Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Ordre 227

«S'ha de ser molt fanàtic, però que molt fanàtic, per dir a presos i exiliats que callin o que 'acceptin el resultat de la seva incompetència'»

per Jaume Barberà , 5 d'agost de 2019 a les 20:06 |
Un dels dèspotes més sanguinaris de la història, Ióssif Stalin, va dictar el 28 de juliol de 1942, com a Comissari de Defensa del Poble, la controvertida Ordre número 227, la de "Ni un pas enrere!". Entre altres, l'ordre 227 va permetre la creació dels anomenats "destacaments de bloqueig" per vigilar que cap soldat de l'Exèrcit Roig que estigués combatent contra els nazis es fes enrere. Si ho feien, eren immediatament executats.

He recordat l'ordre 227 quan sento els zelotes estelats proferir tota mena d'insults als electes presos i exiliats. Per a tots aquests grups, grupets i els seus seguidors, els presos i exiliats són, en el millor dels casos, una molèstia. Però l'opinió majoritària entre el fanatisme, entre els tancats en la Massada pàtria, és que són uns traïdors, sobretot, si són d'Esquerra Republicana.


Junqueras seria, per a tota aquesta gent, el gran fariseu, el Summe Sacerdot, el responsable de no poder continuar el viatge cap a Ítaca a causa de la seva covardia i traïdoria. Aragonès, Rufián, Torrent, Tardà, Sol... serien els seus seguidors avantatjats i, per tant, còmplices de la continuïtat de l'autonomisme. Els seguirien els botiflers del PDECat: Marta Pascal, David Bonvehí, Campuzano, Xuclà...

Waterloo pot cometre l'error de pensar que aquesta deriva cada vegada més perillosa el beneficia. S'equivoca. Si aconsegueix treure el cap entre el núvol tòxic que l'envolta, escoltarà, gairebé, les mateixes crítiques i insults que es diuen a Junqueras. S'ha de ser molt fanàtic, però que molt fanàtic, per dir a presos i exiliats que callin o que "acceptin el resultat de la seva incompetència".


Amb el vernís de "l’apoderament" que va sorgir de les places públiques el 15-M, els més radicals, amb l'ajuda retòrica de l'ANC i d'alguns mediàtics, avui actuen en contra dels partits polítics que consideren l'engranatge corrupte del règim del 78 i ja superats pel poble. El poble, sempre el poble. Què és el poble, qui és el poble?

Algunes fases del procés són populisme de manual. El populisme crea marcs mentals totalment falsos que tendeixen a, per exemple, no informar-te, sinó a fer-te "sentir" informat. Una gran, però que gran diferència! Quan la realitat s'obre pas, alguns no l'accepten i cauen en una deriva que, com es pot veure en molts exemples al llarg de la història, pot contenir pulsions autoritàries o, si es vol, antiliberals.


"El poble mana i el Govern obeeix. Ho teniu clar?" (CDR Catalunya). Tuit d'aquest dilluns per justificar el llançament d'escombraries contra algunes seus territorials d'ERC i del PDECat i d'alguns consells comarcals. #MERDAdePARTITS, en diuen.

Doncs no, en democràcia -i molt menys en dictadures- les coses van així. Qualsevol estudiós us explicarà i argumentarà per què "el poble mana i el Govern obeeix” és populisme des de la primera a l'última lletra, i faríem bé de fugir-ne tan lluny com es pugui, llevat que es tingui alguna inclinació veneçolana. I acabem on volia acabar, en "Ni un pas enrere".

Els més pessimistes poden pensar que no s'avança, i això és rotundament fals. Els processos cap a la independència són llargs, molt llargs i, sobretot, cal tenir molta més força de la que avui es té, és a dir, molt més suport de la ciutadania.

Tots tenim al cap aquesta frase: "A vegades es guanya i a vegades es perd". Doncs, convindria que la substituíssim per aquesta altra, que respon molt més al que vivim i al que hem viscut: "A vegades es guanya i a vegades s'aprèn”, o és que s'ha rendit algú aquí?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació