opinió

Ho tornarem a fer?

«La por és comprensible a la vista de la repressió; però costa més d'entendre l'immobilisme, com si féssim càlculs per saber en quin moment convocar les eleccions»

per Jordi Costa, 23 de juny de 2019 a les 20:44 |
Fins i tot en un marc tan sòrdid com el judici del procés, la promesa "ho tornarem a fer" que va pronunciar Jordi Cuixart davant el Suprem és la promesa més encoratjadora que ha escoltat l'independentisme des de fa molt de temps. El problema és que, fins i tot dita per un home coherent que no s'ha bellugat un centímetre de les seves conviccions per més anys de presó que pesin sobre ell, és difícil no preguntar-se com ho tornarem a fer.

D'entrada, perquè no costa creure en la paraula de Cuixart però sí seguir fent confiança als que, se suposa, ens han de guiar en aquesta missió impossible. De la mateixa manera que ens hem acarnissat amb Ada Colau per haver acceptat els vots de Manuel Valls i conservar la batllia de Barcelona, hauríem de jutjar amb la mateixa severitat els diversos acords que tant JuntsxCat com ERC han subscrit amb el PSC en altres punts del país, amb el mateix objectiu i sense cap altra excusa creïble.


D'acord: l'anomenada nova política ha demostrat, en un temps rècord, estar exactament igual de viciada per la pulsió de poder que la vella, però no és menys decebedor comprovar que els partits que van fer el salt a l'independentisme desacomplexat, empesos pel que percebien en un gran sector de la societat, ara fan passes enrere o, encara pitjor, estratègies que no entenem.

Per descomptat, el carrer ha de trobar paciència -com ens equivocàvem amb allò del "tenim pressa"- sense defallir. Però és evident que necessitem líders amb talent i valentia. Ens en podem fotre de les mentides compulsives de Rivera, dels quaranta anys d'Iceta com a -permetin-me l'eufemisme- servidor públic, de la deslocalització remunerada de Valls o del transfuguisme funcionarial de Corbacho, però els nostres o són a l'exili i es veuen empesos a actuar com a antisistema per posar al descobert les costures democràtiques de l'estat espanyol, o estan empresonats, o són nouvinguts sense ofici ni carisma, o formen part del passat.

La por és comprensible a la vista de la repressió; però costa més d'entendre l'immobilisme, com si féssim càlculs per saber en quin moment convocar les eleccions o com si esperéssim no sé què arran de la sentència del Suprem. En una nit com la d'avui, només se m'acut, per apel·lar a alguna cosa, que la flama del Canigó reparteixi pel país una mica de la inspiració que es va esvair l'1-O.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Costa
Periodista. Normalment parlo de futbol. Aquí escriuré sobre la resta d’activitats humanes que no tenen a veure amb una pilota. A Twitter@jordicosta1.
07/07/2019

​Tots

23/06/2019

Ho tornarem a fer?

09/06/2019

La fi de l'autoengany

26/05/2019

Depressió, vulgaritat i inèrcia

12/05/2019

El turisme de l'unionisme

30/04/2019

Una Creu de Sant Jordi més que merescuda

14/04/2019

La percepció de la tolerància

31/03/2019

Només els agradem agenollats

17/03/2019

Trapero ens interpel·la

03/03/2019

Més Piqués

Participació