Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
LA VEU DE NACIÓ

Colau, Maragall, Barcelona

«Fer política des del despit és tot el contrari a fer bona política. La ciutat no pot quedar atrapada en les enemistats entre partits. Tocarà quadrar-se amb els propis i ser generós amb el rival»

per Sara González, 19 de juny de 2019 a les 21:00 |
Fer política des del despit és tot el contrari a fer bona política. Els ajuntaments s'han constituït i les ferides fruit de la batalla entre partits encara couen, però els ciutadans esperen ser governats. Dit sense embuts: Barcelona no pot quedar atrapada en les enemistats d'aquells que es deuen al servei públic. La responsabilitat va des de l'alcaldia fins a l'oposició. Perquè si una cosa queda clara és que ningú té prou força per impulsar el seu projecte original. Ni tan sols ostentant l'alcaldia.

Els comuns tenen ara l'obligació d'acordar les seves polítiques amb el PSC i ambdós partits hauran de tenir prou habilitat i capacitat de cessió per guanyar-se el suport d'ERC o, en el seu defecte, buscar altres sumes no desitjades per Colau amb Ciutadans o Junts per Catalunya. De la mateixa manera, un Ernest Maragall lògicament dolgut per l'operació a la qual s'han prestat els comuns per seguir a l'alcaldia, també haurà de ser capaç de sobreposar-se als greuges entre partits que s'han derivat de la investidura per prioritzar la governabilitat de la ciutat.


O hi ha capacitat d'acordar a banda i banda, o el mandat estarà destinat al fracàs i serà la ciutadania qui en pagui les conseqüències. Per tant, tocarà quadrar-se amb els propis i ser generós amb el rival. Deia el filòsof Confuci que "és possible aconseguir quelcom després de tres hores de baralla, però segur que es podrà aconseguir amb només tres paraules d'afecte". Farien bé les dues militàncies que es van trobar a Sant Jaume de reconèixer que ni els comuns són uns "carcellers" perquè no han deixat de denunciar la repressió i l'existència de presos polítics ni Quim Forn s'ha vist implicat en el cas del 3% que va motivar la liquidació de Convergència. Tot insult, i a la plaça se'n van sentir de deplorables, mereix condemna sense excepció, de la mateixa manera que no es pot caure en la trampa de criminalitzar tot un moviment per la irresponsabilitat d'uns quants. 

La política està cada vegada més mancada d'empatia, però especialment greu és que aquesta supuri més enllà de les militàncies i impregni els dirigents polítics. Colau no pot esperar que tothom l'aplaudeixi després d'haver revalidat l'alcaldia amb la connivència de Valls ni que ERC, que per uns 5.000 vots va guanyar les eleccions, beneeixi l'acció. Seran els votants els encarregats de fiscalitzar els resultats de la decisió dels comuns d'aquí a quatre anys. De la mateixa manera, el tràngol de quedar-se a l'oposició no pot ser l'excusa per a un bloqueig de la governabilitat de Barcelona. Els comuns s'han escudat en l'actitud hostil dels republicans durant l'anterior mandat per acabar formant part d'una aritmètica per retenir l'alcaldia que ha tingut com a catalitzador barrar el pas a l'independentista Maragall. 

Colau està encara paint que el poder és també contradicció i probablement aquesta tònica marcarà el seu segon mandat. No deixa de ser una paradoxa que, al cap i a la fi, tant en l'eix nacional com en l'eix social, ERC i comuns són les dues formacions amb més proximitat i hagin fracassat en l'intent de governar plegades. El pacte amb el PSC significarà redefinir el projecte i les polítiques dels comuns. Legítimament així ho espera Jaume Collboni amb vuit regidors al cartipàs. Però els republicans poden també ser uns aliats en l'intent de portar l'aigua al molí de les dues formacions sobiranistes d'esquerres. Tot dependrà de l'habilitat de l'empatia en la tríada Colau, Maragall, Barcelona.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació