Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

D'oca en oca

«Potser ja ha arribat el moment de dir que l'independentisme català i la tàctica política no han tingut encara el goig de ser presentats»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 22 de maig de 2019 a les 21:00 |
L'episodi recent d'una votació al Parlament ha desfermat una allau de comentaris de tota mena, sobre l'encert o l'error d'haver votat a favor o en contra d'una determinada persona, candidata a representar la Generalitat de Catalunya al Senat d'Espanya. En general, les crítiques s'adrecen al vot contrari expressat per la totalitat de forces independentistes, però no m'ha semblat que sovintegessin gaire les anàlisis i comentaris polítics a propòsit dels grups dependentistes que tampoc no van fer costat, amb el seu vot, al candidat socialista.

Faig aquesta darrera consideració perquè, si hi ha hagut un canvi d'actitud en el que era la pràctica tradicional a la cambra catalana, aquest canvi no ha afectat tan sols els independentistes, sinó també els que no en són: PP i Cs. I aquest oblit és ben il·lustratiu del moment que vivim i de la politització absoluta de l'aire que respirem. Tothom actua, declara i treu conclusions en funció del seu color ideològic i dels interessos que més li convenen.


Potser pot semblar una frivolitat excessiva el que ara diré, però m'hi arrisco: hi havia un fotimer de motius que avalaven el vot negatiu dels independentistes a la pretensió senatorial d'Iceta, si és que, deixeu-me ser malpensat, va existir algun cop aital aspiració. Però n'hi havia també un bon grapat per fer just el contrari i donar-li suport, amb el vot favorable dels escons independentistes.

I, doncs, en què quedem: sí o no? Tan coherent, lògic i sensat podia ser una cosa com una altra, ja que tot està en funció del que s'espera que passi després i, sobretot, del que s'ha preparat abans. És a dir -i fa vergonya recordar-ho-, en política hi ha una cosa que se'n diu tàctica i una altra que s'anomena estratègia. La primera afecta els moviments immediats que hom preveu d'adoptar al llarg del camí -mirada curta- i aquests han d'estar sempre en línia amb l'estratègia final -mirada llarga-, amb els objectius darrers que hom vol assolir.

Podem dir el mateix amb el suport independentista als pressupostos estatals, a la cambra espanyola, o bé al seu rebuig, que és el que acabà sent. Existien prou arguments per avalar una posició per a legitimar-ne just la contrària, tal com ho demostren les posicions diverses que, respecte d'aquest punt, van aparèixer a l'interior dels dos grups parlamentaris i, també, entre l'opinió pública del país. I sospito que també és el que passarà davant el proper debat d'investidura per a presidir el govern espanyol.

M'agradaria qui-sap-lo equivocar-me, però potser ja ha arribat el moment de dir que l'independentisme català i la tàctica política no han tingut encara el goig de ser presentats. Del primer d'octubre ençà, fa tot l'efecte d'una absència total i absoluta d'unes línies d'actuació preparades, previstes i pactades, assumides pel conjunt del moviment independentista. I que per a aquest és més important guanyar la batalla interna, la de sigles, que aconseguir la victòria nacional en el front exterior, davant d'Espanya. I això és del tot desencoratjador. I explica el panorama desconcertant actual, on cada fita en el camí esdevé un obstacle, una tragèdia, un dilema shakespearià que apareix de bell nou, de manera ben inesperada, i davant de la qual gastem energies en debats esgotadors, al crit salvífic de "correm-hi tots!". Quan no es disposa ni de tàctica, ni d'estratègia, el que s'imposa és la improvisació permanent, davant la cursa d'obstacles.


D'aquesta manera, cada nou element que apareix en el paisatge comporta un nou posicionament de les diferents sensibilitats de l'independentisme, anant així a remolc de l'Estat, en comptes de fer just el contrari: portar nosaltres la iniciativa, passar a l'acció, preveure'n tots els escenaris i actuar, de forma unitària, en conseqüència, fent allò que sigui més útil a l'objectiu final emancipador.

Mancats d'un posicionament tàctic compartit, cada cas esdevé, llavors, un món aïllat de tots els altres, sense cap connexió amb la resta d'esdeveniments o incidències que es produeixen i que es produiran en el futur. Per això, cada gest o reacció, en comptes de ser vist com a lògic i entenedor, es converteix, sovint, en desconcertant i desmobilitzador. I els grecs ja tenien clar, segles enrere, que no hi ha vents favorables per a qui no sap on va. Per exemple, es creen organismes, neixen sigles i s'anuncien referèndums, tot presentat amb bombo i plateret, iniciatives la vida de les quals és d'una fugacitat extraordinària i que, a banda de fer bullir l'olla, no fan més que embolicar la troca de la confusió.

És així que anem passant els dies, d'oca en oca i tiro perquè em toca, amb el risc que no arribem mai al destí final. Per això constitueix una emergència nacional disposar d'una línia tàctica pròpia de l'independentisme, amb un relat no subsidiari de cap altre i un camí ben traçat, rigorós, coherent, que sigui conegut, creïble i possible. I, en particular, assumit per tots els agents reals del moviment independentista. Altrament, quan se sàpiga que és el que hem de fer, doncs això: fer-ho i fer-ho tots. Sense excepció. Quan més convé una estratègia unitària, que és compatible amb la diversitat d'opcions electorals, no podem continuar donant la imatge d'un campi qui pugui permanent, els uns cap a llevant, els altres cap a garbí. Perquè qui en surt perjudicat no són els partits, sinó el país. Aquest país que volem lliure, independent i sobirà. O això diem...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
12/06/2019

Final del judici

05/06/2019

Vots, no. Diners, sí

22/05/2019

D'oca en oca

15/05/2019

L’èxode

08/05/2019

Reformar Espanya, ara?

01/05/2019

Paisatge després de diumenge

24/04/2019

​Com si res?

17/04/2019

Guanyar o dir la veritat?

03/04/2019

A galet o amb got?

27/03/2019

Judicis polítics

Participació