OPINIÓ

Campi qui pugui

«El problema, doncs, no són la diversitat de llistes, sinó l’absència total i absoluta d’una estratègia unitària en cap àmbit»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 19 de juny de 2019 a les 21:00 |

Els qui som de lletres sempre hem pensat que això dels números no estava fet per a nosaltres. I mirant la geografia variable que ens ha quedat al país, de Sueca a Campanet, passant per Barcelona, pot fer-nos l’efecte que això és un campi qui pugui generalitzat i que, per tant, l’estratègia de pactes té una precisió mil·limètrica d’un 0,000. Però, ben mirat, perquè això fos així, hi hauria d’haver estratègia i, en aquestes alçades de la història, suposar que n’hi ha alguna pertany a la millor expressió del gènere de ficció.

Si, quan en parlem, hom entén que ens referim a estratègia independentista, llavors és encara més evident que la pretesa estratègia unitària pertany a l’excel·lència de la ficció.  No ha existit aquesta estratègia unitària a l’hora de configurar els governs municipals, en particular les batllies, perquè hauria estat tot un miracle que hagués existit, ara, quan mai no ho ha fet abans. No hi ha hagut cap dinàmica unitària, conjunta, compartida, de l’independentisme, pel que fa a una sola resposta enfront de la repressió de l’estat; ni quant a les línies generals de la defensa al Tribunal Suprem; ni en relació a la política a desenvolupar al Congrés, el Senat i davant el govern espanyol; ni al capteniment comú a les institucions europees; ni en la visualització d’un govern cohesionat a l’entorn de projectes i decisions, sostinguts i assumits des de la coresponsabilitat, al marge de sigles, ni... Tot això tenint ben clar que el concepte estratègia unitària no és sinònim de llista única, tant se val en quines eleccions, i que pot haver-hi, perfectament, una estratègia unitària expressada mitjançant candidatures distintes. El problema, doncs, no són la diversitat de llistes, sinó l’absència total i absoluta d’una estratègia unitària en cap àmbit.



D’altra banda, si hom pensava que calia prioritzar aliances entre formacions independentistes per decidir batllies i majories de govern, això només tindria sentit si, de debò, en aquests moments, la independència de Catalunya fos l’objectiu bàsic, fonamental i, sobretot, prioritari, de les diferents sigles que, formalment, apareixen com a partidàries de la independència. És ben clar, però, que si no ha estat així, és perquè la realitat no és aquesta, tal i com ha desmentit la diversitat d’acords municipals, presos a tort i a dret. Cal no oblidar, a més, que, en condicions normals, en els països de tradició democràtica, ja esdevinguts estats, són uns altres els factors que condicionen la política d’aliances, més enllà de la qüestió nacional, tema aquest sobre el qual acostuma a haver-hi una mateixa posició. L’eix dreta-esquerra, conservadorisme-progressisme, n’és un. També ho és la noció de continuisme enfront de canvi, quan es tracta de municipis dirigits durant molts anys per la mateixa sigla o família política. I també pot ser força determinant, per sorprenent que pugui arribar a semblar, el factor humà, les relacions personals entre caps de llista, l’hostilitat o la proximitat entre uns i altres, circumstància que no és menor i que, en certs moments, pot ser superior a qualsevol consideració de caràcter ideològic o programàtic i, encara més, canviant i contradictòria en municipis veïns.

Arribats aquí, potser no és balder de recordar que l’objectiu de la política, ras i curt, és el poder, mitjançant el qual aconseguir de transformar la societat i afaiçonar el país d’acord amb la pròpia ideologia i el programa electoral. I això val per al poder institucional, però també per al poder a carrer, a través de la mobilització ciutadana, circumstància que implica una gran ascendència social. En fi, tants caps, tants barrets, foc creuat en camp amic, aliances inesperades, acords sorprenents, que han permès l’accés al poder o bé el manteniment en aquest. Clar que, fins i tot sent així, és convenient, en clau de futur i sense oblidar el passat més proper, de tenir sempre present l’origen del poder, és a dir, no perdre de vista qui ha fet costat a qui i per quins motius. Però, vaja, estic segur que un dia, si mai la independència nacional és un objectiu per assolir, veure’l amb els nostres ulls i gaudir-lo amb la nostra vida, disposarem d’una estratègia unitària per accelerar-ne el ritme que ens hi dugui. No només m’agrada imaginar-m’ho, sinó que encara em fa més il·lusió poder-ho viure.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
16/10/2019

Policia, tenim un problema

09/10/2019

​Que va d'independència, coi!

02/10/2019

Un matí per la mar amiga

25/09/2019

Ara va de debò

18/09/2019

Bipartidisme insuficient

11/09/2019

Canvi de centralitat

04/09/2019

JuntsxNou Finançament

28/08/2019

La poesia dels polítics

21/08/2019

Ministeri d'Estat

14/08/2019

L'Espanya africana

Participació