opinió

Pensar la societat d’avui

«Pensar la nació, pensar la democràcia, pensar el futur de les tecnologies o pensar com es pot fer front al canvi climàtic, són qüestions que requereixen la concertació de moltes persones»

per Marta Rovira Martínez, 27 de juliol de 2019 a les 20:00 |
Hi ha una creença compartida implícita que ve a dir que el pensament només és una propietat dels intel·lectuals "professionals". Si fem cas del que deia un dia Peter Sloterdijk, "la vida actual no invita a pensar", semblaria que això de pensar té a veure només amb la capacitat d’aïllar-se de l'entorn. Vull discrepar. Pensar és un fet inevitable en l'ésser humà. És a dir, avaluar el context en el que ens movem (gairebé sempre per mitjà de la comunicació amb els altres) i prendre decisions és la forma en què els humans supleixen la deficiència pel que fa a respostes instintives predeterminades de forma únicament genètica. De totes aquestes respostes en diem cultura i, tot i que no és privativa dels humans, sí que n'és un component essencial.

Així, depenent de les cultures o dels moments històrics, pensar pot tenir diferents significats. Pot voler dir seguir unes normes que indiquen que tenim "seny", compartir consells entre els més grans de la tribu, dialogar a la plaça pública, o bé meditar en solitari. De fet, la idea occidental de pensar ha estat forjada al llarg dels anys influïda pel cristianisme, com un acte en solitud, com una manera d’enfrontar-se a la pròpia consciència. Pensar s’associa gairebé sempre al fet de "pensar per un mateix". En aquest sentit, és evident que les formes de vida de la societat actual fan molt difícil els actes d’introspecció, perquè estem constantment sotmesos a impactes comunicatius mediats o immediats, que ens posen en alerta davant de tantes coses que se’ns fa difícil sospesar què és important i què no ho és. Ens perdem en el bosc de la informació.


Però si ens fixem una mica més en els fets (i no tant en les idees preconcebudes), ens adonarem que rarament els humans hem pensat en solitari. Som éssers necessàriament comunicatius, que necessitem compartir punts de referència (pautes, normes, institucions...) amb els altres amb els que convivim. Quan hem pensat en solitari? Podríem dir que, fora de formes específiques de solitud, necessàriament excepcionals, mai. Ni tan sols a la universitat, paradigma de la creació de pensament des de l’edat mitjana fins avui, s’hi pensa en solitari.

Per tant, aquesta manera de "no-pensar" d’avui, com diu Sloterdijk, és en realitat una altra manera de pensar. Podríem preguntar-nos, doncs, què vol dir pensar al segle XXI. Un dels condicionants del pensament al segle actual és sens dubte el fet que ens podem comunicar de forma no-presencial amb els altres, aparentment d’una forma il·limitada. Efectivament, internet s’associa a la capacitat de projectar massivament la informació. Podem comunicar-nos amb milions de persones. Però en realitat no és ben bé així. No ens comuniquem amb milions de persones, sinó amb uns quants milers (si tenim sort) que estan disposades a escoltar-nos, que ens podem entendre i que volen fer-ho. De fet, internet no és només una eina de comunicació massiva, sinó també una eina de col·laboració, una eina per compartir la informació. I també, és clar, una eina per a compartir el pensament.

Pensar avui és fer-ho amb aquestes eines que ens permeten compartir ràpidament idees i debats sobre qüestions que ens afecten o ens preocupen. I ho podem fer gràcies a diversos factors que en el nostre context no-virtual desenvolupen certes capacitats col·lectives. En primer lloc, ho fem en català perquè la nostra és una llengua que dominen prou persones com per a crear un subsistema de comunicació a internet que correspon al que podem anomenar una comunitat-societat. En segon lloc, podem traslladar a internet formes de reflexió intel·lectual d’alt nivell perquè en aquesta comunitat hi ha una quantitat suficient de persones amb una formació prou elevada (mai no hi havia hagut tantes persones amb estudis). En tercer lloc, a la nostra societat hi ha un interès social clar per a desenvolupar formes de reflexió col·lectiva que tenen els seus exponents en la premsa, les edicions de llibres d’assaig i el columnisme científic, amb una gran presència a internet.

És en aquest darrer punt on cal aturar-nos. No hi ha, de fet, gaire columnisme científic en català i des dels Països Catalans. En general, podem dir que els nostres acadèmics estan mancats d'una orientació cap a la divulgació, amb excepcions notables, és clar. I que no hi ha gaires espais a internet per a difondre un pensament científic que en el procés de reflexió col·lectiva sobre la societat actual, és imprescindible. De fet, és necessari si creiem que el treball científic ha de retornar a la societat.


Tal com explica Lluís Reales a l’entrevista que va fer a Jorge Wagensberg per a la revista Mètode: "Certament, la dada científica no és opinable, parla per si mateixa, però la ciència té moltes dimensions que permeten l’opinió: valorar la transcendència d’una recerca, la seva congruència, o quin és el seu impacte social. D’això tracta el columnisme científic que darrerament ha guanyat un cert espai en els mitjans de comunicació. A casa nostra tenim exemples de bons columnistes com Pere Puigdomènech, Salvador Macip, Claudi Mans, Gemma Marfany, Ramon Folch… En l’entorn anglosaxó destaca la reconeguda pàgina setmanal sobre temes ambientals de George Monbiot a The Guardian o l’habilitat que tenia Oliver Sacks per explicar els problemes mentals de la gent".

Sovint hi ha qui se’ns adreça a la Fundació Congrés de Cultura Catalana demanant un nou Congrés, un nou espai de reflexió sobre la societat catalana d’avui. Caldria plantejar-ne l’oportunitat, el moment i les eines. Però el que és segur que ens calen, com a societat, espais de difusió d’aquesta reflexió per tal de compartir-la amb el conjunt de les persones amb qui convivim. D’aquí va sorgir la idea de crear un espai com el Pensem.cat, com un espai permanent de debat i reflexió, a través de l’exercici del columnisme científic.

D’aquesta manera, volem ajudar a omplir un buit, juntament amb altres iniciatives, per contribuir a la creació i difusió del pensament. Pensar la nació, pensar la democràcia, pensar el futur de les tecnologies o pensar com es pot fer front al canvi climàtic, són qüestions que requereixen la concertació de moltes persones pensant-hi. Gràcies a la col·laboració amb NacióDigital podem posar a l’abast de moltes persones aquest exercici de pensament col·lectiu

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Marta Rovira Martínez
Doctora en sociologia per la UAB. lnvestigadora i consultora de polítiques públiques. Professora associada a la UOC i a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A Twitter és @roviramartinez
27/07/2019

Pensar la societat d’avui

30/07/2014

L'adéu de Pujol

03/06/2014

Els elefants són republicans

28/02/2014

La decisió més racional?

02/02/2014

La divisió lingüística com a model

04/10/2013

El poder de la societat

03/09/2013

Per què heu de participar a la Via Catalana?

10/07/2013

La «curiosa» hegemonia de l’independentisme

25/05/2013

Un canvi d’escenari

10/05/2013

Alemanys, Espanya ens deu una explicació

Participació