Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

Votants de segona

«L'Europa oficial, sempre poruga quan s'ha de mullar, no fa pagar cap cost a Sánchez per la situació dels electes Puigdemont, Comín i Junqueras»

per Oriol March, 20 de juny de 2019 a les 22:21 |
Queden lluny els temps en què les eleccions eren cada quatre anys i se'n respectaven els resultats. La repressió no només ha provocat la presó i l'exili de setze dirigents polítics, sinó també alteracions en la composició del Parlament, del Congrés dels Diputats i també de l'Eurocambra. Ara ja és un fet que la Junta Electoral Central (JEC) ha deixat vacants les places de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras, les candidatures dels quals van sumar pràcticament -sense arribar-hi- el 50% dels vots a Catalunya el 26-M. Per què un dirigent encausat es pot presentar a les eleccions i després no pot exercir el càrrec? Quin és el criteri exacte per suspendre'l? El cas dels eurodiputats electes és significatiu, perquè retrata el doble criteri de l'Estat.

A Junqueras, per exemple, no l'han deixat sortir de la presó per recollir l'acta. El president d'ERC, prèviament suspès com a diputat al Congrés només dos dies després d'estrenar-se a l'hemicicle, no ha rebut autorització del Tribunal Suprem per acreditar-se com a membre del Parlament Europeu. En els casos de Puigdemont i Comín, ni la cambra espanyola ni la JEC han acceptat el document notarial presentat pel seu advocat, Gonzalo Boye, amb el qual acataven la Constitució des de Bèlgica. Quina alternativa tenien? Tornar a Espanya per prometre físicament el càrrec, segons la Junta Electoral. El problema és que tornar a l'Estat implica anar directament a la presó -l'ordre detenció és vigent-, i anar a la presó comporta, com en el cas de Junqueras, no poder recollir l'acta d'eurodiputat. Ara hi ha tres places vacants, si la justícia europea no ho contradiu.


Fa temps que l'independentisme ha deixat al costat l'axioma  segons el qual "Europa no ho permetrà". Europa va permetre les càrregues de l'1-O -encara que s'aturessin al migdia, una decisió que en el judici Tribunal Suprem no s'ha aclarit amb tots els detalls necessaris-, Europa no va obrir la boca amb l'aplicació del 155, Europa no va reaccionar davant l'empresonament de mig Govern i Europa no ha qüestionat el procés contra els encausats a Madrid, ja camí de la sentència. El Govern diu que una cosa és el "club d'estats" que conformen la Unió Europea (UE) i que en privat existeix solidaritat contra la repressió, però ningú ha alçat -ni alçarà, ara que Pedro Sánchez promou una política de diàleg, encara que sigui buida i sense fruits- la veu contra el que passa a Catalunya. Ni tampoc promourà cap entesa entre la Moncloa i la Generalitat, almenys en el curt termini. Un cop passat l'1-O, el conflicte ja no és a la franja alta de l'agenda.

Passa, això sí, que la vulneració de drets continua. I és aquí on el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) pot tenir l'última paraula. L'equip jurídic de Puigdemont està convençut -crispetes i tuits premonitoris inclosos, a risc d'acabar-se ennuegant- que l'expresident serà a la constitució de l'Eurocambra del 2 de juliol a Estrasburg, i Junqueras ha demanat que s'obri una qüestió prejudicial per tal que el TJUE es pronunciï sobre la immunitat adquirida en tant que eurodiputat electe. La Fiscalia, per si un cas, ja s'hi ha posicionat en contra: un pronunciament favorable obriria una via d'aigua en l'estratègia de l'Estat. No seria la primera, perquè és quan ha decidit la justícia europea que el Suprem s'ha vist amb l'aigua al coll, com amb l'extradició de Puigdemont.


Res ha canviat, en el fons, des de l'arribada de Pedro Sánchez. Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Junqueras han estat suspesos com a diputats al Congrés. Ni el president d'ERC, ni Puigdemont ni Comín són eurodiputats de ple dret, a aquestes alçades de la partida. La Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat tampoc han canviat les conclusions en el judici de l'1-O, de manera tota la inversió de l'independentisme per la moció de censura no ha comportat cap benefici evident, més enllà d'un canvi de to. Sánchez, de l'independentisme, només en vol els vots, però sense haver de pagar cap preu. És un supervivent i té més ocurrències que principis, però en algun moment haurà de posar-se a fer política sense mirar la calculadora o culpar els rivals de tot.

Per ara, això sí, l'estratègia d'escapçar l'independentisme segueix en marxa. Tant el judici de l'1-O com la campanya de les eleccions europees ha constatat que els millors lideratges del moviment són a Alcalá Meco, a Soto del Real i a Waterloo. L'estat major del moviment, o més aviat el que en queda dempeus, s'hauria de plantejar si cal apostar sempre pels mateixos actors que pateixen la repressió i fomentar, d'aquesta manera, el bucle etern de conflicte jurídic amb l'Estat. Un Estat que a ulls d'una bona part de la ciutadania catalana ja té un descrèdit evident, però que no paga cap cost a ulls de l'Europa oficial, sempre poruga quan s'ha de mullar. Encara que consideri votants de segona els qui van optar per Puigdemont, Comín i Junqueras el 26-M.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació