Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

Conflicte i unitat

«Predicar la unitat és incompatible amb dedicar retrets constants als socis que només faran descarrilar la resposta a la sentència del Suprem»

per Oriol March, 31 de juliol de 2019 a les 18:39 |
És reveladora la lectura del nou llibre de Carles Puigdemont. Especialment per entendre quin moment travessa l'independentisme, immers com està en trobar la unitat estratègica perduda. L'expresident de la Generalitat avisa que la nova fase del procés passa per una nova "confrontació" amb l'Estat que ha de ser liderada per una "direcció aliada" de tots els partits i entitats. Una reedició, per entendre'ns, d'aquell estat major que va fer possible l'1-O i que tenia molta més incidència en les decisions que no pas la majoria de membres del Govern. La "direcció aliada" de Puigdemont, segons s'explica en el llibre Re-unim-nos (La Campana), seria l'expressió màxima d'una unitat que, camí de la sentència, encara no s'endevina. Per dos factors: per les discrepàncies entre partits -i entre partits i entitats-, i per la dificultat de traçar un full de ruta viable que permeti respondre a la sentència del Tribunal Suprem. Sense deixar, per cert, de governar.

La clau de la proposta de Puigdemont és l'assumpció del conflicte. L'Estat, com ha quedat acreditat des de l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, manté el veto a parlar d'un referèndum acordat i no ha abaixat el pistó de la repressió. L'únic que ha fet el líder del PSOE és un assaig de diàleg -la declaració de Pedralbes- que va decidir tancar quan les tres dretes posaven els peus a la Plaza Colón. En el debat d'investidura no hi ha hagut cap proposta concreta, ni tan sols una carícia, i malgrat això qui més sentit d'Estat -espanyol- hi va posar va ser Bildu i l'ERC d'Oriol Junqueras i Gabriel Rufián amb una abstenció a canvi de res. Que els republicans i Junts per Catalunya (JxCat) votessin diferent ja no és cap novetat, perquè les discrepàncies de fons són evidents.


Una d'elles és sobre el sentit mateix de la unitat. Els republicans, escaldats per l'experiència de Junts pel Sí -un projecte d'Artur Mas que no va aconseguir la majoria absoluta que anhelava-, no volen ni sentir a parlar de les llistes conjuntes que tot l'espai de JxCat -i abans l'antiga CDC- proposa cada vegada que arriba una convocatòria electoral. Els republicans entenen que la unitat ha de ser estratègica, de projecte, de col·laboració externa, mentre que els postconvergents defensen que sumen més les llistes conjuntes, especialment en un moment de repressió. I aprofiten per assenyalar que, amb candidatures unitàries, no s'hauria produït el desgavell de pactes posteriors a les municipals, amb la Diputació de Barcelona com a símbol. No hi ha unitat estratègica ni abans ni després d'anar a votar, i d'això es queixen les entitats.

La pregunta, també, és si ANC i Òmnium tenen elements substancials en comú de cara al que vindrà. L'Assemblea, des que va arribar Elisenda Paluzie a la presidència, ha fet bandera de la unilateralitat -una opció que només defensa el 9,1% dels catalans, segons el CEO- i ha estat molt crítica amb el rol dels partits. Fins al punt que, en un gest simbòlic però transcendent, aquest any no hi haurà zona de convidats a la manifestació de la Diada. L'ANC ha flirtejat amb un clima contrari als partits amb una certa flaire populista -manifestacions a les seus incloses- en un escenari de descrèdit de els formacions tradicionals. Òmnium, més prudent i projectada per la figura creixent de Jordi Cuixart, basa el discurs en la transversalitat i en la necessitat de teixir grans consensos quan arribi la sentència. No serà senzill extraure el mínim denominador comú de tots els actors, i menys en un moment d'efervescència social com serà la tardor d'aquest 2019.

De moment, el lema "ho tornarem a fer" és això, un lema. Quan es pregunta de forma concreta a tots els portaveus què vol dir la frase de Cuixart, assimilada pel president Quim Torra, la resposta és múltiple. Hi ha qui defensa que caldrà tornar a exercir el dret a l'autodeterminació, no falta qui aposta per tornar a declarar la independència -com si es donessin els elements perquè el resultat de l'equació fos diferent al del 2017-, i també hi ha qui vincula aquest  "ho tornarem a fer" com el manteniment de la majoria al Parlament, com feia David Bonvehí en una entrevista a NacióDigital. A Palau, per exemple, ja es treballa amb l'escenari que la resposta a la sentència no sigui immediata, sinó al cap d'uns mesos del veredicte. L'avançament electoral no ha desaparegut.

Tot plegat parteix de la mala digestió de la tardor del 2017. Més centrats en les pugnes internes -la més clara, la de JxCat i ERC des que va arrencar la legislatura arran de la investidura fallida de Puigdemont- que en diagnosticar què no es va fer bé després del referèndum, l'independentisme transita ara per un camí delicat. Aquesta serà la segona Diada sense unitat estratègica i el clima no és l'òptim per propiciar una gran mobilització. Els exconsellers Anna Simó i Josep Huguet, tots dos d'ERC, ja han anunciat que no aniran a la manifestació per evitar escenes incòmodes. L'únic que relliga l'independentisme són els presos, i la tendència encara s'accentuarà més en el moment que arribi el veredicte de Marchena. Lledoners continua sent l'epicentre del procés, malgrat que hi hagi discrepàncies estratègiques també entre ells.


En essència, la bretxa rellevant és la que separa Puigdemont i Oriol Junqueras. En el llibre de l'expresident no costa llegir entre línies crítiques a la nova estratègida d'ERC, bastida a l'entorn de fer "inevitable" el referèndum per la via de forçar l'Estat. Puigdemont qualifica de "fantasia" aquesta opció, i sosté que no és "honest" aïllar el conflicte amb les institucions espanyoles de qualsevol estratègia de futur per culminar la independència.  Predicar la unitat, això sí, és incompatible amb dedicar retrets constants als socis, perquè només faran descarrilar la resposta a la sentència. Partits i entitats tenen poc més d'un mes i mig per asseure's, dir-s'ho tot a la cara i sortir amb un acord de mínims. Si van poder fer junts el referèndum, també haurien de poder superar el fracàs en la gestió del mandat polític d'una jornada que cada cop és més llunyana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació