Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La veu de Nació

Sánchez, l'obtús

«El problema per a l'independentisme és que només Iglesias parla un llenguatge empàtic amb la diferència perifèrica. I l'artefacte desgastat de Podem és en mans d'un PSOE inflexible»

per Joan Serra Carné, 23 de juliol de 2019 a les 17:00 |
Pedro Sánchez no ha aconseguit els suports suficients per ser investit en la primera votació del debat al Congrés. Tampoc els ha buscat. En les dues sessions a la cambra baixa ha desplegat un programa de govern calculadament progressista -feminisme, lluita contra el canvi climàtic i inversió en educació-, però en els marges en els quals es troba còmode el PSOE. Ha estat incapaç d'anar més enllà. Li han faltat gestos cap a Unides Podem -mentre hi negociava un executiu de coalició, reclamava l'abstenció de PP i Ciutadans- i ha menystingut la carpeta catalana, qüestió nuclear de la legislatura. No s'hi va referir en el seu discurs de dilluns i, quan ha desplegat argumentari per la interpel·lació dels grups, ha construït un relat imprecís i pla que converteix el PSOE en un problema que en una solució. Pablo Iglesias i l'independentisme buscaven raons per votar-lo, però Sánchez no n'ha proporcionat ni una. Vol arribar a la Moncloa com sigui. Una altra cosa serà governar. El debat d'investidura, fins ara fallit, deixa aquest escenari.

Sánchez i l'oportunisme. El candidat ha tret tot el suc a la màxima, repetida pel PSOE, que és l'únic aspirant a la presidència amb possibilitats reals de sumar. Per això, no ha fet concessions discursives i ha provat d'abaratir la investidura. De tots els Sánchez que coneixem -el del "no és no" a Mariano Rajoy, el del socialista de base convençut de l'Espanya plurinacional, i el del president compromès amb el diàleg i la Constitució- ha aparegut el Sánchez més real, el que vol instal·lar-se a la Moncloa. El moviment d'Iglesias de fer un pas al costat va moure el tauler de joc, però és el líder socialista qui continua portant la iniciativa. El PSOE mira amb desconfiança Unides Podem perquè l'objectiu sempre ha estat empetitir l'amenaça que representava per al bipartidisme, encara que això impliqui jugar amb el botó vermell de la repetició electoral. L'oferta de govern de coalició podria millorar en les pròximes hores -hi ha temps fins dijous i s'esperen negociacions-, però a Ferraz no acceptaran mai que aquest sigui un executiu plenament bicolor. Per això l'equació és tan difícil de resoldre.


Sánchez i "el problema de convivència" a Catalunya. A l'espera de la sentència del Suprem i amb els seus principals dirigents empresonats, l'independentisme havia fet un esforç d'anàlisi que superés la visceralitat. Quins elements són imprescindibles per justificar l'abstenció, es preguntaven a ERC i Junts per Catalunya? Un pacte del PSOE amb Unides Podem, primer, i un discurs de Sánchez mínimament comprensiu amb el plet català eren ingredients indispensables. Però el desacord públic entre l'esquerra espanyola i les llacunes del candidat a l'hora de diagnosticar la realitat catalana han dibuixat un terreny massa àrid. Com ja va fer Miquel Iceta, Sánchez continua diagnosticant la proposta sobiranista com un "problema de convivència" entre catalans. Si el conflicte és domèstic, l'Estat no hi té responsabilitat. El líder del PSOE no es creïble perquè ja va admetre a Pedralbes que aquest era un conflicte polític. A Catalunya no ha fallat la convivència, a Catalunya li ha faltat sempre el reconeixement. El dèficit d'atenció va tenir com a última expressió la sentència de l'Estatut, punt de partida d'un procés que ha estat llegit a Madrid amb una incomprensió creixent. Quina solució aspira a aportar Sánchez sense atendre la base de la discrepància? Només el to singularitza el PSOE de les receptes de PP i Ciutadans?

Sánchez i els cooperadors necessaris. Són precisament Pablo Casado i Albert Rivera qui millor entenen el candidat socialista. Tots dos buscarien les mateixes dreceres per accedir a la Moncloa si fos al seu abast. Només cal comprovar les seves aliances amb l'extrema dreta en ajuntaments i comunitats autònomes per comprendre les fronteres difuses dels principis polítics. Per això i per la coincidència en situar la Constitució com un mur, Sánchez els ha demanat insistentment una abstenció en la investidura, un vot de concessió a Rajoy que el líder del PSOE es va negar a emetre en el passat. El problema per a l'independentisme és que només Pablo Iglesias parla un llenguatge empàtic amb la diferència perifèrica de l'Estat. I ja sabem que Iglesias i l'artefacte desgastat de Podem són avui en mans d'un PSOE inflexible. En mans de Sánchez, l'obtús.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
17/09/2019

Pseudoperiodisme

11/09/2019

Més enllà del soroll de la sentència

06/08/2019

La vida és aferrar-se a l'Open Arms

29/07/2019

El govern Colau i el relat de la seguretat

23/07/2019

Sánchez, l'obtús

15/07/2019

Gestionar la desconnexió emocional

02/07/2019

Això serà llarg

25/06/2019

Toni Roldán i els padrins de Rivera

04/06/2019

Periodisme de trinxera

28/05/2019

Colau, Maragall i l'establishment

Participació