Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Només incompetència?

«Estem disposats a deixar la garantia de la nostra seguretat, ara i en el futur, en mans de gent així, incompetent o irresponsable?»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 17 de juliol de 2019 a les 20:00 |
A mesura que el diari digital Público va desvelant informació sobre l'imam de Ripoll i la seva vinculació amb el CNI, l'estupefacció general i la indignació ciutadana no fan més que créixer a un ritme galopant. Segons aquest mitjà, l'imam Es-Satti va estar vinculat als serveis secrets espanyols, com a confident remunerat, fins l'endemà de l'atemptat. D'acord amb la seva informació, no va ser fins al 18 d'agost de 2017, al migdia, un cop ja s'havia consumat la matança d'innocents a Barcelona i Cambrils i dos dies després de la seva mort a Alcanar, que el seu nom va desaparèixer del llistat de col·laboradors informants del CNI.

I no sols això. Els joves per ell captats a la capital del Ripollès eren objecte de seguiment per part de la seguretat espanyola, fins al punt de tenir controlats els telèfons fins al 12 d'agost. Els agents espanyols van seguir els joves gihadistes en els seus desplaçaments a París, Basilea, Friburg i Brussel·les, per quatre estats europeus, doncs. Crida l'atenció, però, que aquest seguiment efectuat a centenars de quilòmetres de distància no es produís a l'interior de l'estat espanyol, concretament per Alcanar, Barcelona i Cambrils. El detall no és menor i no fa més que disparar totes les alarmes. Si la seguretat espanyola estava al corrent dels moviments de la cèl·lula, sorprèn i molt que no haguessin actuat per impedir-ne els atemptats.


Hi ha massa coses que no s'entenen o, posats a ser malpensats, potser s'entenen massa bé i tot. Algú s'imagina, per un sol instant, que el cervell dels atemptats a les torres bessones, a Nova York i en altres indrets dels Estats Units, hagués estat col·laborador informant de la CIA? El director d'aquesta agència de seguretat hauria hagut de donar explicacions a l'opinió pública i al congrés i al senat nord-americans, la seva dimissió hauria estat instantània i potser n'hauria arrossegada alguna altra, de més amunt i tot, en l'escala de comandament. De seguida, a més, hauria començat a funcionar una comissió d'investigació per aclarir els fets i no deixar espais foscos a la interpretació lliure de tothom.

A l'estat espanyol, però, les coses van de manera diferent. D'entrada, cap mitjà espanyol d'àmbit estatal no s'ha fet ressò de la notícia de Público, com volent amagar una realitat que, això no obstant, a Catalunya tothom vol conèixer. D'entrada, hi ha una pregunta que s'imposa. Si la seguretat espanyola feia un seguiment tan precís i amb tants mitjans dels gihadistes, com pot ser que no detectessin les matances que preparaven? Si no van fer-ho, estem davant d'una clara incompetència professional, d'una enorme deixadesa policial, d'una manca de nivell i rigor en la seva tasca, sense límits. En aquest cas, els màxims responsables del CNI haurien de dimitir dels seus càrrecs i els seus superiors polítics d'aleshores caldria que n'assumissin la responsabilitat que els correspon, ja que no van actuar per impedir els atemptats si és que en coneixien la preparació o bé van ser enganyats pel seu confident, circumstància que, tractant-se d'un servei d'intel·ligència, convida a la reflexió.

No cal dir que, si es tracta d'una qüestió de negligència, de relaxament, el cas és d'una gravetat extraordinària per part de la seguretat espanyola. Però, si resultés que no es tractés d'això i sí d'una altra cosa? Si els agents espanyols, amb tota la informació prèvia de què disposaven, s'haguessin mostrat pel cap baix passius, inactius, sense actuar davant la imminència dels crims que es preparaven a Catalunya, com hem de qualificar el seu capteniment d'una forma clara i comprensible? Per què van fer-ho, si així fos? No vull apuntar-me, a ulls clucs, a la teoria de la conspiració, però sí a la del dubte, perquè hi ha massa caps per lligar sobre uns fets tràgics que van remoure la societat catalana a menys de dos mesos del referèndum del primer d'octubre i que van crear, en un primer moment, hores d'incertesa, d'inseguretat i de por. No sé si m'explico...

Hi ha una cosa certa: el 17 i el 18 d'agost del 2017, l'estat espanyol va desaparèixer de Catalunya, d'una forma total i absoluta. Tot restà en mans del govern català i la policia de la Generalitat actuà de manera immediata, aconseguint de generar la idea que aquest era un país segur, de tal manera que una organització professional de la guàrdia civil va emetre un comunicat on reconeixia que Catalunya havia actuat "com un país autosuficient". Les autoritats espanyoles, polítiques i policials, van desaparèixer, estranyament, de l'escena pública durant uns dies. Estrany, molt estrany tot, deixant tot el protagonisme a la Generalitat, com si no volguessin que se'ls relacionés de cap manera amb els protagonistes dels atemptats, ni de manera directa ni indirecta. Quins són els motius d'aquella desaparició mediàtica? Per què van fer-ho? Havien d'amagar alguna cosa?


Confio que els familiars de les víctimes dels atemptats, així com les associacions que les apleguen, i també el govern de la Generalitat i els ajuntaments de Barcelona, Cambrils, Alcanar i Ripoll exigeixin aclariments i actuïn, en conseqüència, a través de tots els mecanismes que se suposa que un estat de dret ha de tenir previstos per a casos com aquest. Espero que, a les diferents cambres parlamentàries, els diversos grups es posin d'acord a aprovar la constitució d'una comissió d'investigació, com se'n va fer una quan els atemptats gihadistes van ser, no a Catalunya, sinó a Madrid, el març de 2004. Desitjo que assumeixin les seves responsabilitats aquelles persones que, per raó del seu càrrec o la seva professió, no van ser capaços d'impedir els atemptats, fos per deixadesa, incompetència, passivitat o una cosa pitjor. I que ho paguin tant com la seva insensatesa es mereix. I la pregunta final: estem disposats a deixar la garantia de la nostra seguretat, ara i en el futur, en mans de gent així, incompetent o irresponsable?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

07/08/2019

Singularitats territorials

31/07/2019

Un dinar en família

24/07/2019

Tres dies de juliol

17/07/2019

Només incompetència?

10/07/2019

No som una diputació

03/07/2019

El segrest d'Europa

26/06/2019

Ciutadans, oportunitat perduda

19/06/2019

Campi qui pugui

Participació