Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Ministeri d'Estat

«En la conversa entre el PSOE i Podem es va difondre una informació que, escoltada amb oïda catalana, diria que no vam valorar prou»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 21 d'agost de 2019 a les 20:00 |
Durant el procés no sé si de negociació, però, pel cap baix, sí de trobada i de conversa entre el PSOE i Unidas-Podemos, amb l'objectiu aparent de formar govern, es va difondre una informació que, escoltada amb oïda catalana, diria que no vam valorar prou. Em refereixo al fet que, segons es va dir llavors, en l'hipotètic repartiment de carteres ministerials entre les dues forces polítiques, n'hi havia algunes que estaven del tot vetades a la formació lila. Concretament, es tractava de Defensa, Interior, Exteriors i Justícia, carteres que es consideraven les més importants des de la perspectiva de l'Estat, aquelles que en configuren el poder real i la sobirania i, sense les quals, tot poder és pura ficció. Així com ni als partits independentistes catalans i bascos no se'ls permet de formar part de certes comissions del Congrés de Diputats, perquè no són de fiar i estarien al corrent dels secrets d'estat i l'ús dels fons reservats, el mateix passa amb la formació d'esquerres espanyola, a la qual es penalitza per no tenir una actitud restrictiva i repressora de la reivindicació catalana.

Deixar, doncs, les forces armades de terra, mar i aire, els serveis d'intel·ligència, la policia i la guàrdia civil, les ambaixades i consolats i tota l'estructura de justícia en mans d'Unidas-Podemos era massa per a Espanya. El poder de debò, aquell que pot exercir una violència d'estat que alguns que figura que són dels nostres considera "legítima", aquest poder no es delega, ni es comparteix, sinó que s'exerceix. I això només poden fer-ho els partits d'Estat, com PP i PSOE, els partits de debò, aquells que tenen l'Estat i la seva continuïtat com a valor suprem, per damunt dels interessos de partit.


D'entrada, no és fàcil de visualitzar la cartera de Defensa en un govern català atès que no disposem d'exèrcit, ni de serveis d'intel·ligència i, pel que sembla, no hi ha tampoc gaires ganes de tenir-ne en el futur. Així i tot, és bo de recordar que el primer president de la Generalitat restaurada, l'independentista Francesc Macià, era un antic militar, tinent coronel d'enginyers de l'exèrcit espanyol. En el primer i únic govern de la República Catalana, integrat per ERC, socialistes, ugetistes, lerrouxistes catalanistes republicans, dels set departaments creats el 14 d'abril de 1931 hi havia la cartera de Defensa, en mans de Joan Casanovas, a qui, el 28 d'abril, ja com a Generalitat, confiava Governació, amb mossos inclosos, i el 29 de desembre la Vicepresidència, càrrec aquest que, per cert, algun indocumentat qualificà d'invent espanyolista quan fou recuperat fa pocs anys, adduint que era del tot nou en l'estructura institucional catalana.

Durant el període de guerra, el govern nomenat el 31 de juliol de 1936 i presidit per Companys, tornava a disposar d'una conselleria de Defensa, creada de forma unilateral per la Generalitat, assumint competències que no li corresponien segons l'Estatut, cartera que fou confiada al tinent coronel Felip Díaz Sandino, militar i aviador català que, el 6 d'octubre de 1934, s'havia negat a complir les ordres de bombardejar el Palau de la Generalitat. El 17 de desembre el succeí en el càrrec el cenetista Francesc Isgleas. La Generalitat, doncs, unilateralment, creà el seu propi ministeri de Defensa i el seu Exèrcit Popular, l'himne del qual és obra del poeta Joan Oliver, Pere Quart: "Amb fúria i disciplina/ enfonsarà a l'abisme/ el criminal feixisme, l'Exèrcit Popular. Endavant!". També s'organitzà una Escola Popular de Guerra on es formà com a oficial l'escriptor Joan Sales i, de Catalunya estant, es definiren uns objectius militars concrets i els fronts de guerra propis, en la línia d'Aragó, i s'envià una expedició a Mallorca, dirigida per A. Bayo i animada com a missió d'alliberament i reunificació nacional pels articles de Rovira i Virgili, mentre es creava una indústria de guerra catalana per a la fabricació d'armament, dirigida per Josep Tarradellas. Però, a partir de 1937, el govern republicà i d'esquerres espanyol deixà la Generalitat sense cap poder militar i en recuperà les competències i funcions conquerides.

Com s'ha vist en l'actuació majoritària de l'estament judicial, pel que fa al procés, és també clau de tenir el desllorigador legal a les pròpies mans, per contribuir a aconseguir els objectius proposats. Per això no sols és important situar al capdavant d'aquesta cartera les persones més adequades -que no vol dir que, necessàriament, s'hagi de ser advocat i que, en cas de ser-ne, amb això ja n'hi hagi prou-, sinó que el baixíssim nombre de jutges catalans existent en l'actualitat no és un factor que jugui a favor nostre.

El mateix podríem dir del departament d'Interior, una cartera la importància política de la qual fa l'efecte que no ha estat valorada com es mereix. De fet, en tot procés d'independència, quan el país que es vol emancipar no disposa de forces armades, i té en la policia l'única força coercitiva i de dissuasió, Interior i Exteriors són les dues carteres fonamentals. I així com per a estar al capdavant d'Interior no sembla haver-n'hi prou en haver dirigit la policia local d'un municipi, per més positiva que hagi estat l'experiència d'àmbit local, per conduir Exteriors saber anglès és un instrument d'una importància extraordinària, però no pot constituir mai el requisit fonamental per a accedir al càrrec.


A Espanya, doncs, PSOE i PP tenen sentit d'Estat i actuen en clau d'Estat, motiu pel qual, difícilment, mai no agafaran els responsables dels ministeris d'Estat com a objectius preferents a abatre. I el mateix podríem dir de França, on, per exemple, haver passat pel ministeri de l'Interior acostuma a servir de catapulta per a responsabilitats superiors. A Espanya mateix, el ministre de l'Interior i les forces armades continuen sent els més ben valorats dintre l'estructura institucional de l'estat, molt per sobre de la mateixa casa reial o l'administració de justícia. En fi, veure què fan els nostres departaments d'Estat -si és que en tenim-, qui hi ha al davant de cadascun d'ells i com es comporten, indica prou bé el nivell d'importància que l'independentisme governamental atorga a aquestes àrees, i serveix, alhora, per saber el poder que tenim, el que aspirem a tenir i, per dir-ho clar, per deduir si això nostre va o no va de debò.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
13/11/2019

El Pacte

06/11/2019

​Fer malbé la democràcia

30/10/2019

Via Laietana

23/10/2019

Visita de família

16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

25/09/2019

Ara va de debò

18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

Participació