Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Depressió, vulgaritat i inèrcia

«Tampoc no està clar que hi hagi a l'entitat cap arquitecte amb el talent necessari per decidir quines parets velles s'han d'enderrocar i quines s'han d'aixecar de nou»

per Jordi Costa, 26 de maig de 2019 a les 16:25 |
Veient la comunicació gestual de Messi en la roda de premsa prèvia a la final de Copa, no calia ser psicòleg per intuir que el Barça hi arribava deprimit o, com a mínim, amb un enorme dèficit d'autoestima. I, com que el futbol és un estat d'ànim, això es va reflectir en una primera part que va enterrar les opcions barcelonistes de tancar la temporada amb un doblet.

La reacció de coratge de la segona part va ser insuficient per compensar les errades de la primera, aquest cop més individuals que no pas per inferioritat col·lectiva. Perdre forma part de l'esport; però fer-ho davant d'un rival que planteja la final tancat a la seva àrea amb mentalitat d'equip menor encara ressalta més la progressiva vulgarització d'un Barça que, tot i el triomf incontestable a la Lliga, ha anat cedint autoritat.


I en aquest sentit, res millor que una desfeta en jornada de reflexió per engegar d'una vegada la profunda reflexió que va anunciar el president a la llotja d'Anfield, i que no sembla probable que es faci perquè tampoc no està clar que hi hagi a l'entitat cap arquitecte amb el talent necessari per decidir quines parets velles s'han d'enderrocar i quines s'han d'aixecar de nou.

Ara, és clar, apareixeran com bolets els que es queixin de la renúncia del Barça al seu estil, quan no ens ho estaríem ni plantejant si la temporada hagués acabat en triplet, com semblava fa tres setmanes. El resultadisme d'un sector majoritari del barcelonisme els fa col·laboradors necessaris de la pèrdua de rumb esportiu del club, que no ve de tres setmanes si no de fa anys.

I s'exclamaran, paradoxalment, després d'un partit que Valverde -tot i que el dia abans havia afirmat que el control és atacar- sí que va voler governar al camp contrari, com manen els trets distintius del club. Però perquè l'hortet de l'estil es mantingui florit, cal regar-lo cada dia i no només com a excepció o quan et ve de gust, perquè aleshores es fa evident que els mecanismes del futbol de posició no estan engreixats.

Dit això, Valverde no ha enganyat ningú sobre la seva manera d'entendre el futbol. Des del primer dia, i no només ara que perd, ha estat un entrenador amb una mirada del joc diferent de la que estàvem acostumats i una mentalitat mancada de l'ambició i la grandesa que se li suposen al Barça. I així i tot, s'ha fet un tip de guanyar títols perquè ha gestionat amb eficàcia la inèrcia d'una plantilla que manté l'orgull competitiu però que, òbviament, ja no té la capacitat de quan va ser la millor del planeta.


En definitiva, els culers que van tenir l'humor de desplaçar-se des de Catalunya fins a Sevilla van marxar cap a casa amb la cua entre cames. I el Borbó, content perquè, per primer cop des que regna, el representant espanyol a la final de la seva competició s'endú el trofeu mentre els seus aficionats cantaven feliços el "Que viva España". O el Barça es posa les piles o acabarà perdent el tron estatal de la mateixa manera que va abdicar de l'europeu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Costa
Periodista. Normalment parlo de futbol. Aquí escriuré sobre la resta d’activitats humanes que no tenen a veure amb una pilota. A Twitter@jordicosta1.
07/07/2019

​Tots

23/06/2019

Ho tornarem a fer?

09/06/2019

La fi de l'autoengany

26/05/2019

Depressió, vulgaritat i inèrcia

12/05/2019

El turisme de l'unionisme

30/04/2019

Una Creu de Sant Jordi més que merescuda

14/04/2019

La percepció de la tolerància

31/03/2019

Només els agradem agenollats

17/03/2019

Trapero ens interpel·la

03/03/2019

Més Piqués

Participació