opinió

Ernest Maragall

«Té l'experiència pràctica, té la capacitat política, té la intel·ligència i el bagatge teòric que li faciliten l'anàlisi d'un entorn permanentment canviant»

per Joan Manuel Tresserras, 18 de maig de 2019 a les 19:30 |
He pogut tractar i conèixer Ernest Maragall de ben a prop. Especialment mentre ha exercit funcions de govern, de lideratge polític i de gestor públic. Ha estat treballant sovint a la sala de màquines; però també, sempre que ha calgut, enmig de l'escenari; prenent les decisions i argumentant-les. Generós i intel·ligent; obstinat i treballador. Per tot plegat, l'aprecio i l'admiro.

L'Ernest Maragall i el meu col·lega i amic Enric Marín van coincidir durant el primer Govern de coalició d'esquerres a la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall (2003-2006). L'un com a secretari del govern, l'altre com a secretari de comunicació. Sottogoverno dur en una coalició de gestió complexa. Van treballar molt, van discutir molt i van establir una relació efectiva, cooperadora i amistosa. Immediatament després, en l'etapa següent de la coalició d'esquerres -el «segon tripartit», presidit per José Montilla (2006-2010)- vaig ser jo qui va coincidir amb l'Ernest Maragall.


El protocol va determinar que ens asseguéssim l'un al costat de l'altre, setmanalment, durant 4 anys a les reunions del Govern. I que poguéssim col·laborar i comentar de manera continuada les qüestions més rellevants de la gestió del país i, ben particularment, les dels respectius departaments: Educació en el seu cas, Cultura i Comunicació en el meu. Ell ja era llavors un polític bregat i amb una llarga experiència, especialment a l'Ajuntament de Barcelona. Jo era un nouvingut sense cap experiència de gestió fora de la universitària i d'uns quants anys al Consell de l'Audiovisual. Al seu costat vaig cursar un veritable màster. Me'l va regalar sense haver de matricular-me.

Aquella legislatura, rellevant des de diferents perspectives, va fer evidents els límits de qualsevol encaix de Catalunya en l'Estat espanyol sorgit de la Transició. Fins i tot amb el PSOE governant a Madrid i el PSC guiant la coalició de govern a Barcelona, les dificultats per abordar les grans qüestions van ser enormes: les respostes i les prioritats davant la crisi econòmica, el model de finançament o, finalment i sobretot, la validació del nou Estatut. L'anada del president Montilla a Madrid a explicar els riscos i les causes del «desafecte» i a reivindicar un gir polític de l'Estat envers Catalunya no va obtenir resposta.

O potser sí: abans d'exhaurir la legislatura vam conèixer la Sentència del Tribunal Constitucional que invalidava de fet l'Estatut i obria una crisi institucional que continua.
Amb l'Ernest Maragall ens vam caure bé des del primer moment, tot facilitat pel paper de pont d'amistats i referències compartides. Vaig descobrir un catalanista profund, sòlid, culte i perspicaç. Un catalanista substantiu dins d'un grup polític on hi havia també molta presència d'unes devocions catalanistes més adjectives i instrumentals, més superficials i accessòries. Però no era el cas de Maragall.


En una visita conjunta a l'Arxiu del seu avi, el gran poeta i periodista Joan Maragall; a la casa de l'autor valent de La ciutat del perdó (l'article que Prat de la Riba mai deixaria publicar); conversant al despatx que conserva alguns manuscrits dels seus poemes popularíssims, entre el retrat que va fer-li Ramon Casas i una pintura bucòlica de Joaquim Sunyer. Allà vaig ser plenament i definitivament conscient de la fondària i l'amplada d'arrels d'aquella convicció catalanista de l'Ernest Maragall.

Aquells dies, ell encara conservava alguna mena d'«optimisme federalista», mentre jo procurava argumentar que, al capdavall, els independentistes també ho érem de federalistes; però federalistes o confederalistes de l'endemà de la independència, quan poguéssim negociar des del reconeixement complet de la nostra sobirania i amb plena capacitat i llibertat de decidir. I especulàvem sobre el que era possible i el que encara no ho era.

La sentència del TC del 2010 i les reaccions immediates que va suscitar van obrir un tall immediat dins del camp socialista, entre el que he anomenat catalanisme substantiu o constitutiu i el catalanisme merament adjectiu. Aquest segon va procurar mantenir posicions i acomodar-se a la situació com si res decisiu hagués passat. El primer, però, va reaccionar i va engegar en poc temps una mena de diàspora, una part de la qual va voler aproximar i, eventualment, enllaçar el seu tronc polític socialdemòcrata amb l'esquerra independentista. I el més diligent i decidit en aquella direcció va ser, sens dubte, l'Ernest Maragall.

Punt de referència indiscutible en la constitució de Nova Esquerra Catalana (2012-2014), en el Moviment d'Esquerres (2014-2018) i en la confluència progressiva amb altres grups de tradició socialdemòcrata i amb Esquerra Republicana. La determinació d'Ernest Maragall durant aquest període convuls ha estat permanent, absoluta i compromesa. Reflexiva i elaborada, però abocada a la presa de decisions. Assumint tota mena de responsabilitats i en tots els fronts.

Té l'experiència pràctica, té la capacitat política, té la intel·ligència i el bagatge teòric que li faciliten l'anàlisi d'un entorn permanentment canviant, té la seguretat i el lideratge que li han permès envoltar-se d'un molt bon equip. I té una idea del paper de Barcelona com a capital d'una República catalana socialment avançada i amb vocació de projecció global. Una idea i un projecte llargament elaborats que parteixen de l'atenció primordial a la qualitat de vida de barcelonines i barcelonins però també als reptes que cal enfrontar en aquesta era de mutació tecnològica, digitalització, intel·ligència artificial, transició energètica i reconstrucció dels espais públics i les formes de participació democràtica.

Sense desmerèixer cap dels candidats i candidates, estic convençut que l'Ernest Maragall està a punt de culminar la seva trajectòria encapçalant un projecte ciutadà i metropolità pel qual no hi ha ningú tan ben dotat i preparat. Com si tot hi apuntes des de fa molt temps, estan a punt de trobar-se l'oportunitat i la persona que ens permetrà aprofitar-la. I no la perdrem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Manuel Tresserras
Professor de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A Twitter: @jmtresserras.
05/10/2019

Cinisme

27/07/2019

​Política i demoscòpia

13/07/2019

Unitat estratègica

01/06/2019

El factor Barcelona

18/05/2019

Ernest Maragall

20/04/2019

Febres i paradoxes en campanya

06/04/2019

Més llibres per ser més lliures

23/03/2019

No era odi sinó consternació

09/03/2019

Tenalla contra drets i llibertats fonamentals

23/02/2019

Retrovisor al 39

Participació