Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Sóc la néta de La Florida

«Que no sigui el foc qui ens ensenyi el país ni ens descobreixi l'estirp de les persones fetes a la terra que sembla que s'hagin de justificar per anar amb el cap ben alt»

per Laura Pinyol, 30 de juny de 2019 a les 20:00 |
Sóc la néta de La Florida. Hi ha molt poca gent al poble que encara em pregunti si sóc la nena de La Florida, però jo sempre responc que sí, perquè a casa em van ensenyar que si m'ho preguntaven, havia de dir que sí. La Florida no era pas la meva àvia, era el nom de la finca on els meus avis paterns van fer d'arrendataris i van muntar una granja avícola. Al cap d'un temps, van traslladar-se a la finca del davant, a un tros de terra que van poder comprar, i van construir una nova granja, intensiva, amb tres naus i milers de gallines, que va acabar portant mon pare i on nosaltres vam créixer, perquè hi vam anar a viure.

Vaig viure a la Granja Turu: era l'extensió natural del pati de casa, només amb fites simbòliques, els ametllers, el mur, la renglera de xiprers, que separaven una mica l'espai de casa del de la resta. Però de seguida començava la granja, el meu pare hi treballava de sol a sol, cada dia de l'any, em vaig acostumar a sentir el cloqueig de les gallines com un murmuri de fons, a la gallinassa, sense que m'assaltés com una ferum, a les feines poc bucòliques que acompanyen la gestió d'una petita explotació d'aviram.


Aquests dies he pensat molt en la granja del meu pare, que va tancar en jubilar-se. L'entorn on estava posada, al terme municipal de Terrassa i a cinquanta metres del de Matadepera, van fer difícil els últims anys de convivència: per escampar els fems calien hectàrees de terreny que ens cedien els masos de Ca n'Arnella o Ca n'Argelaguet, a Sabadell. Matadepera havia estat un poble de camí ral i cultius de secà, fins que al llarg del segle XX va esdevenir lloc d'estiueig, primer, i, més endavant, poble residencial amb xalets i urbanitzacions. A pocs metres de la granja, a les antigues vinyes de Can Vinyers, es va construir el Camp de Golf La Mola (avui, camp de golf municipal), i una nova urbanització. No gaire més lluny, a l'altra banda del torrent de La Betzuca i la carretera, hi havia les instal·lacions de l'Atlètic Terrassa Hockey Club.

He pensat en la granja perquè el foc de la Ribera d'Ebre va començar en un abocador de gallinassa. Però també perquè el foc, fins i tot en un entorn cada vegada més domesticat i constrenyit com el que descrivia, sempre havia estat percebut com una amenaça ferotge. Des de casa, passat el torrent i el turó del Monrodon, ja tot s'encavalca per Can Torres fins a la Mola i, fins a l'altra banda, la Vall d'Horta. Boscos nodrits de pins blancs que van guanyant pas als alzinars. Si avui et passeges per aquests boscos, és fàcil trobar-hi forns de calç i carboneres. Vells vestigis de la gestió del bosc, que avui no es veu enlloc.

El primer record que tinc d'aquest terror del foc és dels incendis de Montserrat, de l'any 1986. Queien borles de cendra al pati. El següent record és els dels incendis del Berguedà, l'any 1994, però no perquè ens quedés a prop, sinó perquè simultàniament el foc va cremar els boscos de Castellbisbal i Ullastrell, a l'altra banda de Terrassa, en un incendi dramàtic perquè tots els efectius estaven destinats al Berguedà i es va apagar amb l'ajuda dels veïns de la zona. L'últim incendi aterridor va ser el de Sant Llorenç Savall del 2003, a l'altra banda de la muntanya, on van morir 5 persones de la Vall d'Horta, indret reconegudíssim, on hi havia hagut la Granja de Can Brossa, també de gallines, amics de la família, on jo vaig aprendre a caminar.

Dels incendis, en recollim els testimonis heroics i la solidaritat incommensurable fruit de la situació d'emergència. Però també la derrota, l'infortuni. Aquests dies hem vist com pagesos i gent que s'estima la terra es mostraven desolats davant la destrucció. La granja de xais a la Torre de l'Espanyol n'és un exemple. Homes fets i drets, rudes, avesats a les inclemències del temps i a les penúries, enfonsats per tanta devastació.


Els incendis ens cremen el paisatge; un paisatge que sovint veiem passar com un carrusel, al fons de l'horitzó, per carreteres principals. I el foc ensenya l'esquelet d'aquest país, feixes de pedra seca, testimonis d'un temps en què el territori era un model de vida. No només l'espai d'esbarjo per al cap de setmana en les comarques que n'han sabut fer esquer, o espai per les vergonyes del país, com la Ribera d'Ebre, amb parcs eòlics, abocadors i els grans monstres de la indústria nuclear.

Així i tot, la Ribera d'Ebre és una de les comarques amb més personalitat del país. Aquests dies, el foc ha posat sobre el mapa Flix, Vinebre, Bovera, Maials, la Palma d'Ebre. Però aquest bast territori són més que cotes del perímetre del foc. Feu-vos el regal de conèixer aquesta part del país. Visiteu Tivissa, Miravet i totes les comarques del sud: les Garrigues, la Terra Alta, el Montsià, el Baix Ebre, el Segrià, el Priorat, el Baix Camp. Potser a banda del moment gloriós de l'esclat dels fruiters, cap a la primavera, no són camp abonat per les fotos de l'Instagram, però hi trobareu l'essència de què som, d'on venim: oliveres centenàries, ametllers, pedra seca, lo riu, lo Port, el Montsant i milers de rutes per descobrir per carreteres secundàries.

I us trobareu amb l'orgull i la generositat de la gent que pentina el paisatge, que obstinadament cuiden camps i hi planten collites, aquesta gent que és molt més que la caricatura d'un pagès rondinaire que sempre es queixa, per si plou massa, per si plou poc. En la Catalunya rural hi ha més que l'ideal dels nostres orígens, hi ha un motor i hi ha un tresor, i ha de ser feina de tots que definim polítiques i emprenguem mesures perquè el territori sigui un valor i una oportunitat de futur per la gent que hi viu. Comencem fent-nos responsables dels productes que consumim (oli, vi, fruita, fruits secs, carn, ous, llet o formatges) i vinculem-nos al país més enllà de les àrees metropolitanes o del litoral de sol i platja i les zones estàndards de vacances estacionals.

Que no sigui el foc qui ens ensenyi el país ni ens descobreixi l'estirp de les persones fetes a la terra que sembla que s'hagin de justificar per anar amb el cap ben alt, com si ser de pagès fos un demèrit. Aquests dies m'he recordat quan em deien que sí, que havia de dir que sí si em preguntaven ets la néta de la Florida, perquè de grangers o pagesos ja no en quedava cap, i això era una mica singular en un poble on el passat agrícola és poc més que les cases de pagès –reformades amb tot luxe com a residències privades- que queden pel terme municipal i la idealització que fem d'un passat sepultat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
28/07/2019

Qui vol unes noves eleccions espanyoles?

14/07/2019

«Manades»: realitat creixent o escàndol social?

30/06/2019

Sóc la néta de La Florida

17/06/2019

La pèrdua de la innocència

02/06/2019

La llarga ombra del successor

19/05/2019

«Es suficiente»

05/05/2019

Dia de la mare, dia dels estereotips

21/04/2019

L’altivesa, el menyspreu i el despotisme il·lustrat

07/04/2019

Porno o educació sexual: un debat urgent

24/03/2019

L'Elda, l'Agnès

Participació