Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


«​La mare quan plora»

«Joaquim Caselles Verdaguer era fill de pagès, després obrer i, vist el llegat que ens ha deixat, també dramaturg»

per Blanca Busquets, 27 de juny de 2019 a les 07:00 |
Tranquils, no és ni la meva mare ni la vostra. De fet, és una mare que només existeix en la imaginació de qui l’ha creat: Joaquim Caselles Verdaguer. Era germà de la meva besàvia, originari de la casa de Carboneres (de fet, el cèlebre Carboneres de Cantoni i jo compartim avantpassats). Fins aquí tot correcte. Però quan a les famílies desapareix qui guarda la paperassa antiga, et trobes amb autèntiques sorpreses a l’hora d’endreçar-l’hi post mortem. 

Joaquim Caselles Verdaguer no devia ser l’hereu de la casa perquè va anar a parar a la colònia Vila-Seca de Sant Vicenç de Torelló. Però, fos com fos, era fill de pagès, després obrer i, vist el llegat que ens ha deixat, també dramaturg. 


Les tres obres que hem trobat, estan escrites a màquina a la colònia de Sant Vicenç als anys 20 del segle XX. I, atenció, són en vers! No és perquè l’home es digués Verdaguer de segon, però el que escriu fa pensar en el que s’estilava llavors. Hi ha errades ortogràfiques, sí, però no tantes com caldria esperar. I demostra una notable riquesa de vocabulari i un bon domini de la gramàtica. 

Una de les obres, la del títol que us esmentava (La mare quan plora) és un monòleg curt. La segona, L’últim secret, un diàleg una mica més llarg. La tercera, Sang per venjança, una obra amb molts personatges i que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Aquesta, tal com detalla a la dedicatòria (a la seva dona), està situada en una casa de pagès cap a Cantoni i l’Esquirol. Hi surt la Foradada, com a decorat principal. I molta sang i fetge, també molt d’època.

Les altres dues obres, fan feredat perquè emanen d’un fons real, terrible: el monòleg és el del soldat enyorat de la mare a l’Àfrica. El diàleg de L’últim secret, és entre un soldat cristià presoner d’un moro (Naturalment, el soldat és el bo i el moro és dolentíssim). I és que en Joaquim Caselles, com tants altres joves de l’època, van haver d’anar a la guerra del Rif. No tenien diners per subornar ningú, com sí que podien fer els rics i lliurar-se’n. I al Marroc hi va haver una escabetxada de nois que acabaven de sortir de l’ou. No vull ni pensar el que hi van viure, i no precisament per culpa dels moros, que també van rebre. I quants no devien morir pensant en les seves mares i en allò que els havia ensenyat, com el que fa dir Caselles al seu soldat moribund:

Que els canti la cançó del plor que un dia/la mare tot besant-me em va ensenyar/Tot pensant que un jorn o altre prou vindria/ que la mort d’un fill que s’estima fa plorar.


Lliçó d’època. Per pensar-hi. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
26/07/2019

La calor

10/07/2019

El Xat

27/06/2019

«​La mare quan plora»

12/06/2019

​Festa Major de luxe

28/05/2019

​El fenomen dels lavabos freds

15/05/2019

Una història molt pròxima

25/04/2019

El joc de la vida

12/04/2019

​Cabrera, per fi

27/03/2019

Tu, tota sola?

13/03/2019

​En queda la saviesa

Participació