opinió

Ara que la pols s’assenta

«L’equilibri que intenta imposar el PSOE després de la crisi de 2017 busca congelar l’statu quo i contenir l’independentisme»

per Jordi Muñoz , 8 de juny de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de juny de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una manera de veure la història és com una successió de moments de crisi, en què tot es remou, i de períodes d'equilibri, quan la pols aixecada per les crisis s'assenta. Les crisis poden originar-se en xocs externs (una mala collita, un canvi tecnològic disruptiu, un assassinat a Sarajevo o la fallida d'un banc a l'altra riba de l'atlàntic), o en processos endògens de desgast progressiu de l'statu quo -o d'agudització de les contradiccions com se solia dir- que arriben a un punt de no retorn en què tot plegat se sacseja. O, més habitualment, per una combinació dels dos tipus de factors.

Podem interpretar així els darrers anys de la política catalana. El 2017 fou un moment de crisi constitucional, originat fonamentalment per un desgast progressiu de l'statu quo del 78 i ajudat, segurament, per alguns xocs externs. I ara, després del sacseig, sembla que ens trobem en el moment en què la pols s'asseu per definir el nou equilibri. Un nou equilibri que pot ser més o menys estable, més o menys durador, però que en tot cas definirà el terreny de joc en els pròxims anys. És important mirar de llegir-lo bé per entendre quines escletxes té, i quins potencials de canvi es poden anticipar i accelerar.


Un cop descartada la independència exprés, sembla que bàsicament hi havia tres equilibris de dependència possibles, després de la crisi de 2017. El primer era una reacció dura del nacionalisme espanyol, que passés per damunt de l'autonomia catalana i generalitzés un procés de repressió política. El 155 etern i la repressió a gran escala. Era l'aposta explícita del PP, Vox i Ciutadans, però ha perdut a les urnes. Hauria sigut un equilibri dur però profundament inestable i potser per això ha fet por i ha perdut.

L'altre equilibri possible era el que es va esbossar amb la moció de censura: un espai de diàleg entre el PSOE, l'esquerra espanyola i els espais polítics sobiranistes catalans i bascos, que explorés les vies d'una solució democràtica i, possiblement, d'una redefinició de l'arquitectura institucional del 78. Aquest equilibri tampoc ha reeixit. Primer, perquè requeria una posició de fortalesa de Podem que el partit de Pablo Iglesias ja no té. Segon, perquè provocava unes contradiccions insuportables al PSOE. I tercer, perquè generava molta tensió i divisió també dins l'independentisme català, per raons relativament senzilles d'entendre.


Què queda doncs? Queda una tercera via, un equilibri que assaja aquests dies (amb un cert èxit, sembla) el PSOE. Es basa en dos pilars, diria. El primer és congelar l'statu quo, i no plantejar cap reforma de l'arquitectura constitucional i de poder espanyola. El segon és mirar de contenir l'independentisme, confinar-lo a un espai en què sigui gestionable i s'hi pugui conviure.

El PSOE sembla que és més realista que la dreta espanyola, en el sentit que entén que el sobiranisme català és massa fort i sòlid per a esborrar-lo del mapa, com hauria volgut intentar la dreta. Però si no se'l pot eliminar, ni tampoc se'l pot (ni se'l vol) integrar mitjançant el diàleg i una oferta acceptable, queda el camí del mig: utilitzar una combinació de repressió judicial i marginació política per contenir-lo a un espai en què faci la mínima nosa possible. D'aquí les posicions dures de l'advocacia de l'estat. D'aquí les suspensions abusives de la mesa del Congrés i del Senat, o les maniobres estranyes al Parlament Europeu. I d'aquí, també, ve l'operació Valls-Colau a Barcelona i l'assaig de cordó sanitari a tot arreu on és possible.


Diria que aquest és l'equilibri que es va dibuixant. No hi haurà cap increment de l'autogovern, cap negociació per un referèndum, cap concessió de cap mena. Potser, només potser, es deixarà anar una mica la mà de la repressió, com una vàlvula que evita que la pressió sigui excessiva. A la Generalitat, si és que mai recupera una certa iniciativa política (ai), se la seguirà contenint com s'ha estat fent ja aquests anys. Amb recursos preventius al TC, intervencions selectives, invasions impunes de competències, ofec financer i filibusterisme parlamentari. Els votants antiindependentistes catalans sembla que ho han entès i han basculat majoritàriament cap al PSC, que els ofereix una via més transitable i factible que no pas un Ciutadans excessivament histriònic i radicalitzat.

Si es confirma aquest escenari, no serà un plat fàcil d'empassar-se per a l'independentisme. La duresa personal i humana de la repressió, la constatació de la manca d'empatia, i la impotència democràtica són difícils de digerir. Però més que refugiar-se en el lament i la impotència fa l'efecte que seria més productiu llegir bé les contradiccions que té aquest equilibri i que el poden fer trontollar, per mirar d'aguditzar-les i accelerar-ne el desgast.

La primera i més evident és que, atesa la correlació de forces, per suportar aquest equilibri el PSOE necessita articular un eix que va des de Ciutadans a Podem, des de Valls a Colau. I això, que és el terreny en què el PSOE se sent més còmode, provoca tensions fortes als altres dos espais. Només cal veure les contorsions i gesticulacions, una mica estèrils, de Barcelona en Comú per fer veure que la cosa no va amb ells. Aquestes tensions seran prou fortes per evitar la conformació d'un bloc més o menys implícit Comuns- PSC-Ciutadans que passi el corró per les principals institucions del país? Ho seran a escala estatal, pels dubtes de Rivera i de Pablo Iglesias? No ho sabem. Dependrà dels incentius electorals i de poder que tinguin els diversos actors. Però a escala local també dependrà, en part, del que faci l'independentisme.

La segona feblesa estructural de l'equilibri que ara assaja el PSC-PSOE és que, en termes de proposta política, el que pot oferir aquest bloc no respon a les preferències de la majoria de la societat catalana. Queda força lluny del que vol el votant medià, que a Catalunya és clarament d'esquerres, partidari d'un referèndum i, pel cap baix, d'un federalisme fort, amb un nivell d'autogovern molt superior a l'actual. La congelació de l'statu quo (territorial i socioeconòmic) difícilment el satisfarà. I, finalment, hi ha la pressió de la dreta nacionalista espanyola. Que sempre en vol més, i que mai no en té prou. I té una gran potència de foc mediàtic, i provoca un gran acomplexament al PSOE.

Diria que per l'independentisme seria productiu assumir que no anem a un escenari de diàleg en el curt termini, ni tampoc d'involució bèstia com prometien Casado, Abascal i Rivera, per bé que previsiblement el poder judicial voldrà arrossegar l'estat cap aquí. I tampoc, òbviament anem cap a la independència exprés com prometen encara avui alguns (cada vegada menys) irresponsables. Un cop assumit això, caldria deixar de buscar traïdors a dins i a fora, no acumular ressentiment i mirar, estratègicament, de boicotejar la conformació d'aquest equilibri de tancament. Bastir ponts allà on siga possible. Ponts que trenquen aquest equilibri i que facin més difícil d'empassar-se per als comuns aquesta operació. Aguditzar-ne les contradiccions. La sentència hi hauria de contribuir. I, en tot cas, en lloc de tancar-se sobre si mateix esperant una victòria del 47% que no arribarà, esforçar-se a fer plantejaments que interpel·lin al votant medià, i esprémer al màxim el poder institucional per promoure polítiques avançades que transformen la realitat i milloren tant com sigui possible les condicions de vida de la gent. Més enllà del que facin els altres, fer inventari d'errors i encerts i plantejar un projecte amb voluntat de transcendir els blocs que va definir el 2017.

Tot això, en sóc conscient, és molt més fàcil de dir que no de fer. Perquè al capdavall, la política la fan persones i les emocions hi juguen un paper rellevant. I perquè les forces són les que són, la tensió interna al si de l'independentisme és notable, i la presó, l'exili, els processos judicials eterns i la repressió econòmica són dures i desgasten. Però això és, ha de ser, una cursa de fons. I de relleus.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
21/11/2020

Cuinar les dades per no enganyar la ciutadania

08/11/2020

El país que tenim, i l’independentisme tòxic

24/10/2020

Entre Cayetanos i distòpia autoritària

12/10/2020

«Viva el rey!» i una metamorfosi

26/09/2020

Escarnir Roger Palà

12/09/2020

L'independentisme en temps de pandèmia

30/08/2020

Protestar en temps de pandèmia

01/08/2020

Cinc tesis sobre el diàleg

18/07/2020

Semillibertat

04/07/2020

L'envelliment de TV3 com a símptoma

Participació