OPINIÓ

Ajuntaments del canvi: balanç provisional

«Sembla que la majoria de les candidatures dels ajuntaments del canvi que han governat el darrer mandat repetiran els mateixos suports, molts d'ells a l'alça»

per Ricard Vilaregut, 8 de maig de 2019 a les 21:00 |
Menys del que volien, més del que es pensaven. Aquest seria un balanç provisional en forma de percepció dels i les activistes que fa quatre anys van entrar en la política institucional, i és també el subtítol del Llibre Ajuntaments pel canvi, editat per editorial Pagès, on entrevisto càrrecs electes que han tingut responsabilitats de gestió importants en ciutats com Barcelona, Badalona, Sabadell, Palma, Castelló, Castelldefels, Ripollet, Maó i Sort. Quatre anys d'ajuntament del canvi, i quatre anys també de la hipòtesi institucional formulada pels impulsors de Barcelona en Comú -Jaume Asens, Gala Pin, Ada Colau i tantíssima altre gent de moviments socials barcelonins.  

A grans trets, la hipòtesi institucional es formula a partir de l'experiència de la PAH, on malgrat l'èxit mobilitzador i el variat repertori d'acció col·lectiva demostrat –manifestacions, lobby polític, escraches, etc- no es podeia revertir l'allau de desnonaments i situacions extremes que la crisi de les hipoteques va generar. No n'hi havia prou amb el carrer: calia canviar legislacions, plantar cara al mercat, coses que els grans partits no s'atrevien ni tan sols a pensar, engabiats pel sistema econòmic que ha fet captiu la democràcia representativa. 


La hipòtesi institucional parteix de la base que la política no s'acaba en les institucions però tampoc en els moviments socials, que la mobilització permanent pot portar a l'esgotament si no es produeixen victòries tangibles i concretes, i que davant una situació d'emergència cal prendre decisions que s'escapen dels frames habituals.  Carrer si, urnes i institucions també. L'enfonsament de la socialdemocràcia, i un context marcat per la triple crisi, econòmica territorial, i de representació, ajudat per una fortalesa teòrica i pràctica acumulada en els darrers 25 anys de lluita social, van fer molt plausible la hipòtesi. Llavors calia treballar en l'articulació de diferents dispositius electorals potents per entrar en un àmbit, l'institucional, tant desconegut com històricament menystingut pels i les activistes. La ICV de Joan Herrera i Dolors Camats van jugar fort a favor d'aquestes confluències, i podien no haver-ho fet.

Cal reconèixer la seva valentia, no era fàcil posar el capital social i polític del PSUC en mans d'OPNIS (Objectes Polítics No Identificats). Hi havia ganes, moltes ganes d'entrar a guanyar. I l'aposta va quallar, a tot arreu, des de municipis grans a pobles petits. La CUP també va apostar per les confluències obertes: Badalona, Sabadell, Ripollet, van llegir molt bé el context. Urgència i finestra d'oportunitat clara. La qüestió és que moltes d'aquestes candidatures xamfaina fetes a correcuita aconsegueixen les principals alcaldies, amb el torrent d'expectatives que va despertar entre diferents sectors socials, especialment entre la ciutadania mobilitzada, els activistes, i l'esquerra progressista  en general. La gent del PSUC estava especialment eufòrica, els recordava l'any 1979. 

Com els ha anat als anomenats ajuntaments del canvi? Temps hi haurà de fer balanç de forma rigorosa -de fet falta temps per fer-la- però algunes coses es poden dir després de 4 anys d'hipòtesi institucional i gestió institucional. Aviso que és anàlisi de part, subjectivament favorable, jo mateix he format part d'aquesta experiència com a coordinador de govern a l'ajuntament de Badalona.   

