Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Síntesi

«Trobar la síntesi necessària entre la moderació i el maximalisme per a cada moment sembla la millor recepta si es vol avançar en una causa difícil com la de construir una república independent»

per Marc Sanjaume, 18 de maig de 2019 a les 19:29 |
La conjuntura que travessa l’independentisme no és gaire diferent de la que han afrontat moviments similars arreu del món, inclosos aquells que fa tant de temps que van assolir el seu objectiu i que ja ni recorden com van fer-ho. El sociòleg alemany Claus Offe va estudiar els moviments socials, especialment el cas de l’ecologisme alemany, per concloure que internament solen generar blocs moderats i radicals amb posicionaments estratègics diferents. Els cicles de mobilització fan que aquesta mena de divisions, dins d’un mateix moviment, vagin i vinguin segons l’agenda i el moment polítics. En casos greus, deia Offe, poden tenir efectes negatius per al moviment i excloure’n membres o impedir debats rellevants sobre els quals no hi ha acord.  

Tanmateix, les divergències no han de ser forçosament divisives. De fet, en el cas dels moviments independentistes són inevitables i fins i tot poden reforçar-los oferint diversos cursos d’acció. La seguretat i la fermesa en les pròpies conviccions sobre l’estratègia a seguir per assolir l’objectiu, no han d’impedir debatre amb aquells que comparteixen un mateix horitzó polític però defensen cursos d’acció diferents.


En un treball recent, Sambanis (et.al) recopilen l’existència de més de 400 moviments d’aquesta mena al món des del 1945, amb una taxa d’èxit, no cal dir-ho, baixíssima. Fins i tot els que se’n surten, com expliquen Alterman i Todman, ho solen fer de manera totalment inesperada: ni ells mateixos sabien quan arribaria la independència i pocs anys abans d’assolir-la ho tenien tot en contra. Davant d’aquest panorama, és obvi que tot independentista ha de disposar d’una bona dosi de radicalitat, perquè l’esperança en la victòria i la fermesa per traduir-la cada dia en un posicionament polític són clau.

D’altra banda, molts factors que determinen l’èxit (i el moment) de la independència, com ara el context internacional o la resposta de l’Estat, no depenen del mateix moviment. Per tant, quan es presenten les oportunitats per guanyar solidesa, suports i poder cal que hi hagi flexibilitat estratègica.

Per exemple, la major part de l’independentisme escocès dels setanta mirava amb mals ulls l’entrada a la Unió Europea o l’aposta per un parlament autonòmic; dues institucions que, dècades després, han estat clau per bastir l’hegemonia que ara té l’SNP. Pocs independentistes escocesos imaginaven l’escenari actual, amb una Gran Bretanya més fora que dins de la UE, i més quan el 1975 feien campanya contra l’entrada al mercat comú. Escòcia no és independent, és veritat, però és més a prop ara de ser-ho que no pas fa 40 anys.

Trobar la síntesi necessària entre la moderació i el maximalisme per a cada moment sembla la millor recepta si es vol avançar en una causa difícil com la de construir una república independent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació