Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La veu de Nació

Això serà llarg

«Només diagnosticant els errors del passat i mirant amb realisme el futur, l'independentisme combatrà la repressió i refarà posicions. Caldria tractar el ciutadà com un subjecte madur»

per Joan Serra Carné , 2 de juliol de 2019 a les 20:45 |
Corren mals temps per apel·lar a la raó. Són dies més proclius per a l'agitació. Sí, parlem de les constants vitals de l'independentisme i de la seva lluita desigual amb l'Estat. Les proclames es fan lloc als escenaris i els parlaments mentre els arguments no troben espai entre tant soroll, distorsió a la qual s'afegeix la intervenció continuada de la justícia. Empeny la política i s'entrega el periodisme, a Madrid i Barcelona. Allà i aquí, aquí i allà, es crida a mantenir les posicions. Uns s'articulen en defensa de l'Estat, perquè es reclama estar en guàrdia per protegir un bé superior, de la mateixa manera que cert independentisme persegueix massa sovint una adhesió acrítica, amb la tesi que la repressió obliga a prioritzar la unitat per davant de l'anàlisi exigent dels fets.

Resulta, però, que la uniformitat perseguida no enforteix el moviment independentista sinó que el reclou en si mateix, per molt que la protesta sigui més que legítima. Del tot necessària, afegiríem, tractant-se que es denuncia la vulneració de drets fonamentals. El garbuix es fa més visible en jornades assenyalades, com la de la composició de la nova Eurocambra a Estrasburg, convertida en una data de mobilització al carrer i també de maniobres poc transparents.


Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras no han pogut exercir aquest dimarts com a eurodiputats. Els ho ha impedit el perill de ser detinguts -en el cas dels dos primers- i l'empresonament preventiu, pel que fa al líder d'ERC. Les autoritats espanyoles estaven vigilants i Puigdemont, ara més mesurat que en campanya electoral, feia dies que havia decidit que no seria Estrasburg. Això, però, no ho sabien els milers de manifestants que van fer voleiar estelades davant l'Eurocambra. Almenys no tots.

Al Parlament Europeu no hi seran representats, de moment, dos milions d'electors -que són catalans i també són europeus- perquè la justícia i les altes institucions de la UE han decidit que Puigdemont, Comín i Junqueras no poden accedir a un càrrec per al qual han obtingut el suport del seu poble. Mala notícia si del que es tracta és de confiar en un projecte aglutinador al continent, desfigurat avui en forma de club d'estats. La configuració del nou organigrama europeu, amb Alemanya i França capitalitzant el poder i Josep Borrell situat al capdavant de la diplomàcia, afegeix negror a la via d'Europa com a finestra d'oportunitat per a les aspiracions sobiranistes.


La jornada ha anat acompanyada d'una altra decisió maldestra, aquesta procedent del Tribunal Constitucional. La resolució judicial que avala l'aplicació del 155 a Catalunya certifica que les maniobres de la tardor del 2017 tenien una motivació d'estat i que es van executar amb una lectura tensada de la Constitució. El guió es va escriure als marges de la Carta Magna. L'alineació de decisions no alimenten la confiança per a moviments polítics d'altura, a Espanya i Europa.

El desànim per la reacció protectora de tots els estaments de l'estat espanyol no hauria de cristal·litzar, però, en simple efervescència discursiva. Tampoc quan arribi la sentència del Suprem. De fet, a un moviment rocós i sostingut com l'independentisme -sense equivalents al continent- se li hauria de reclamar una resposta estratègica, tan raonada com prospectiva de nous escenaris, i amb capacitat per buscar suports on ara no els té. Només així, diagnosticant els errors del passat i mirant amb realisme el futur, l'independentisme serà capaç de combatre la repressió i, a la vegada, refer posicions. Més que caricaturitzar la valentia amb girs de guió enginyosos caldria tractar el ciutadà com un subjecte polític madur. El més valent, en definitiva, seria dir a l'elector que això va per llarg, tot articulant un pla. Un pla convincent, és clar, i volgudament integrador. Noves dreceres generaran més frustració.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
07/10/2019

Política de cartró pedra

01/10/2019

L'obra inacabada de l'1-O

24/09/2019

Rebel·lió «low cost»

17/09/2019

Pseudoperiodisme

11/09/2019

Més enllà del soroll de la sentència

06/08/2019

La vida és aferrar-se a l'Open Arms

29/07/2019

El govern Colau i el relat de la seguretat

23/07/2019

Sánchez, l'obtús

15/07/2019

Gestionar la desconnexió emocional

02/07/2019

Això serà llarg

Participació