OPINIÓ

Vulnerar lleis catalanes: un patró històric?

«La declaració republicana de Pau Claris el gener de 1641 va venir precedida per la violació reiterada de les constitucions catalanes per part de Felip IV»

per Aleix Sarri, 15 de juliol de 2019 a les 09:00 |
"L’ideal separatista es va intensificar, naturalment, a Catalunya com a derivació raonable de la retallada que en mans del centralisme va sofrir l’Estatut"; Josep Conangla (l'Havana, 20/11/1943)
 

"Reducir estos reinos de los que se compone España al estilo y leyes de Castilla"; Conde Duque de Olivares, 1624.

Aquesta setmana ha fet 9 anys de la gran manifestació contra la retallada de l’Estatut. Massiva i festiva, va ser el primer cop que molts vam veure possible fer el tomb cap a l’independentisme. La injusta i autoritària retallada d’allò que el poble català havia aprovat en referèndum va ser la guspira que va convèncer molts que l’autonomisme i el federalisme eren via morta dins l’estat espanyol.  

Ha plogut molt des de llavors, i malgrat els intents d’un independentisme que s’ha multiplicat fins el 50%, encara hi ha molts catalans que volen que Catalunya pertanyi a l’estat espanyol. Descomptant els qui defensen tal opció per motius merament identitaris, encara hi ha una franja important de catalans que tenen esperança que Espanya pot canviar.
 

És així? Mirant amb perspectiva històrica la relació entre Catalunya i l’estat espanyol, fa la sensació que no. Si un dels motius de Franco per iniciar la guerra civil era acabar amb l’autonomia de Catalunya, el projecte d’Estatut de 1919 ni tan sols va ser tingut en compte malgrat comptar amb el suport del 99% dels municipis catalans i de l’assemblea d’electes.
 
Mirant més enllà, la derrota de 1714 i el conseqüent decret borbònic de nova planta que va acabar durant 200 anys amb els drets i llibertats dels catalans, van arribar després de quasi dos segles de conflictes entre les institucions catalanes i la corona hispànica. Té gràcia que just aquests dies, el 28 de juny de 1519, fa 500 anys que Carles I (primer rei de la corona hispànica) va esdevenir emperador del sacre imperi germànic mentre era reunit a les Corts a Barcelona en una trobada gens fàcil per al monarca.
 
La declaració republicana de Pau Claris el gener de 1641 va venir precedida per la violació reiterada de les constitucions catalanes per part de Felip IV. No només per l’afer dels allotjaments dels soldats hispànics, que les autoritats catalanes consideraven inconstitucionals. També en part pel rol de l’Audiència Reial, el tribunal que jutjava la constitucionalitat de les accions i que dirimia en els conflictes entre corona i generalitat, té curioses ressonàncies actuals. Com Jordi Buyreu explica a ‘Història Universal de Catalunya’ era d’una dubtosa neutralitat, ja que “a la pràctica, ningú no recordava que s’hagués declarat culpable un sol oficial reial”.
 
A més, com explica Antoni Simon a Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 sobre l’Audiència Reial “aquest mecanisme de control de la legalitat constitucional quedava desvirtuat pel fet d’ésser confiat a un tribunal que era l’òrgan assessor d’una de les parts (el poder reial) i pel d’estar controlada l’elecció dels seus membres per part del monarca”. O sigui, un tribunal parcial i pro-poder central. La similitud amb el TC actual és rotunda, i les comparacions inevitables.
 
Crida l’atenció també el què explica Eva Serra a La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714), que el 1569 el lloctinent de Felip II a Catalunya, Hurtado de Mendoza, fes empresonar durant 9 mesos els diputats i els oïdors de la Generalitat acusant-los d’heretgia. La realitat és que estaven empresonats per motius polítics, la Generalitat s’oposava a les noves mesures fiscals que volia imposar Felip II, l’excusado, i els seus líders havien estat empresonats com a càstig. Per motius similars (la oposició als quints), el 1634 van ser empresonats durant un any i mig quatre jurats del Consell de Cent de Barcelona. En ambdós casos, el bàndol català considerava que els abusos fiscals del rei anaven contra les constitucions catalanes acordades amb la mateixa corona. Com a resposta, la corona els va fer empresonar.
 
