Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

La Diada més difícil

«Just quan l'únic que uneix l'independentisme al 100% és la llibertat dels presos, l'Onze de Setembre ja no té l'efecte balsàmic de cada any»

per Oriol March, 8 d'agost de 2019 a les 16:10 |
De la fi del 155 i el clam per la llibertat dels presos a la incertesa. Aquest és el viatge que ha fet la celebració de la Diada entre el 2018 i el 2019. L'any passat la unió estratègica de l'independentisme ja no existia, però el Govern portava pocs mesos en marxa i l'influx de la intervenció de l'autonomia encara era recent. Amb el pas del temps, però, s'han cronificat les disputes i han passat a un terreny públic: l'intercanvi de retrets entre ERC i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ànima dels últims vuit Onze de Setembre al costat d'Òmnium Cultural, és especialment significatiu. El rol de les dues entitats ha anat variant des del 27 d'octubre i les seves estratègies s'han separat. El punt d'unió és la petició de llibertat dels presos i la necessitat d'una resposta conjunta a la sentència, però a partir d'aquí ni el diagnòstic ni la recepta són coincidents.

Amb Òmnium estructurada al voltant de Jordi Cuixart i amb un discurs inalterable, l'ANC és ara al centre dels debats. Sota el lideratge d'Elisenda Paluzie, l'entitat ha estructurat una defensa explícita de la unilateralitat i no ha tingut inconvenient en manifestar-se davant les seus del PDECat i d'ERC pels pactes postelectorals amb el PSC, integrat abans en el bloc del 155 i ara al centre de moltes equacions, també la dels pressupostos de la Generalitat. Paluzie, amb l'aposta per la unilateralitat, abona el discurs segons el qual només s'arribarà a la independència a través del conflicte amb l'Estat, com teoritza Carles Puigdemont des de Waterloo. Però si en totes les Diades el discurs era nítid perquè hi havia un objectiu clar -el 9-N, les eleccions plebiscitàries, pressionar en la recta final cap al referèndum-, ara tot és més difuminat.


Té raó Joan Tardà quan diu que l'ANC ha esdevingut un contrapoder, però també és cert que aquest és l'objectiu fundacional de l'entitat. L'any 2014, quan Carme Forcadell va pronunciar el sísmic "president, posi les urnes", l'Assemblea estava exercint de contrapoder a un Govern que tenia dubtes sobre si celebrar la consulta amb totes les conseqüències. En aquell moment, ERC -que donava suport parlamentari a Artur Mas- pressionava perquè el 9-N es portés fins al final i, quan l'expresident va fer marxa enrere per promoure una jornada de participació, a les files republicanes es va apostar immediatament per unes eleccions plebiscitàries amb la declaració d'independència com a punt fonamental del seu programa. Finalment es van implicar en el 9-N alternatiu, però la relació entre Mas i Oriol Junqueras mai més va ser la mateixa.

Ara és ERC qui abandera un discurs més pragmàtic, amb la vista posada en la investidura de Pedro Sánchez, el Govern i el Parlament. El gir va començar després del 27 d'octubre, es va consolidar a les eleccions del 21-D i ha agafat cos teòric amb la defensa d'un "referèndum inevitable" que, per ara, no té més suport que el de Podem a l'Estat, on teòricament s'hauria de negociar. A l'altra banda del Govern, formada per Junts per Catalunya (JxCat), hi ha pràcticament tants actors com discursos: defensors de la unilateralitat i del diàleg al mateix temps, partidaris d'una via més moderada -i que secretament elogien el discurs d'ERC, com passa en determinats sectors del PDECat- i també veus que adverteixen del retorn al conflicte, com Puigdemont. La pregunta és la mateixa des de fa mesos: existeixen les condicions per generar un clima pre-insurreccional com el de la tardor del 2017? Es pot recuperar l'esperit de l'1-O?

Determinades veus de l'independentisme sostenen que les sentències dures promouran que ressusciti l'etapa del referèndum. És l'única fase del procés en què l'Estat s'ha pres seriosament el pols independentista, i així es va demostrar en el judici de l'1-O: els responsables de les institucions espanyoles es van prendre més seriosament la proclamació de la República que no pas els màxims dirigents de la Generalitat, que hi van arribar arrossegant els peus. A partir d'aquí va arribar la desorientació, que ha derivat en una crítica severa als partits -l'espai de JxCat i ERC, fonamentalment- per no haver sabut gestionar l'octubre del 2017. L'Assemblea, sense èxit, va implicar-se en les municipals a través de les primàries, promovent un quart espai independentista que ha obtingut escassa representació, i això l'ha deixat tocada. Fins i tot Puigdemont alerta d'una "deriva antipartits" de cara a la Diada, a la qual no assistiran exconsellers d'ERC.

L'independentisme manté massa factures creuades, i avançar amb la ingenuïtat de les primeres Diades massives és ara inviable. Quan l'únic que uneix al 100% un moviment és la petició de llibertat dels presos perquè no hi ha un objectiu compartit a curt o a mitjà termini, el més lògic és que apareguin les esquerdes. La Diada, que havia actuat com a bàlsam tradicional per aparcar les divergències en favor d'una estratègia conjunta a través de la mobilització, ha perdut aquest efecte. I res fa pensar que es recuperi al llarg del mes que queda fins a l'Onze de Setembre. Les legítimes crítiques a com s'ha gestionat el capital polític sorgit de l'1-O no haurien de ser incompatibles amb un armistici entre tots els actors, malgrat que tothom ja tingui la vista posada en les futures eleccions. Si la Diada d'enguany és la més difícil, també ho seran els comicis que encara no tenen data però que ho impregnen tot.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació