d'ara és que els partits polítics i les institucions analitzin quina proposta política, creïble i temporalitzada fan a la societat catalana". I ho deia quan el president Mas, llavors cap de l'oposició al Parlament, ja havia manifestat que "el camí de la llibertat era obert", i quan, per a Pilar Rahola, Catalunya entrava en un terreny ignot, ple de dificultats, que podia amagar moltes i agres sorpreses. I que calia saber conjugar dos verbs complexos: voler i saber. És a dir, voler arribar a la fita que es planteja i saber com fer-ho.

Aquella Diada del 2010 feia evident, doncs, que la independència deixava de ser un impossible i començava a ser un inevitable. Tot just perquè el govern Zapatero i els magistrats del TC no van tenir present que els catalans hem après de Llach "que el viure, a voltes, té el preu de dir prou". I ha estat així. Una majoria que no pot menystenir-se demana, de llavors ençà, un referèndum d'autodeterminació. Però, oh sorpresa, insòlit espectacle!, Espanya, à droite i à gauche, més que manifestar sòbria l'expressió del desconcert, només sap dir, i sempre amb l'eixutesa dels qui saben dominar, que, de referèndum, ni parlar-ne. I, doncs?

I nosaltres, sense tenir present que quan un actua sense decidir vol dir que depèn d'algú altre, vam voler fer com si fóssim. I ara paguem el preu d'una política practicada amb aires de censor: presó i exili. Perquè a Espanya, avui, encara, i no em canso de repetir-ho, tot aquell que gosa qüestionar el veredicte d'un inquisidor és tingut per heretge. I som aquí.

Som aquí esperant sentències i demanant diàleg a l'Estat per trencar l'immobilisme que ens bloqueja. Diàleg, perquè esdevé el pas previ per a la negociació. Diàleg, per poder prendre decisions. Tot just perquè exercir-la, la política, vol dir decidir; en espais, sovint, de gran incertesa, certament; tot just perquè en les raons polítiques no hi cap, l'espai de la demostració, de la pura conclusió a la qual s'arriba a través d'un encadenament lògic. Les raons polítiques són l'espai de l'argumentació. Sabent, però, que el discurs ha d'anar sempre condicionat a la presa de decisions.


La Sala Segona del Suprem ja les deu començar a tenir enllestides, les seves, de decisions. Però ara, en haver fet el tomb de l'any, que sembla reblat al moviment circular, torna l'11 de setembre -i no sé perquè tornen a entonar la tornada que serà l'últim abans de...-, i, amb la represa del nou curs, és a la política a qui ha arribat l'hora de la presa de decisions. Sobretot de com ha d'actuar l'independentisme davant la política d'estat. Conscients que l'error més gran dels homes d'estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema, quan hi ha problemes –deia De Gaulle- que durant certs períodes no en tenen, de solució.

Ara ja no podem amagar que l'escenari actual de la política és un atzucac que va repetint actes i guió. I retrets per desconfiança que es tanquen entre parèntesis quan hi ha necessitat de moure i commoure massivament els ciutadans. I desconcert sobretot en l'estratègia política respecte a Espanya, quan sabem que Catalunya és la raó i la causa primera de la política espanyola. Però en l'acció i en l'actuació no ens en sabem valer. I l'Estat se n'adona, i com que no vol tractar políticament el problema més greu de la seva agenda, la converteix, la política, en un fracàs triomfal. Aquí i allà. Compte, però, perquè la primera reacció que acostuma a suscitar la crisi d'una fe és l'escepticisme.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
07/11/2019

Catalunya desestabilitza

24/10/2019

​Una política per plantar cara

10/10/2019

​Quedeu-vos tots a casa!

26/09/2019

Regressió democràtica i estratègia política

12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

15/08/2019

Festes Majors

01/08/2019

Una sola veu

18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

Participació