Entremig, el 1592, Joan Granollacs, diputat del braç militar de la Generalitat, va haver de marxar a l’exili a França fins el 1601 després de resistir durant 11 mesos dins el Palau de la Generalitat amb el suport de la Junta de Braços. La seva defensa de les constitucions catalanes envers els abusos de Felip II havien fet el conflicte inevitable.
 
Així doncs, ja a l’època moderna el conflicte polític sorgia quan els pactes constitucionals eren unilateralment revocats per la monarquia hispànica en contra dels interessos de les institucions catalanes. Que als segles XVI i XVII ja hi haguessin presos polítics i exiliats per haver defensat les constitucions catalanes, explica moltes coses.
 
Tot plegat és rellevant perquè és difícil trobar en tots aquests segles una època de pau institucional entre Catalunya i el què ara és l’estat espanyol. El patró de un poder central que viola o lamina les lleis catalanes ha estat recurrent fins a l’actualitat. La cultura política del centralisme espanyol sembla una constant històrica que no canviarà tampoc a curt o mitja termini.
 
Per a mi, la gran lliçó que ha de donar tot plegat no només és que Catalunya ha d’esdevenir un Estat independent si el poble català vol prosperar i ser responsable del seu propi futur.
 
També i en clau pràctica, que tota llei que depengui en última instància dels tribunals espanyols pot ser violada si al poder de Madrid li sembla que així protegeix la unitat pàtria o la capacitat adquirida per dret de conquesta a decidir per tothom.
 
Valgui això per a les delegacions catalanes a l’exterior, ara amenaçades per Borrell i el govern de Pedro Sánchez sense necessitat de fer cap 155, sinó simplement per la seva defensa del legítim dret a l’autodeterminació del poble català.
 
Potser és hora de donar força al Consell per la República, entitat privada, participada per tots els actors de l’independentisme i amb seu a l’estranger. Si el govern de Madrid viola les lleis catalanes i tanca delegacions exteriors de la Generalitat, re-obrim-les amb el Consell per la República. Si a Moncloa no volen caldo, que en tinguin dues tasses.
 
La realitat i l’experiència històrica ens indiquen que cap pacte amb l’estat espanyol serà respectat (excepte potser si és mediat i supervisat per actors internacionals). Si el constitucionalisme català ha estat basat durant segles en la idea que els pactes que defineixen els límits competencials de Catalunya s’han de respectar, el constitucionalisme espanyol sembla que interpreti la llei com un mitjà per assolir els fins de protegir la sagrada unitat d’Espanya o centralitzar poder –abans en mans del monarca absolut, ara en mans del govern espanyol.
 
La retallada de l’Estatut de 2010, així com la resposta repressiva al procés d’independència que n’ha estat conseqüència, ens ha de servir com a recordatori que les aspiracions polítiques dels catalans no poden dependre de la legalitat espanyola si no volem caure en la marginalitat d’un món cada cop més globalitzat i centres de poder més centralitzats que mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
06/10/2019

L'independentisme i el 99%

01/10/2019

Del 9-N al Consell per la República

08/09/2019

Per què anar a la Diada

25/08/2019

Iximule, en nom de la (des)colonització

14/08/2019

Espoli fiscal, classes mitjanes i globalització

28/07/2019

Nous fronts per l'autodeterminació

15/07/2019

Vulnerar lleis catalanes: un patró històric?

16/06/2019

El preu internacional de legitimar el PSOE

02/06/2019

Unionisme, un projecte polític identitari?

22/04/2019

Existeix un colonialisme intra-europeu?

Participació