opinió

La renúncia preventiva

«Hi ha un terreny on el català no se n'acaba de sortir i on continuen aflorant conductes que farien feliç el dictador Franco»

per Jordi Bianciotto , 10 de maig de 2019 a les 22:12 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de maig de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es torna a parlar de l'estat del català i alguns ciutadans amoïnats ens recorden amb exemples a les xarxes que sovint la llengua es juga el ser o no ser en petitíssims actes quotidians: en la cua del supermercat on tothom desfila adreçant-se al caixer en castellà fins que algú es passa al català i encomana el seu exemple revolucionari a tots els que venen al darrere, inclòs el mateix empleat, que encara que tingui un aire exòtic i estigui escoltant reggaeton és d'Igualada.

Venim d'uns anys en què no s'ha parlat gaire de la llengua, o millor dit, se n'ha parlat per dir que aquí no hi havia tema, i és possible que ens hàgim passat d'optimistes o de poc conscients. La idea d'una República Catalana bilingüe ha seduït potser més per república que per bilingüe, i perquè difícilment podria formular-se d'una altra manera, i s'ha assumit que l'alçada de l'objectiu bé valia una renúncia a certs ideals o una assumpció meridiana de la realitat. El problema és quan aquesta república no arriba i ens trobem amb la guàrdia abaixada, és a dir, sense ni una cosa ni l'altra.


I bé, caldria trobar la manera de tractar aquesta qüestió tan sensible en el seu punt just, ni apocalíptic ni cofoi. Hi ha indicadors, sobretot en les capes més joves de la població, que apunten cap a un augment de l'ús del català, tot i que, en termes globals, i segons l'informe de l'any passat de la Plataforma per la Llengua, s'hagin perdut només a Catalunya uns 300.000 parlants.

Hi ha un terreny on el català no se n'acaba de sortir i on continuen aflorant conductes que farien feliç el dictador Franco. És el que podrien dir-ne la renúncia preventiva. Ja ho assenyalava, amb tota classe de detalls, Eugeni Casanova en un llibre que en certs moments era un xic depriment però que et podia sacsejar a base de bé, anomenat 'Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l'agonia del català' (Pagès Editors, 2003). Ah, aquell passeig per un mercat barceloní:


-¿Qué desea?

-Cogombres.


-Quants en vol?

Hi deu haver raons profundes per explicar perquè es perpetuen comportaments que denoten un acomplexament o una subsidiarietat lingüística quan el marc legal t'acompanya en termes generals i ja no som l'any 1950. En particular a Barcelona, que com deia ja llavors Casanova, és on la llengua es juga el futur. I encara que sempre sigui temptador traspassar les culpes als polítics, i ara no s'estili recordar-ho, hi ha una coseta anomenada responsabilitat individual.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
04/07/2020

El prestigi del pessimisme

19/06/2020

Un indestructible «Hallelujah»

05/06/2020

Tornem del futur

22/05/2020

Músics de quilòmetre zero

09/05/2020

​«Rockdelux», a contracorrent

25/04/2020

Els Rolling Stones, sense frivolitats

11/04/2020

Apagada cultural, ara?

27/03/2020

L'apocalipsi segons Bob Dylan

20/03/2020

La música de la teva vida

14/03/2020

Guanyem temps

Participació