Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


És a nosaltres a qui continuen agredint, violant i matant

«Però això no treu, que ens plantegem què passaria si fos al revés»

per Teresa Sagrera , 28 d'agost de 2019 a les 18:15 |
Imagineu per un moment que sou un home. Que heu sortit a córrer per un lloc solitari. Que pel camí us sorprèn una desconeguda. Que pel simple fet d’anar sol i per un indret poc transitat es creu amb el dret d’aprofitar-se de vosaltres. Us agafa desprevingut i, malgrat que intenteu córrer i deixar-la enrere, us encalça. Que us apallissa brutalment i abusa sexualment de vosaltres. Que en acabar, us abandona a mercè de la fortuna, malferit i humiliat com un drap brut. Amb molta sort, seguiu viu, perquè en la majoria dels casos molts queden estesos a terra sense vida. Que pregueu desesperadament perquè algú us socorri. No teniu forces ni per tornar a casa. I que, no us veieu en cor d’anar a denunciar-ho, la por i la humiliació no us ho permeten. No sou ni tan sols capaços d’explicar-ho a ningú. Haureu de conviure de per vida amb aquesta nafra que us ha esquarterat l’ànima, i mai, mai més, tornareu a ser el d’abans.

Imagineu que heu anat de festa. Que és de nit. Que heu conegut un grup de dones. Que esteu parlant, fent gresca, bevent, fins i tot, potser, flirtejant. Arriba un moment que ja en teniu prou i decidiu marxar, no us agrada el caire que estan prenent les coses. Que llavors, servint-se del vil privilegi de ser un grup, de la foscor de la nit i de la vostra embriaguesa, us arrosseguen fins a un tèrbol portal solitari. Per més que els hi dieu que ja n’hi ha prou, que no voleu continuar, elles s’esmolen les dents com hienes, no escolten. Que entre quatre us tenallen, mentre dues més us han pres el mòbil i us fan fotografies despullat. Que es mofen de vosaltres. I que, embravides com a feres salvatges comencen a  profanar el vostre cos, per tants forats com teniu, amb tota mena d’objectes. Un dolor inhumà us venç. Per més que intenteu forcejar no us hi podeu resistir, elles són “una manada” i vosaltres un de sol. Per pur instint de supervivència decidiu abandonar el vostre cos a la seva execrable voluntat, esperant que aquest martiri ferotge acabi com més aviat millor. Aquesta nit s’acabarà, però el vostre turment infame no ha fet més que començar.


Imagineu que teniu una parella, les coses fa temps que no van bé i heu decidit deixar-la. Que és malaltissament gelosa, sempre desconfia de tot i de tothom. Que us ha amenaçat moltes vegades que “abans mort, que d’una altra”. Que fins i tot, alguna vegada després d’una forta discussió, ha perdut el control, us ha insultat i ha arribat a ventar-vos un mastegot. Que després es desfà en plors i se’n penedeix i diu que us estima amb bogeria. Acabeu sentint-vos culpable i pensant que, si no l’haguéssiu provocat, res d’això hauria succeït. Que finalment, la perdoneu, i així fins a una altra, que cada cop és més sovint. Fins que ha arribat el dia, en què heu agafat prou forces, després de la darrera pallissa, per dir-li que ja n’hi ha prou, que s’ha acabat. Però com era d’esperar, es posa feta una fera, crida, es desespera, agafa un ganivet de la cuina i us travessa una vegada i una altra com si fóssiu un ninot de drap. Caieu a terra, mig mort, i mentre es va escolant la sang del vostre cos agonitzant, sentiu com obre el balcó i es llença. Tot s’ha acabat, la vostra vida, també.

Aquestes són tres històries imaginàries, tot i que tenyides d’una realitat macabra. Però, el dia a dia ens diu que aquestes situacions tan dramàtiques majoritàriament les viuen i les pateixen les dones, no els homes. I que els seus botxins són homes. Així de clar, ens agradi o no sentir-ho. Naturalment que no tots els homes són agressors sexuals, violadors o assassins. No, només faltaria! Tampoc agredeixen sexualment, violen o maten a totes les dones, per sort. Però, això no treu, que em plantegi què passaria si fos al revés, sense que això impliqui cap mena d’androfòbia, que no la tinc en absolut.


Estic convençuda que es reaccionaria amb molta més contundència, cercant actuacions de tota mena per controlar aquesta epidèmia mundial. De segur, que no s’escatimarien els recursos per impulsar mesures educatives, dissuasives i judicials. Segur que no hi hauria cap grup polític que pensés que no cal donar a aquest problema un tracte preeminent, al contrari. Segur que ningú preguntaria o pensaria com anaven vestits aquests homes, si s’ho havien buscat, si van ser prou explícits en el seu “no” o si van oposar prou resistència. Segur que tot això no passaria. Però estem parlant de dones, i això és diferent.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Teresa Sagrera
Treballo de mestra del meu poble, Sant Pere de Vilamajor;  sóc membre del Centre d’Estudis del nostre municipi, on he publicat un llibre i diversos articles; l’any 2012 vaig quedar finalista del Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Confidències d’una reina; a l’abril del 2014 vaig publicar el conte Com un xàfec d’estiu a la revista Vallesos; he adaptat una part de la meva novel·la, juntament amb en Jaume Baucis, pel teatre de la festa medieval Vilamagore; L'any 2019 Juntament amb Ramon Gasch ha publicat el llibre de novel·la històrica Sal roja (Columna Edicions) i també aquest any 2019 ha publicat Pots comptar amb mi (Ed. Gregal), un llibre de literatura juvenil… I continuo escrivint i llegint, tant com puc, perquè són dues de les meves grans passions.
facebook.com/teresa.sagrerabassa
@SagreraT

 
29/11/2019

#emcomprometo

20/10/2019

Parlem de violència?

27/09/2019

Jo només soc poble

28/08/2019

És a nosaltres a qui continuen agredint, violant i matant

26/07/2019

El valor de la paraula donada

20/06/2019

Deixem que siguin nens

24/05/2019

Els catalans i la síndrome de la granota bullida

26/04/2019

Per si demà tot s’acaba...

21/03/2019

El reality del Judici del Procés

21/02/2019

Perseguir un somni

Participació