opinió

Iximule, en nom de la (des)colonització

«En aquesta Amèrica de noms i mentalitat colonial, només l'empoderament dels seus pobles i nacions originàries aconseguiran un desenvolupament real»

per Aleix Sarri , 25 d'agost de 2019 a les 20:00 |
Aquest estiu, visitant Guatemala per veure la meitat de la meva família que n'és originària, vam anar a les ruïnes de Iximché, antiga capital Kaqchikel destruïda per Pedro de Alvarado durant la conquesta castellana i que es considera la primera capital de la Guatemala colonial.

Vam tenir la sort de trobar-nos un bon guia. Un noi meitat kaqchikel i meitat kiché, que fa de guia comunitari per tal de preservar la memòria dels seus avantpassats i evitar que la ignorància i la comoditat converteixi Iximché en unes inofensives ruïnes d'una civilització que va desaparèixer no se sap com.


Ell sí que sabia com: el regne kaqchikel, igual com el kiché, el sutzuil o d'altres, van ser aniquilats físicament i institucionalment pels conqueridors castellans i els seus aliats mercenaris. L'estratègia utilitzada va ser el ja clàssic divide et impera, usant les rivalitats entre els diversos regnes per aniquilar-los a tots, un a un.

Escoltar-lo era tremendament interessant doncs la colonització va donar pas a un estat que menysprea la història de la seva pròpia gent i du a terme tota mena de polítiques per a la seva assimilació forçada. Ell mateix havia vist com l'alcalde del seu poble li aconsellava deixar de fer les visites, malgrat que els beneficis que en treu serveixen per conservar el parc arqueològic, a diferència de l'entrada que només serveix per engreixar les arques d'un estat i una elit cleptocràtica.


Amb tot, hi va haver una informació que fa setmanes que porto dins el cap. Després d'explicar que Iximché vol dir "arbre de maïs", relatà que el mateix nom de Guatemala està relacionat amb la conquesta. Guatemala prové de Cuauhtēmallān, una paraula d'origen nàhuatl que vol dir "ciutat entre arbres". I quina importància té això? Doncs que així és com van batejar a Iximché els mercenaris tlaxcalteques que acompanyaven Pedro de Alvarado a la seva expedició. És a dir, el nom de Guatemala evoca en realitat la visió que els conquistadors castellans i els seus aliats mercenaris varen tenir de la capital kaqchikel just abans d'arrasar-la.

El nom de Guatemala és un nom de poble colonitzat. Per acabar l'explicació, el guia ens va explicar que el vertader nom de Guatemala és Iximule, que en la seva llengua vol dir "terra del maïs", un nom molt més coherent per una gent que estimava la terra que li permet conrear l'aliment que els permetia viure.


Tot plegat em va xocar. Al cap i a la fi, qui posa els noms dels països? Hi vaig tornar a pensar fa uns dies al llegir en algun tuit perdut que el nom de Filipines provenia de Felip II, rei de la corona hispànica quan aquell territori va ser conquerit el 1560. Quants casos més hi ha al món?

Fent una ràpida cerca a Google, El Salvador, país veí de Guatemala, està batejat en honor al mateix Jesucrist. És a dir, que el nom del país evoca en si mateix la doble colonització cultural i religiosa! Alguna cosa similar passa amb la República Dominicana. En canvi la Costa Rica té un nom que evoca la millor tradició extractivista del colonialisme, batejada pel mateix Cristòfol Colom en veure les joies d'or que duien els nadius.
Amb tot això al cap, quan va esclatar fa uns dies la crisi de l'Amazones vaig pensar en buscar el significat del mot Brasil. El colonialisme latent d'Amèrica Llatina (un nom d'arrel doblement colonial) no va fallar.

Resulta que el nom de Brasil fa referència a un tipus d'arbre, la fusta de les quals tenia color de "brasa" i per l'extracció de la qual Portugal va donar una concessió entre els anys 1502 i 1512, just després de la seva arribada a la costa del que ara és Brasil. No van anomenar pas el país així d'entrada, li volien dir "Terra de Santa Cruz" entre altres noms d'ambició evangelitzadora. Finalment però el país que ha quedat porta un nom, Brasil, que fa honor a la tradició extractivista del colonialisme. Brasileiro, la forma com anomenem els habitants del país, es refereix a aquell qui "treballa" el Brasil, no aquell qui hi habita.

Aquesta tradició extractivista pel que es veu continua fins avui com veiem amb la màniga ampla que Bolsonaro dóna per desforestar l'Amazones i estendre al màxim la superfície agricultora i ramadera que nodreix el seu sector exportador. Produeixen soja en lloc de fusta de brasa, però la mentalitat és la mateixa. Bolsonaro no fa res que no hagin fet abans molts altres governants del Brasil, amb l'excepció els darrers anys de Lula que va intentar limitar la desforestació i va fer passes per respectar els drets dels pobles originaris de l'Amazònia.

Perquè aquest és el quid de la qüestió. Si els pobles i les nacions originàries de l'Amazònia tinguessin sobirania real o poder per gestionar els seus propis territoris, la crisi forestal avui no existiria. La mentalitat colonial que inspira Brasilia en canvi, no sembla que pugui solucionar el problema sense pressió exterior.

En aquest sentit, el món Occidental preocupat pel desastre ambiental de l'Amazones té la possibilitat d'usar les donacions i els acords de lliure comerç com a palanques per obligar el govern del Brasil a abandonar la seva dèria extractivista i respectar la llengua, la cultura i els drets naturals dels pobles originaris de l'Amazònia, que són els més qualificats per protegir-la. Les crítiques a Bolsonaro sense analitzar els problemes estructurals, portaran Europa i els Estats Units a un retorn ideològic al colonialisme, sempre justificat amb grans valors universals i la necessitat de salvar el planeta.

Si Occident abandona la seva obsessió autojustificatòria amb el melting pot, trobarà en les identitats locals i la tradició vies per progressar els pròxims anys arreu del món.

I és que en aquesta Amèrica de noms i mentalitat colonial, només l'empoderament dels seus pobles i nacions originàries poden aconseguir un desenvolupament real, no purament extractiu i racialitzat. Si es fan les coses bé, un dia n'haurem de deixar de dir Guatemala, a Iximule.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
12/01/2020

El Palau de la Generalitat i nosaltres

29/12/2019

Lluitar amb el diable

15/12/2019

Està en risc la democràcia?

01/12/2019

Catalunya i Flandes, 1519-2019

03/11/2019

Carta oberta a l'europeisme oficialista

20/10/2019

Estelades a Hong Kong i preguntes a Berlín

06/10/2019

L'independentisme i el 99%

01/10/2019

Del 9-N al Consell per la República

08/09/2019

Per què anar a la Diada

25/08/2019

Iximule, en nom de la (des)colonització

Participació