Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

«Un proyecto patriótico superior»

«El projecte nacional-popular que Errejón predica no acaba de conviure bé amb l'evidència de què l'espanyol és un 'poble' travessat per profundes fractures identitàries»

per Jordi Muñoz, 20 de juliol de 2019 a les 21:04 |
"Tiene que pasar tiempo para una solución por la que una nación en términos culturales, como para mí es Cataluña, tenga encaje en un proyecto patriótico superior llamado España." (Íñigo Errejón, El Mundo, 15/7/2019).

Si revisem l'evolució de les concepcions nacionals de l'esquerra espanyola des de la Transició, hi podem identificar dos corrents ben diferenciades. D'una banda, n'hi ha una –la majoritària- que es va retroba amb bona part de la dreta espanyola en un projecte nacional renovat i compartit, que és el que podem anomenar el nou nacionalisme constitucional espanyol.


Es tracta d'un nou espanyolisme que supera el vell nacionalcatolicisme en una nova síntesi construïda al voltant de la Constitució de 1978. Aquesta síntesi es basa en una sèrie de consensos bàsics. En primer lloc, és un nacionalisme modernitzador, que fa de la democratització, el desenvolupament econòmic i la integració a Europa de l'Espanya postfranquista un dels seus motius d'orgull. En segon lloc, no nega sinó que reconeix la diversitat cultural i lingüística. Això sí, sempre dins d'uns límits ben definits i, sobretot, en el marc d'una concepció jeràrquica de les llengües peninsulars. El castellà és la llengua comuna (i universal) i les altres són particularitats regionals. Per això, per exemple, no se'n permet l'ús al Parlament espanyol, seu de la sobirania. En tercer lloc, és un nou nacionalisme que necessita un cert silenci sobre el passat recent. Tancar ferides a base de silenci i amnèsia. Per això es va tardar tant a implementar mesures bàsiques de memòria històrica i justícia transicional, i encara avui aquest és un tema polèmic i espinós.

És un nou espanyolisme que, d'alguna manera, també mira de tancar la qüestió simbòlica, reconeixent-se en uns símbols –la bandera bicolor i l'himne sense lletra- reinterpretats i –en general-, exhibits amb moderació. I en crea de nous: la totemització de la Constitució del 78 respon, també, a la necessitat de construir nous símbols compartits. El redescobriment de la hispanitat al voltant de les celebracions del V centenari del 'descobriment' d'Amèrica de la mà de Felipe González forma part d'aquesta constant cerca de referents nacionals comuns. Allò, al remat, serviria de cobertura ideològica als somnis neocolonials de l'Aznaritat, que va portar les grans empreses privatitzades espanyoles (Telefònica, Iberia, Repsol o Endesa) a perseguir aventures a llatinoamericanes, amb resultats desiguals, per dir-ho d'alguna manera.

Però l'element fonamental d'aquest nacionalisme espanyol constitucional està concentrat a l'article 2 de la Constitució (llegiu els treballs de Xacobe Bastida sobre la gènesi i significat d'aquest article): la sobirania de la nació espanyola és única, indivisible i inqüestionable. Queda fora del marc del qual es pot qüestionar democràticament. Aquesta concepció unitària de la sobirania conviu, això sí, amb una arquitectura institucional descentralitzada, que és funcional a la integració en aquest nou projecte nacional sempre que no qüestioni el principi bàsic.

En aquest espai de consens hi havia, com dèiem, la major part de l'esquerra i de la dreta espanyoles. Això no vol dir que no hi hagués fissures, és clar. La dreta mai no ha renunciat del tot al seu nacionalisme més tradicional i sempre que ha considerat que la descentralització o la tolerància amb la diversitat interna havien anat massa lluny ha reaccionat amb virulència. Però, a grans trets, aquest consens ha funcionat i ha dotat l'anomenat règim del 78 d'un projecte nacional sòlid i, en determinats aspectes, indiscutiblement reeixit.


Ara bé, sempre hi ha hagut un sector –més petit però significatiu- de l'esquerra espanyola que quedava fora d'aquest consens. Aquest sector té una concepció genuïnament plurinacional d'Espanya. I presenta un projecte d'integració voluntària sota principis autènticament federals, o confederals fins i tot. Durant molt de temps, aquesta esquerra va restar als marges del sistema de partits, i la forta tendència bipartidista la va anar arraconant pràcticament a la irrellevància. Però vet aquí que el 2015, enmig d'una profunda crisi econòmica, social i política, va aparèixer un nou espai que impugnava no només l'ordre socioeconòmic sinó també el nucli polític i ideològic de l'anomenat règim del 78. I també plantejava aquesta esmena profunda a la concepció uninacional d'Espanya.

Ara han passat els anys. No gaires, però en aquests temps d'acceleració, sembla una eternitat. I aquell espai ha quedat redimensionat i, seguint la millor tradició de l'esquerra, ha patit fortes sotragades internes. La més sonada és sens dubte l'escissió madrilenya impulsada per un dels seus fundadors més destacats, Íñigo Errejón. Errejón en principi aportava entre altres coses sofisticació teòrica i suavitat formal al projecte de Podemos. Era l'inspirador de la hipòtesi populista: per treure el cap calia abandonar la vella dialèctica dreta-esquerra i apostar per capgirar el taulell polític a partir de l'oposició entre els de dalt –les elits- i els de baix –el poble. I per això es malfia de l'aliança amb IU, del llenguatge i els tics excessivament 'esquerranistes' de Pablo Iglesias. La seva aposta sempre havia estat la de superar la lògica clàssica de les esquerres i les dretes per impulsar un moviment netament populista de clara inspiració llatinoamericana.

Però aquesta importació del populisme d'esquerres llatinoamericà sempre ha trobat una nosa en la realitat tossudament plurinacional de l'estat espanyol. El projecte nacional-popular que Errejón predica no acaba de conviure bé amb l'evidència de què l'espanyol és un 'poble' travessat per profundes fractures identitàries i de lleialtat nacional, tan profundes que només podria ser conceptualitzat de manera realista en plural. Però sembla que la imaginació i capacitat d'innovació teòrica d'Errejón acaben aquí, i no ha sigut capaç de superar aquesta tensió.

Davant d'aquest escull sembla que ha optat per retrocedir. Potser esperonat pel fet d'haver-se replegat a un projecte polític estrictament madrileny, potser perquè el final de la crisi no ha sentat gaire bé al seu projecte populista i mira de reinventar-se en massa fronts alhora. Però el fet és que avui Errejón se situa sense gaires matisos en el consens nacional dominant: la concepció jeràrquica i unívoca de la nació espanyola. Reconeix i aprecia –sincerament, en el seu cas- que a Espanya hi convisquin realitats culturals i identificacions diverses, això sí. Però fins aquí. És la vella 'nación cultural' o 'nacionalidad', que ja estava present al debat constitucional. Sempre indefinida, amb contorns boirosos, però ben diferenciada de la Nació en majúscules, la nació política. El "proyecto patriótico superior" que és Espanya i només Espanya. Quines voltes dóna la vida, per arribar al mateix lloc.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
17/08/2019

De Lampedusa a Rubí

20/07/2019

«Un proyecto patriótico superior»

06/07/2019

Eines per acollir

22/06/2019

Laia i Lluís

08/06/2019

Ara que la pols s’assenta

25/05/2019

Geometries de la legislatura que ve

11/05/2019

Governar per transformar

13/04/2019

L’actitud Romeva

30/03/2019

Iceta diu 65, Pablo diu 75

16/03/2019

56,7%

Participació