Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

​Han de treballar a l'estiu, els fills, o inhalar iglús?

«El futur, més que mai, quedarà dividit entre els joves que avui hauran treballat a l'estiu o els que no. Entre el software de la realitat i el de la irrealitat»

per Francesc Canosa, 7 d'agost de 2019 a les 10:00 |
Les tauletes de les terrasses d'estiu són bots salvavides. Enmig del mar, de l'oceà de confusió ondulant de l’any. Les converses són rems que fan suar i escatxiguen. Aigua a la cara. Obrir els ulls. No és el primer cop que sento aquest diàleg de nàufrags. Mullem-nos. Són pares de fills estudiants que ja poden votar, casar-se, o anar a la presó. Sento com narren els viatges dels seus fills a llocs que no surten ni a mapes, ni al GPS, ni al google maps, ni als cervells robòtics imaginatius més avançats del big data cagant llets algorítmiques... platges d'iglús on el gel no s’ha desfet des de el pleistocè jussà subaltern inferior; deserts amb camells que toquen el violí elèctric mentre s’auto munyen per preparar-te un còctel de sorra... Un no parar.

Es veu que els nens salten d'un lloc a un altre. I com més lluny, millor, que és més autèntic i bo i va bé per la salut i la butxaca. Els mesos d’estiu són això: viatges, experiències, descobertes.... Però es veu que també hi ha xiquets que fan viatges interiors: vivint tres mesos dins l’aire condicionat, la nevera, el congelador. Com un refugiat pel canvia climàtic sense sortir de casa. Argumentant raons ideològiques, de consciència, ecològiques, o de malestar amb el sistema que contamina la natura i les neurones. Per això aquesta protesta de tres mesos dins d’una habitació ultra freda, gèlida, com els cors d’una societat muscularment corrompuda i arterialment immoral. I després de contar els mil i un viatges de la canalla sempre hi ha algun pare o mare que es va enfonsant emmudit a la cadira com si s’arrapés a un flotador. De sobte, amb veu de mig ofegat, diu: "El meu fill aquest estiu ha anat a collir fruita". I la taula s’enfonsa com un Titànic.


Tornem a la superfície. Aquest any la Terra Ferma es desferma de nou i vol tornar a ressuscitar que els estudiants vagin a collir fruita com sempre s’havia fet. No conec cap amic, o enemic, meu que durant els anys noranta no hagués passat l’estiu collint pomes, préssecs, peres, cireres.. (o fent de cambrer, manobra, etc.) amb les saludables insolacions, els immillorables mals d’esquena, o la producció artesanal de suor. Vam créixer en la pedagogia de la realitat. Com els pares, els padrins, etc. Això hi ha un moment que fa bum. I a l’estiu, a Ponent, i a Llevant, i on sigui, és més fàcil trobar Wally fart de vi i de narcòtics que un estudiant collint albercocs. Sé que ara ja hi ha gent que no em segueix. Que li deu semblar que li parlo de mons imaginaris, passats, prehistòrics... Que el món ha canviat, que això ja no es porta, no és necessari. Segurament el primer problema del canvi és que hi hagi persones, o minerals que no entenguin per què els xavals, els estudiants, han de treballar a l’estiu. Si no ens fem la pregunta, si no entenem la pregunta, ja no entenem res i ja no podem fer res per tu pare, mare, nen, nena, animalet, animaleta: no future. No tens futur. Anem a veure la bola de cristall.

El futur, més que mai, quedarà dividit entre els joves que avui hauran treballat a l'estiu o els que no (aneu revisant els perfils professionals, aneu mirant el que necessiten les empreses, les persones, les societats, el món). Entre el software de la realitat i el de la irrealitat. Entre la pedagogia que toca de peus a terra i la pedagogia que et fa veure elefants blaus fregits a la troposfera del micro ones. Entre el conèixer-te a tu mateix i el no conèixer ni la porta de casa teva. Entre els que saben que el món pot anar a pitjor i els que creuen que el món mai anirà a pitjor perquè les palles mentals que es fan els fan auto creure que el món és un lloc on tot va a súper txatxi-guai-xuli-pinki-guei-piruli. Entre els que saben que viure és morir i els que creuen que viure és etern. Entre els que saben que tot costa i els que creuen que tot és gratis. Entre lo finit i lo infinit. Entre els que entenen i respecten la natura i els que tiren merda a casa dels demés. Entre els que saben que la llet ve de les vaques i els que no han vist mai una vaca i donen lliçons sobre les vaques. Entre els pares que eduquen ciutadans, persones, éssers humans i els pares que fabriquen analfabets, vegetals i bèsties lobotomitzades. Entre tenir un fill o tenir una cosa. El futur és aquest. O Blade runners o replicants. O menjar o morir. O collir, o res.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
13/08/2019

No ens toqueu els collons ni els ovaris

07/08/2019

​Han de treballar a l'estiu, els fills, o inhalar iglús?

30/07/2019

Fraga, Franco i el nostre futur

23/07/2019

Aneu a la merda

16/07/2019

Muuuuuuu!!!!

09/07/2019

La matança de Texas a Catalunya

02/07/2019

Ihà-ihà... la nova rucada del catalanisme

25/06/2019

Ciutadans, el partit de la mina dinamita

18/06/2019

La síndrome Andreu Nin

11/06/2019

George Orwell, retorn a Catalunya

Participació