La Veu de Nació

Revàlida o precipici

«La trajectòria de Sánchez demostra que se'n surt millor com més costerut és el camí, però ara lamentarà haver confiat tant en la seva sort»

per Oriol March, 25 de juliol de 2019 a les 18:10 |
El debat d'investidura ha estat una paradoxa constant. Pedro Sánchez volia formar un govern de coalició amb Podem, però tant el to exhibit com la maquinària de filtracions als mitjans han demostrat que tenia més interès en situar Pablo Iglesias com a culpable de la repetició electoral que no pas asseure's plegats al consell de ministres. Mai un candidat s'havia esforçat tant poc en obtenir el suport dels socis potencials: concessions escasses a l'aliat més fiable -Podem- i cap marge a les formacions -ERC, Bildu, Junts per Catalunya- que podien tenir la clau de la votació. La trajectòria del líder del PSOE permet deduir que se'n surt millor com més costerut és el camí, però algun dia -ell i als seus assessors àulics- lamentarà confiar tant en la seva sort.

A qui convé la repetició de les eleccions? Res fa pensar, a hores d'ara, que Sánchez en surti extraordinàriament reforçat, si finalment no pot ser investit al setembre per la desconfiança instal·lada entre el PSOE i Podem. Les enquestes del CIS fan que la Moncloa sigui optimista, però el panorama canvia cada dos per tres i la dreta, molt més acostumada a no deixar escapar qualsevol oportunitat de manar -només cal observar què va passar a Andalusia o en les autonomies on han pogut sumar-, no tindrà cap mena de problema en pactar si l'aritmètica li ho permet. Una repetició electoral és un precipici per a l'esquerra, centrada com està en els retrets i amb una incapacitat atàvica per governar en coalició. En una setmana no es pot fer la feina de dos mesos i mig.


La negociació és de cadires, no de programa. No és una reflexió fruit de l'observació del debat, sinó el que es desprèn del relat que ha fet Sánchez de la negociació fallida. La cara d'Iglesias, que anava negant amb el cap cada vegada que el PSOE detallava com havien anat les converses en senyal de disconformitat, no era la d'algú que demà mateix pugui asseure's en una taula amb dirigents socialistes. Sánchez s'ha convertit en una caricatura d'aquell alumne que acostuma a deixar l'estudi per al final i, gràcies a un do per trobar la resposta adequada en l'últim moment, aprova els exàmens. Li va passar amb el pols per la secretaria general del PSOE, ho va aconseguir amb la moció de censura i va superar amb èxit el fracàs dels pressupostos. El marge se li acaba.

De fet, ja és el primer candidat que perd dues investidures. Li va passar el 2016, quan l'acord amb Ciutadans -com passa el temps i amb quina rapidesa es poden erosionar les relacions personals i polítiques entre líders- no va rebre l'aval de Podem. Per més que el PSOE vulgui veure paral·lelismes amb aquella votació, la situacio és diferent. Tot i que en aquell moment els d'Albert Rivera portaven el barret liberal-progressista, ara guardat al fons de l'armari, era obvi que els punts d'unió entre Iglesias i Ciutadans tendien a zero. La gran pregunta, en aquest sentit, és senzilla: qui ha fet més per portar la investidura al fracàs? Iglesias amb la seva insistència per tenir ministeris de veritat, o Sánchez amb el menyspreu sistemàtic cap a Podem?

Governar en coalició no és senzill, ni molt menys. Només li ho haurien de preguntar a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, o bé a Quim Torra i Pere Aragonès. Compartir el poder sempre comporta renúncies, abandonar el maximalisme i sobreviure a una convivència que caduca quan arriben les campanyes electorals. Sánchez ha portat fins al límit la negociació, amb un veto inèdit a la figura d'Iglesias, i no ha volgut cedir en res substancial. Ni tan sols a ha fet cas a la renúncia al ministeri de Treball que ha explicitat Podem in extremis. "Abans la batalla era pel relator, i ara ho és pel relat", reflexionava des del faristol Aitor Esteban, del PNB, que probablement conegui millor els ressorts de l'Estat que els hipotètics ministres que hauria pogut col·locar Podem. La clau és qui tindrà la culpa de la repetició electoral, si arriba, i la lluita serà per responsabilitzar l'altre de l'ascens de la dreta extrema, que ja campa lliurement pel Congrés.

L'independentisme, descoordinat, ha escenificat estratègies diferents. Gabriel Rufián ha mutat en home d'Estat i s'ha arromangat per obtenir un pacte entre el PSOE i Podem, però només ha rebut un elogi públic. El de Sánchez, concretament, que li ha donat les gràcies per una abstenció "a canvi de res" des del faristol. La frase ja ha estat degudament anotada al quarter general de Junts per Catalunya, que l'espremerà si hi ha nous comicis. L'espai de Carles Puigdemont, irrellevant en l'aritmètica si Podem votava a favor i ERC s'abstenia, s'ha mantingut ferm en el "no" davant d'un PSOE que no ha concedit cap mil·límetre a la negociació. La cimera de Pedralbes queda lluny i, en funció de què passi al setembre i al novembre, potser serà una fita irrepetible. El diàleg fa temps que és una paraula buida, una apel·lació retòrica, sobretot a Madrid.


El calendari és espinós per a tothom, a partir d'ara. Per a Sánchez, que marxarà de vacances amb els deures per fer. Per a Podem, que haurà de reflexionar sobre el seu rol. Per a les dretes, que s'hauran d'esforçar en teixir una estratègia que els permeti desallotjar el PSOE i tornar a controlar el Senat, l'organisme necessari per aplicar el 155. I per a l'independentisme, que a la tardor podrà fer menys gestos per la Diada, el debat de política general al Parlament i la sentència del Suprem. Guardarà Manuel Marchena la sentència al calaix si hi ha noves eleccions? El 10-N només pot ser una revàlida o un precipici. Especialment per aquells que han quedat exposats durant la investidura.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació