Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Tribuna Oberta

La derrota com a construcció d'una identitat

«Interioritzar la derrota de la manera com ho hem fet els catalans al llarg de la història ens ha dotat d'una impermeabilitat davant la frustració que no acostumem a valorar però ens enforteix com a poble»

per Bernat Tresserras, 11 de juliol de 2019 a les 19:05 |
Fa no gaire, vaig llegir un article de Francesc Canosa a aquest diari on parlava de la dissortada biografia d'Andreu Nin com a metàfora de la connexió metafísica que els catalans tenim amb la derrota i el fatalisme al llarg de la història. La veritat és que l'article em va agradar tot i no compartir del tot la tesi pessimista que se'n desprèn.

És incontestable que la identitat catalana està estretament lligada al nostre passat, cosa que d'altra banda passa amb qualsevol identitat nacional, i si alguna cosa caracteritza la crònica catalana, és les seves històriques desfetes. No tinc constància de cap festa nacional que commemori una derrota com els catalans fem cada 11 de setembre, si existeix, me'n declaro admirador. El fet però és que els infortunis dels catalans no neixen ni moren el 1714. Podem parlar d'un llarg reguitzell d'esdeveniments que marquen la nostra història i la tenyeixen d'una melancolia torturada, allò que hagués pogut ser i no va ser.


La batalla de Muret que posa fi a l'ambició catalana per Occitània i obre la porta a la supremacia francesa al nord dels Pirineus; el Compromís de Casp que suposa el final de la dinastia del casal de Barcelona i entrega el regne als Trastàmara obrint la porta a l'estratègia hegemonitzadora de la corona castellana sobre la resta de regnes de la península; la guerra dels segadors i el posterior fracàs de la República Catalana de Pau Claris que acaba com a protectorat francès; el Tractat dels Pirineus que liquida la unitat política de la nació i entrega el Rosselló al regne de França; la ja esmentada derrota de la causa austriacista a la Guerra de successió espanyola i la consegüent caiguda de Barcelona el 1714, un cop retirats els aliats anglesos i austríacs, causant la posterior liquidació de les institucions catalanes; la derrota republicana a la Guerra Civil espanyola que provocarà novament la liquidació de les institucions catalanes, breument recuperades, i la mort o l'exili de tota una generació d'intel·lectuals, professionals liberals i treballadors compromesos amb les llibertats, la progressia i el país. En resum, la nostra història no va sobrada de grans gestes i triomfs glorioses.

Que els almogàvers fossin capaços de conquerir Atenes i Neopàtria executant la famosa venjança catalana sembla gairebé un accident vist el transcurs natural dels esdeveniments propis del nostre passat que farien presagiar que un cop assassinat Roger de Flor, la Companya Catalana d'Orient hagués estat liquidada i el seu record esborrat. Malgrat tot, la història sempre ens regala sorpreses i fins i tot els malastrucs tenen dies de glòria.

Aquí faig un parèntesi per reflexionar sobre el que considero que és l'antítesi de la nostra essència com a poble, la victòria, i que d'alguna manera forma part també de nosaltres, ja que el dualisme i la contradicció és un altre element central del nostre caràcter i complementa la nostra naturalesa. Aquest dualisme s'exemplifica amb la fixació i mitificació dels catalans cap al període medieval d'expansió mediterrània que ens reconcilia amb un ideal victoriós del nostre passat i ens permet buscar referents que no siguin de derrota. Una característica sorprenent dels almogàvers és la seva naturalesa violenta, bàrbara, guerrera –alguns dirien valenta- que no conjuga gaire amb el tarannà català, hàbilment estereotipat, que ens presenta com a més aviat porucs, pactistes i fenicis. Els almogàvers representen a la Catalunya medieval el que ara com ara representa al Barça, les virtuts de l'èxit i l'amor per la victòria que ens generen una barreja d'admiració i fascinació. Res menys, idiosincràticament, català que el Barça i els Almogàvers, per això els admirem amb tanta devoció i els volem convertir en referents, els necessitem.

Deia Vázquez Montalban amb gran encert que el Barça actua com a exèrcit desarmat de Catalunya. El Manolo va definir a la perfecció el que representa simbòlicament el futbol en la societat catalana de la segona meitat del segle XX, la reconciliació amb la victòria. Fins i tot un poble com el català edificat sobre el patiment necessita sentir-se guanyador en algun aspecte, i darrere de cada victòria culer s'hi amagava per a molta gent un petit alliberament del dolor d'una ferida oberta. Si com diu Valdano el futbol és la cosa més important de les coses menys importants, la nostra necessitat, gairebé obsessiva, per celebrar èxits en aquest camp denota la manca de fortuna en el terreny de les coses realment importants.


Si la derrota forma part de la nostra identitat, com així ho penso, és natural que malgrat l'admiració per Guardiola o Roger de Flor que encarnen l'ideal d'allò que voldríem ser, sentim alhora una fixació irrefrenable per a les causes perdudes. Ens cauen bé els dèbils i derrotats perquè ens hi sentim identificats. Els sahrauís, palestins o jueus-israelians segons el grau de patiment que els acompanyi, kurds o nepalesos ens provoquen una fascinació que només s'explica per l'empatia davant d'aquells que en el fons consideres iguals. No pretenc comparar-me amb cap d'aquests soferts pobles perquè seria hipòcrita tenint en compte les condicions de cadascú però sí que hi veig un reflex tènue en la seva desgràcia que fa que me'n compadeixi i alhora m'hi reconegui. La dualitat consisteix a admirar el Barça pels seus èxits i abraçar els sahrauís per la seva desgràcia, la nostra essència.

La derrota com a cuirassa

Aquesta construcció de la identitat a partir de la frustració i el patiment ens ha convertit en un poble amb un enorme sentit de la ironia i una admirable resiliència davant els fatalismes. No imagino que els catalans haguéssim construït un moviment filosòfic i literari com ho van fer els intel·lectuals castellans arran de la pèrdua de les colònies amb l'eclosió de l'anomenada Generació del 98. Vull pensar que el nostre "desastre del 98" hagués sigut alguna cosa com ara: "Cuba, no n'hi ha per tant".

Si la nació catalana es construeix des de la derrota, la nació espanyola ho fa des de les victòries durant la reconquesta i el posterior descobriment i colonització d'Amèrica on apareix l'orgull patri. La identitat espanyola està més preparada per enfrontar els desafiaments perquè ho fa des d'una mentalitat guanyadora però conviu molt pitjor amb la frustració.

Interioritzar la derrota de la manera com ho hem fet els catalans al llarg de la història ens ha dotat d'una impermeabilitat davant la frustració que no acostumem a valorar però ens enforteix com a poble. L'1 d'octubre és segurament la victòria més amarga de la nostra història recent perquè malgrat celebrar-se contra tot un estat i la seva maquinària, no ens ha permès assolir l'objectiu pel qual va ser dissenyat i a més ens ha comportat una onada de repressió que ens fa recordar temps que creiem superats. Amb tot i amb això seguim determinats a tirar endavant i com va dir Jordi Cuixart a tornar-hi. Crec que de les desfetes en podem extreure lliçons importants i a través de l'anàlisi decidir com seguir avançant.

Un poble que malgrat perdre totes les batalles decisives, siguin militars, polítiques, culturals o diplomàtiques segueix determinat de la manera com ho fem els catalans és un poble digne de no ser menystingut ni vexat. Si el nostre destí és la derrota, som els més ben preparats per suportar-la, aixecar-nos i tornar-hi. I qui sap si el destí no ens acabarà donant alguna sorpresa agradable, per variar una mica. Si no fos així, sempre ens quedarà el futbol.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació