Que lluny queda Bretton Woods. Més que el cotxe elèctric

per Jaume Ferrer , 18 de juliol de 2019 a les 11:12 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juliol de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa 75 anys, a la conferència de Bretton Woods a la Nova Anglaterra de 1944, just abans d'acabar la guerra, es va institucionalitzar el que seria aquesta llarga onada de globalització que dura fins avui, ara en somort, a través del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, i a la que podem afegir també el llarg part de l'Organització Mundial del Comerç l'any 1995. Totes elles made in USA, mentre que en aquesta dècada s'afegiran a la família les made in China. Com a resultat d'aquest procés, entre 1950 i 2017 el comerç internacional va multiplicar la seva xifra per 39, mentre que l'economia global mesurada en PIB ho va fer per 10 (que no està malament).

Institucionalitzar vol dir, per una banda, regles a seguir, i per altra, un esperit de col·laboració (o almenys la voluntat de no guanyar per 10 a 0 en tot i en cada moment). I aquesta història no ha estat exempta de sotracs pronunciats, episodis com els acords i desacords multifibres (el tèxtil com precusor de tot el que ha de passar, el canari en una mina de carbó) o les tensions amb Japó quan semblava que es menjarien el món (els acords del Plaza, i aquí la paraula acord és un eufemisme educat). Però ara i aquí la voluntat de cooperació multilateral no es troba enlloc, i en el bilateralisme (entre dos) sempre s'aplica la llei del més fort (el que són clarament els tractats bilaterals de comerç). 


L'atac a les institucions de Bretton Woods està en estat més avançat i mortífer per la part més feble i novella, l'Organització Mundial del Comerç. Per un cantó, els Estats Units bloquegen el nomenament de jutges que dirimeixen les disputes comercials (la veritable capacitat de mossegar que té l'organització). I fan servir la política comercial amb objectius que no són comercials (la guerra dintre d'un ordre i unes regles és el que regula l'OMC), com les sancions a l'Iran, o la política migratòria amb Mèxic. Si tu, que ets l'inspirador de tot plegat, t'ho passes pel forro, què es pot esperar del futur? Que ho liquidis amb un parell de tuits convertint la pàtria de Bretton Woods en un país d'aranzels alts com Brasil o l'Índia (els aranzels en un món de comerç intra industrial tenen la precisió d'una escopeta de canons retallats).

El moment de glòria de l'OMC va ser el 2001 quan la Xina va ser incorporada de ple dret (encara que com a país en vies de desenvolupament....) i es pensava que això convertiria el país en una democràcia liberal a mig termini. Doncs resulta que no, que va ajudar a fer un nou tipus de capitalisme que faria la competència (i vaja una competència!) a l'amo de l'engendro. L'organització no tolera errors, diu el cap de Spectra a les pel·lícules de James Bond (també el President T.).


Fruit de tot això és que anem cap a un model de globalització lenta amb episodis de retrocés, que anem cap a una regionalització del comerç (som europeus encara que això no sigui especial motiu d'orgull i satisfacció), i que entre altres coses es tracta de no quedar desinserits de les cadenes de valor que ens pertoquen (ara el comerç mundial està composat en les seves dues terceres parts de components d'altres productes, comerç intra industrial se'n diu, i no de productes acabats).

Si hi ha una cadena de valor que té incidència en l'economia del Bages és la de l'automoció, la de la mobilitat en termes més amplis. I aquesta sembla que s'encamina cap al cotxe elèctric. La disrupció en el model de negoci existent fins ara està quasi assegurada. I la batalla tecnològica i geopolítica estarà i està al voltant de les bateries (hi ha liti, níquel, cobalt, coure, entre altres coses a dins). En aquest racó de món on estem farem bé almenys d'observar l'evolució de l'estat de coses (on s'instal·len i qui instal·la les fàbriques de bateries), on se situen els punts de fricció dels fluxos d'aquests materials (el cobalt al Congo, pobre país, tot el que ha passat a la regió dels Grans Llacs africans aquests darrers 25 anys hi està relacionat).


I en aquest racó de món ens caldrà treballar per ajudar a inserir les indústries existents en les cadenes de valor existents i de nova creació o en procés de reestructuració, que amb la regionalització i l'escurçament de les cadenes de valor, estaran en països propers relativament més que a l'altra punta del món exòtic.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jaume Ferrer
Director de l'àrea d'Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa. Va néixer a Barcelona l'any 1958. És llicenciat en Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona i MBA per Esade. Des del 1992 dirigeix l'àrea d'Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa, des de la qual assessora i col·labora amb les empreses en el desenvolupament de projectes d'internacionalització. És especialista en la zona del nord d'Àfrica.
16/09/2020

Setembre 2020

18/06/2020

Mobilitat reduïda (el món no és un lloc tranquil)

17/03/2020

Covid-19 és el títol de una novel·la d'Albert Camus

12/02/2020

Coronavirus: només una turbulència d'informació?

11/12/2019

El Dinamisme Empresarial al Bages

18/09/2019

El sistema de control de les empreses que ens ve de la Xina (i no només de les empreses)

18/07/2019

Que lluny queda Bretton Woods. Més que el cotxe elèctric

26/06/2019

El monopoli de Google i els Estats Units d'Amèrica

17/04/2019

El Brexit i les seves derivades: «Si vis pacem, para bellum»

15/03/2019

El poder de les dades per a la indústria, i per a moltes coses més

Participació