Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Minoria

«Què ha de fer una minoria a la qual sistemàticament se li nega el dret a decidir què vol ser i està disposada a negociar-ho tot per poder-ho fer?»

per Jaume Barberà, 10 de juny de 2019 a les 20:30 |
Als Estats Units, encara avui, i no a tot arreu ni sempre, com hem vist en un munt de pel·lícules, es fa, principalment en celebracions públiques i abans de començar les classes en escoles públiques, el que s'anomena "The pledge", és a dir, el jurament a la bandera dels Estats Units. El jurament és aquest:

"I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the republic for which it stands, one nation, under God, indivisible, with liberty and justice for all" (Juro fidelitat a la bandera dels Estats Units d'Amèrica, i a la república que representa, una nació, sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom) -les negretes són meves-.


Participar, d'acord amb la primera esmena de la Constitució dels Estats Units, en el jurament a la bandera no és obligatori, però si algú, per exemple un alumne, actua de forma que pugui ser considerada d'irrespectuosa mentre es fa el jurament, pot ser detingut per la policia.

Tothom sap, i no cal haver llegit massa, que, si el Parlament d'un Estat dels Estats Units declarés la independència unilateralment, el president nord-americà mobilitzaria immediatament la Guàrdia Nacional amb tot el que això representa. Als Estats Units, com a tot arreu, i sobretot en democràcies, repeteixo, en democràcies, s'ha d'actuar d'acord amb els marcs legals en vigor.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ho va tornar a dir, no fa gaire, en la sentència relacionada amb la demanda que hi van fer arribar els 76 parlamentaris catalans que es van oposar a la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la sessió plenària del Parlament prevista per al 9 d'octubre de 2017, el que es va anomenar "el ple de la DUI". En concret, el TEDH ho diu així:

"El Tribunal recorda, d'acord amb el Tribunal Constitucional, que un partit polític pot fer campanya a favor d'un canvi en la legislació o en les estructures jurídiques o constitucionals de l'Estat, sempre que utilitzi mitjans legals i democràtics i proposi un canvi compatible amb els principis democràtics fonamentals". I, per si encara hi ha dubtes, també diu això: "la suspensió de la sessió plenària era necessària en una societat democràtica, particularment per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats aliens" -les cursives són del Tribunal-.


Bé, per resumir, el TEDH, que es basa en el Conveni del Consell d'Europa per la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals de 1950, et diu clarament que no avala ni avalarà desobediències, que el marc legal és el que és i que, si vols, si no el trobes just, el que has de fer és canviar-lo d'acord amb els procediments legals en vigor.

D'acord, en democràcia, les lleis es respecten; però, què han de fer les minories que mai no podran guanyar una votació per aconseguir canviar les lleis que considerin injustes i que fan impossible que puguin decidir com han de ser les seves relacions amb la majoria? Minories captives, en podríem dir, no?

A diferència dels Estats Units, de França, d'Itàlia, d'Austràlia, d'Espanya... el Canadà es considera "divisible". És a dir, que no existeix cap article comparable a l'article 2 de la Constitució espanyola, el que diu allò de la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...". Amb tot, això no vol dir que, al Canadà, la secessió es consideri un dret, que no ho és. És a dir, que no hi ha cap província canadenca que tingui el dret de proclamar-se Estat independent unilateralment, sense un acord negociat amb Ottawa. Però sí que s'hi poden convocar i organitzar referèndums d'autodeterminació, com els que es van fer al Quebec els anys 1980 i 1995. L'últim, els partidaris de la secessió el van perdre per només 60 mil vots. Des de llavors, els federalistes canadencs es van apressar a fer més difícil la secessió a través, per exemple, de la coneguda Llei de Claredat (Clarity Act) que interpreta i es basa en la sentència del Tribunal Suprem de 1998.

Però, al Canadà, amb la Llei de Claredat o sense, s'entén que -i cito textualment un fragment de la sentència del Tribunal Suprem de 1998- "... l'ordre constitucional canadenc existent no podria romandre indiferent davant l'expressió clara, per part d'una clara majoria de quebequesos, de la seva voluntat de no seguir formant part del Canadà. La resta de províncies i el govern federal no tindrien cap raó vàlida per negar al govern del Quebec el dret a perseguir la consecució de la secessió, si una majoria clara de la població quebequesa optés per això, durant tant temps i de manera que, en aquesta persecució, el Quebec respectés els drets dels altres...". I afegeixen: "... La conciliació dels diferents interessos constitucionals legítims pertany més al terreny polític que al judicial...".

Sí, és obvi, Espanya no és Canadà, i Catalunya tampoc no és el Quebec, com tampoc les seves democràcies no són equivalents. Però la pregunta sobre què ha de fer una minoria que es resisteix a acceptar la prohibició a poder decidir el seu futur en relació a pertànyer a la "indissoluble unitat de la Nació espanyola" continua sense resposta.

Aquesta setmana acaba un judici que mai no hauria d'haver començat. Alguns pensaran que amb la sentència s'acabarà tot. S'equivocaran, i molt. Passa com quan tens un problema i decideixes fer un viatge. I descobreixes que el problema també viatja amb tu.

Què ha de fer una minoria a la qual sistemàticament se li nega el dret a decidir què vol ser i està disposada a negociar-ho tot per poder-ho fer? Ja hi poden haver 1000 sentències. La pregunta continuarà viva i la ferida oberta. Aquesta és l'Espanya que volen els demòcrates espanyols?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació