Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

Després del judici

«Torra, per liderar la resposta a la sentència, haurà de fer alquímia política: grans majories, mirada llarga i aprendre dels errors del 2017»

per Oriol March, 13 de juny de 2019 a les 22:00 |
Quatre mesos i 52 mesos després, el judici ja és història. O almenys la fase que s'ha desenvolupat a la sala segona del Tribunal Suprem, perquè les derivades -especialment si hi ha condemnes dures- seran múltiples i es desplaçaran a Europa. Després dels al·legats dels dotze acusats, més polítics que tècnics perquè aquesta ha estat una causa política des del principi, Manuel Marchena no només té a les seves mans la sentència contra els líders que van promoure el referèndum i la declaració de la independència, sinó també els paràmetres sota els quals es podrà desenvolupar l'acció política a l'Estat en les properes dècades. El veredicte serà escrutat al màxim.

El redactat de la sentència, per tant, definirà el terreny de joc a l'independentisme. Aparcada com està la via unilateral i amb la bandera del diàleg enarborada també per tots els empresonats, detall que no hauria de passar per alt als set magistrats del Suprem que hauran de decidir quin tipus penal aplicar-los, el contingut del veredicte explicitarà totes les portes tancades que hi ha al marc estatal per exercir l'autodeterminació. El judici no només ha estat la constatació dels errors de l'independentisme -que hi van ser, per acció o per omissió-, sinó també l'evidència que l'immobilisme de l'Estat i la voluntat de revenja s'han imposat a la política. I no sembla que el nou govern espanyol ho vulgui solucionar, si s'analitzen els fets i no les paraules.


L'última setmana del judici ha estat aclaridora sobre què va passar el 2017. Xavier Melero, advocat de Quim Forn i impulsor de Ciutadans en els seus inicis -detall clau per entendre que no és aliè a la política-, ha estat el més descarnat a l'hora de relatar els detalls d'aquella tardor. El Govern, va dir Melero -com també ho fa el sector més abrandat de l'independentisme, amb més força a les xarxes que a les urnes-, va "incomplir sistemàticament" les lleis de desconnexió i no va fer servir el seu poder per fer efectiva la República, sinó que el va utilitzar per posar-lo en mans de l'Estat. La tarda del 27-O, amb el Govern pràcticament desaparegut i una ciutadania mobilitzada però a l'expectativa, és la clau de volta per entendre com s'ha arribat fins al judici.

Tot el que fa dos anys es revestia d'unilateralitat ara té una pàtina de diàleg. Dos exemples clars, segons les defenses: posar data i pregunta al referèndum quan l'Estat ja havia tancat la porta a acordar-lo era una manera de pressionar per asseure Mariano Rajoy a la taula de negociació; i declarar la independència suposava -segons va dir l'exconseller Raül Romeva al principi del judici, encara al mes de febrer- encetar un període de diàleg "multilateral". L'independentisme va fer catxa, com va proclamar Clara Ponsatí -coautora de la catxa, en cas que fos cert, com a membre del Govern- i critiquen els apòstols de l'equidistància a les xarxes? Més aviat va subestimar la força de l'adversari i va optar per no portar el conflicte fins a les últimes conseqüències, que podrien haver estat irreversibles vistos els precedents policials de l'1-O.

Si d'alguna cosa és culpable l'Estat és d'haver abandonat la política. No fa dos anys, sinó el 2012, quan en múltiples reunions discretes Rajoy es va negar a explorar el pacte fiscal que li demanava Artur Mas amb el suport majoritari del Parlament. Ara que l'expresident espanyol passeja per Eivissa i Formentera amb barret i banyador, amenitzant comiats de soltera, deu reflexionar sobre què hauria passat si s'hagués obert a pactar una simple comissió exploratòria d'un model de finançament propi per a Catalunya? El no al pacte fiscal va mutar en un no la consulta -no vinculant i pactada- que havia de ser el 9-N, després es va passar a les eleccions plebiscitàries i, ja amb Mas fora de Palau pel veto de la CUP, la situació va depassar els marges de la previsibilitat. Els pitjors defectes de Carles Puigdemont són també les seves millors virtuts: amb Mas mai s'hagués portat fins al final el referèndum impulsar pel seu successor, però és probable que el resultat, gestionat per ell, no hagués derivat en l'aplicació del 155.

Qui haurà de gestionar la resposta a la sentència, però, no és cap dels dos. És Quim Torra, un president accidental que a mida que s'acosten les condemnes intenta deixar enrere la sensació de provisionalitat. Immers com està en una ronda de contactes amb entitats i partits per traçar l'estratègia després de la sentència, Torra haurà de gestionar un dels moments més greus des de la restauració de la Generalitat. A banda de dir que no acceptarà -sense concretar- una sentència condemnatòria -que no l'afectaria directament a ell quant a responsabilitats penals-, el president segueix fent crides a una "unitat estratègica" que es va perdre entre la nit de l'1-O i la del 3-O. De moment, Torra es fa seva la proclama de Jordi Cuixart: "Ho tornarem a fer".


Què vol dir, això? Que es tornarà a fer un referèndum unilateral? Que se suspendrà una declaració de la independència i que, al cap de disset dies, se'n farà una altra sense efectes jurídics? Torra ha estès la mà aquest dijous a la CUP per obrir un "nou rumb", però els anticapitalistes acusen el Govern d'haver "malbaratat" el mandat de l'1-O. Si el referèndum és la referència és perquè va saber aglutinar una majoria que no només volia pronunciar-se de forma vinculant sobre la independència, sinó que també volia protestar contra l'immobilisme perenne de l'Estat. El president, per canalitzar la resposta a la sentència i liderar-la, necessitarà alquímia: apostar per les grans majories, mesurar les forces, aprendre dels errors i tenir mirada llarga. L'independentisme no ha paït del tot la tardor del 2017 i un nou embat requereix haver après de tots i cadascun dels errors. Amb l'agreujant que Pedro Sánchez disposa de tots els ressorts de l'Estat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació