Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Springsteen i Madonna

«Artistes que han establert vincles íntims molt duradors, al llarg de les dècades, amb molts milions de persones, tot un prodigi»

per Jordi Bianciotto, 14 de juny de 2019 a les 22:00 |
No hi ha un mètode per envellir fent música pop, o rock, i els artistes han hagut d'improvisar el seu sobre la marxa. Aquest divendres han coincidit dos llançaments discogràfics, els de Bruce Springsteen i Madonna, herois de masses forjats als anys vuitanta tots dos, que representen alhora dues maneres d'afrontar l'edat i la relació amb el món.

D'una banda Springsteen amb Western stars, una obra bella i serena, de narrativa interiorista i suggeridors arranjaments de corda. Molt lluny del clixé del Boss milhomes de múscul i samarreta dels dies de Born in the USA (1984), tot cultivant la confidència i la bellesa sonora. Springsteen mira cap enrere i cap endins, i es fa fort en una estètica i un imaginari familiar, ben nord-americans, que fa pensar en les cançons que a principis dels setanta van enregistrar cantautors com ara Harry Nilsson o Glen Campbell.


A un altre extrem, Madonna, dient-nos amb Madame X que menjar-se el món des de la cresta de l'ona continua figurant al capdavant del seu ordre de prioritats. Madonna, turista de ritmes llatins i africans (reggaeton!), cantant en espanyol i en portuguès, parlant a les lletres de "boys" i "girls", no pas de "men" i "women", estirant el mite de la joventut i mirant de competir amb els nous ídols del pop i de la música urbana que salten a l'arena tant des de l'hemisferi nord com des del sud.

Bruce Springsteen i Madonna van coincidir en un altre temps en un lloc precís, el mainstream dels vuitanta, tot i que encarnaven valors gairebé antagònics: una idea d'autenticitat i de frivolitat, llarg recorregut i hit efímer (o això es pensava), l'èpica del rock i l'hedonisme de la música de discoteca. Passats els anys, continua sent així en certa mesura, però els uneix la perseverança, la voluntat d'arribar a audiències universals i de crear categories i unitats de mesura pròpies, i una noció de carrera que es fon amb la vida.

Potser no són tan lluny l'un de l'altre, al capdavall. Artistes que han establert vincles íntims molt duradors, al llarg de les dècades, amb molts milions de persones, tot un prodigi. Més enllà de les estètiques, dels nínxols de mercat, dels haters, dels enterradors vocacionals i del qui es pensen que menystenir fenòmens de masses els fa semblar més interessants.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
24/08/2019

Rescatant Atahualpa Yupanqui

16/08/2019

Hendrix, sempre

09/08/2019

Llibertats d’expressió selectives

02/08/2019

​Aquella música conquistadora

26/07/2019

Ser més grans per existir

19/07/2019

La tribu contra el país

12/07/2019

Tan a prop i tan desconeguts

05/07/2019

Rosalía, un «cumpleanys» d'«antes»

28/06/2019

Veredicte popular: culpable

21/06/2019

La infantilització

Participació