LA VEU DE NACIÓ

Política «kleenex»

«Titulars que llegim ara, són només vistosos castells de cartes que s'esmicolen amb un sospir. Es difonen a bombo i platerets per, després, rebregar-los i llençar-los al contenidor de reciclatge»

per Sara González, 22 d'agost de 2019 a les 19:00 |
En temps en què el sistema productiu pivota en la precarietat dels treballadors, també la classe política se sustenta en la fragilitat de projectes. La volatilitat de les paraules, que ens rellisquen d'entre els dits a mesura que passem pantalles a ritme vertiginós, és la mateixa que impregna la lògica de les proclames d'aquells que tenen l'encàrrec tan noble -i a la vegada amb tant de risc d'esdevenir mesquí- de governar. Sovint res és el que sembla i el que sembla té, igualment, una data de caducitat molt curta. La impressió, la percepció que es genera i, clar està, el domini del relat passa per davant de les veritats que com a ciutadans estem en el nostre deure d'exigir, conscients que aquestes sempre són calidoscòpiques. 

Perquè és cert que sovint les veritats en política són incòmodes, però sobretot més prosaiques, menys èpiques o, simplement, més mediocres.
Tres ingredients que no cotitzen a l'alça per guanyar eleccions. S'abonen proclames que prometen grans gestes o propòsits aparentment ferms i, en cas que després es constatin com a irrealitzables, s'assenyala el culpable, el traïdor, l'irresponsable. Mai és incapacitat ni error d'un mateix, sempre el dit acusador apunta algú altre. És l'escenari pel qual treballen els grans gurús i estadistes, aquells que mai es situaran davant d'un micròfon però que acaben sent protagonistes dels mesenteris de la política de portes endins. 


Seguint fil per randa aquest esquema, tenim dos presidents, Sánchez i Torra, escenificant que volen acords i no eleccions quan en realitat tots dos acaronen amb la mà el botó electoral. A la Moncloa tenen ja ben calculat que la dicotomia és entre un govern monocolor o les eleccions. La primera de les opcions és la que volien molts dirigents del PSOE la mateixa nit del 28-A. Ho verbalitzaven sense embuts. I el CIS apunta que en una repetició electoral els socialistes obtindrien més suport. Alguns entenen que, per tant, estan en situació de win-win. Però davant de les càmeres exhibiran la suor d'estar intentant arribar a un acord amb un Podem a qui presenten com àvar perquè reclama una coalició en un país on no existeix la cultura de compartir el poder. Sense obviar que al juliol Podem també va pecar de supèrbia, en realitat tenen ben pressionat el tendó d'Aquil·les d'Iglesias, a qui volen a l'oposició: la seva fragilitat difícilment li permetrà enrocar-se si vol evitar que hi hagi noves eleccions. I en tot cas, si es produeixen, Sánchez té ja ben greixada la maquinària dels discursos de la culpabilitat i la irresponsabilitat.

I a Catalunya, el repic de tambors electoral és una evidència per molt que hi hagi qui estratègicament ho nega. Els moviments del president Quim Torra i d'Oriol Junqueras no són més que l'avantsala d'uns comicis que es donen per descomptats en qüestió de mesos. En nom de la "unitat", el que es cou és el marc en què cadascun dels partits culminaran un enfrontament enquistat. Perquè quan Torra crida a la confrontació amb l'Estat i alimenta el miratge d'una nova tardor com la del 2017 i demana assumir "sacrificis", el que busca és garantir que ell sigui recordat, per retòrica i per convenciment personal, com un president que es va arromangar per la República. I al mateix temps, deixa entreveure que hi ha qui, escudant-se en el diàleg amb l'Estat, han enterrat l'1-O i també l'objectiu de la independència.

El terreny perfectament abonat per l'enfrontament de Carles Puigdemont i ERC a les urnes. I si els partidaris de la desobediència i del xoc veuen que no es produeix, en aquest cas la maquinària dels discursos de la culpabilitat i la irresponsabilitat també està preparada. I per l'altra part, des d'ERC, es reclama les eleccions en nom de la "unitat", quan en realitat, si aquestes es produeixen és perquè s'ha fracassat en l'intent de transitar per un camí comú, els posicionaments són antagònics, no s'aproven pressupostos i perquè hi ha una hegemonia en joc. ERC vol presidir per primera vegada la Generalitat i JxCat recuperar el terreny perdut. No és tampoc casual que els republicans no facin un lleig a anar a eleccions tenint present que tenen les enquestes a favor. La Diada i les sentències del Tribunal Suprem ens brindaran fotografies de pretesa unitat -el front antirepressiu és el mínim comú denominador- al mateix temps que s'estaran esmolant els dards electorals.

I un exemple paradigmàtic més: l'odissea de l'Open Arms. La desesperació i el patiment de més d'un centenar de migrants ha estat la munició per alimentar el tacticisme de Matteo Salvini i de Pedro Sánchez. El primer, ha utilitzat el vaixell com a hostatge de la seva ambició per aconseguir fer caure el govern italià i que es convoquin unes eleccions on es veu guanyador. El segon, quan la situació era dramàtica, va veure el filó de capitalitzar la imatge antagònica a Salvini erigint-se en país d'acollida. El dirigent italià buscava atiar el patriotisme xenòfob per catapultar-se en la campanya. El dirigent espanyol, que ha fet evident que l'Aquarius va ser només una operació de màrqueting del seu govern perquè no ha fet canvis en la política migratòria, ja pensava en la imatge dels migrants desembarcant en territori espanyol per alimentar el segell d'esquerres en campanya. 


Titulars que llegim ara, són només carcassa. Vistosos castells de cartes que s'esmicolen amb un sospir. Es difonen a bombo i platerets per, després, rebregar-los i llençar-los al contenidor de reciclatge -l'hemeroteca fa que acabin tornant-. Política kleenex, la de declaracions que avui s'utilitzen i que demà es llancen subestimant la memòria dels qui els han de votar. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació