opinió

La independència, si la fem, la farem entre tots

«Amb Puigdemont i Junqueras com a eurodiputats i amb probable immunitat parlamentària, provocar una nova esquerda dins del ja esquerdat sistema estatal espanyol pot ser tant fàcil com definitiu»

per Jordi Cabré, 27 de maig de 2019 a les 01:04 |
El resultat d'aquestes eleccions mostra un virtual empat en el mapa independentista entre JxCAT i ERC, com a resum molt a traç gruixut. Amb matisos destacables, però: primer, la incapacitat tradicional del món exconvergent de demostrar que té una versió barcelonina creïble i viable. És una veritable llàstima com s'han administrat els últims mesos en aquest partit a Barcelona, deixant de banda un cert desconcert ampliable a tot Catalunya: però a Barcelona l'autocrítica de JxCat ha de ser severíssima, com acredita el fet d'haver quedat per darrere de Manuel Valls, i això malgrat haver disposat d'una gens menyspreable experiència de gestió.

Aquesta inexplicable incapacitat l'ha aprofitat una ERC amb un bon moment de marca (i que no crec que es degui tant a les bondats del candidat, d'una congènita arrogància a la veu). ERC ha demostrat que Barcelona no només és una ciutat que tendeix a identificar-se clarament (sempre) amb el progressisme: sinó que també és una ciutat, com va demostrar Trias en el seu moment, que sap identificar el moment en què el progressisme s'ha d'alinear, ja no dic identificar però sí alienar, amb l'independentisme. No hi ha una altra. Senyora Ada Colau: no hi ha una altra. Ser progressista avui dia és, com a mínim, alinear-se amb l'independentisme. Com a mínim. I Barcelona, això, també ho sap entendre.


Si dic que la marca ERC funciona, la marca Puigdemont també. Funciona i arrasa. Per això el famós "duel" s'ha resolt a Catalunya a favor del president a l'exili, en detriment d'Oriol Junqueras, com d'altra banda era previsible. La qual cosa no impedeix que, com deia, el repartiment de victòries municipals entre una formació i altra quedi pràcticament en un 50% si bé es decanta, en aquest moment i pel pes específic i simbòlic que comporta guanyar a Barcelona, a favor d'ERC. A això s'ha d'afegir la infèrtil (en termes d'escons) operació de Jordi Graupera, que resta a les altres formacions independentistes uns vots que eren d'or però que, en efecte, són de la ciutadania i per tant no poden considerar-se ni un préstec ni un robatori. Sí, però, un símptoma preocupant. Diria que l'independentisme en general s'ha de fer mirar l'excés de perfeccionisme, a banda i banda (i banda).

La independència, si la fem, serà entre tots: això significa que els independentistes, a banda de ser independentistes, han de ser intel·ligents. Ni estripar-se les vestidures per la "manca d'unitat" (Pujols ja veia virtuts en el repartiment de papers entre partits autòctons) ni dedicar el 80% dels esforços del dia en matar el company. Repartiment del treball, dimonis. Com deia Colau en el seu discurs d'admissió de la derrota, i en això sí que té raó, la política va avui més de valors i de causes que de partits. I va parlar d'amor. Una que per fi ho entén, mentre d'altres fan mofa de la màgia i se la recriminen (sí, se la recriminen!) com si la màgia fos un concepte negatiu. I així estem.

La part positiva: l'independentisme frega el 50% dels vots a les europees, recupera l'alcaldia de Barcelona i la de Lleida, manté la de Girona i fa témer el PSC de Tarragona (un PSC que, per cert, ha recuperat força terreny perdut a Ciutadans a tot Catalunya). L'independentisme té molt bona salut, però els seus genets van massa dispersos. La independència, si la fem, la farem entre tots.

Cap força no és menyspreable ni infravalorable, i a ningú no se li ha de perdonar la vida. Això sí: molt aviat ja no hi haurà eleccions europees ni generals ni municipals que puguin desviar el gran debat pendent, que és "com ho farem". Aquest debat espera a unes eleccions catalanes més properes que llunyanes. Vagin estudiant, vagin musculant, perquè aquí no hi haurà excusa que valgui.


El 50% ja és gairebé un fet. I, amb Puigdemont i Junqueras com a eurodiputats i amb probable immunitat parlamentària, provocar una nova esquerda dins del ja esquerdat sistema estatal espanyol pot ser tant fàcil com definitiu. Com, per cert, inexcusable. N'hi ha prou amb una cosa: que Puigdemont torni a presentar-se.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
07/10/2019

El fracàs d'Espanya

09/09/2019

Ho hem fet bé

26/08/2019

Els partits polítics

12/08/2019

Vencedors morals

30/07/2019

Crim i càstig

15/07/2019

Descansar

17/06/2019

Porno polític

04/06/2019

Un any de «Govern»

27/05/2019

La independència, si la fem, la farem entre tots

21/05/2019

Bones i males cartes

Participació