Hi ha projecte. El municipalisme no és un bluf, una marca, quelcom passatger. I no és només la gestió d'un govern local des de la proximitat, ni encara menys una franquícia local supeditat a un determinat partit o espai polític amb representació al Parlament de Catalunya.  El municipalisme, tal i com es planteja, és molt mes que això. És una manera d'entendre i exercir la política, honesta, transparent, molt compromesa, que sap i vol compartir la gestió de les institucions amb la ciutadania, amb una governança compartida i co-responsable. A nivell teòric els ajuntaments del canvi només son una peça del municipalisme, en un marc d'estratègia compartida amb diferents espais de construcció post-capitalistes: a la pràctica es fa el que es pot.


El municipalisme a Catalunya entronca amb la pròpia cultura política d'arrel i pòsit llibertari, republicana, autogestionada i refractària a dogmatismes verticals que tant encertadament van copsar l'esquerra independentista per elaborar el seu projecte polític (cal veure el document de Arrufat, Gabriel i Teran (2016): Municipalisme, propostes per la ruptura, a espaifabrica.cat). Aquesta tradició municipalista es complementa i alimenta del cicle de mobilització dels moviments socials crítics amb les renúncies de la política convencional, esgotada i derrotada per les forces invisibles del mercat, que va aprofitar la porta oberta d'especulació i desregulació que va oferir les olimpíades de Barcelona 92. Ismael Blanco, Ricard Gomà i Joan Subirats  han escrit molt i bé sobre com es configura aquest nou espai del comú (cal veure, per exemple, El nuevo municipalismo: derecho a la ciudad y comunes urbanos, revista on-line GAPP) i com es connecta amb els reptes de les nostres societats, plurals, diverses, fragmentades, i perquè no explicitar-ho, estructuralment ingovernables. El municipalisme ha regenerat els fonaments teòrics i pràctics de l'esquerra, els ha situat en un context de realitat tangible, les ciutats i pobles, li ha donat viabilitat, possibilitat i referencialitat: li ha donat un guió, que s'ha d'aplicar a partir de la realitat social concreta.  Però hi ha projecte. 

S'ha fet feina. Sí, s'ha fet molta i bona feina, sobretot en l'àmbit de les polítiques públiques. Les polítiques de mobilitat i contra la contaminació, de recuperació de drets i serveis a les persones – amb la gestió dels desnonaments en primera línia- i de participació i transparència han estat els àmbits estrella i comuns a la majoria de municipis.  S'ha situat l'agenda feminista de forma permanent i transversal, s'ha lluitat contra el capitalisme de plataformes – AIRBNB, Uber, etc-, s'ha fet relat comú en clau de centralitat ciutadana, s'ha polititzat la societat i dignificat la política com allò que ens implica a totes, que sinó la fas te la fan.  Per no parlar dels impactes en passiu, aturant l'embranzida del capitalisme global i embogit dels darrers 20 anys, només pel sol fet d'estar al govern i tenir les palanques de regulació.

A tot arreu s'ha treballat intensament, l'agenda ha canviat radicalment. I Barcelona com a referent. Amb moltes dificultats, sense majoria, amb els lobys mediàtics i econòmics en contra i amb un paper galdós d'ERC i CUP, però amb un ajuntament professionalitzat i uns càrrecs electes i quadres tècnico-polítics molt ben preparats, amb suporst externs acadèmics i socials prou rellevants.  El dentista municipal com a exemple de política pública que beneficia directament la majoria de gent –directament, donant servei als mes necessitats, indirectament fent baixar el preu en un sector captiu.  Entreu i remeneu al web ciudadesdelcambio.org, un projecte col·laboratiu molt potent, repositori amb les principals polítiques públiques dels ajuntaments del canvi, també de la resta de l'estat. 

I no ha estat fàcil. Els que han governat ajuntaments del canvi han hagut de mantenir una relació dialèctica entre l'ètica de les conviccions i l'ètica de la responsabilitat, gestionant contradiccions, aprofitant els atributs i mecanismes de la democràcia representativa per posar-la al servei de l'energia social acumulada de l'esquerra que abans era radical i ara del sentit comú. Per decantació, els ajuntaments del canvi s'han situat en un espai d'intersecció entre la socialdemocràcia atenta i rejovenida de partits com ERC, amb l'energia i radicalitat maximalista dels activistes forjats en les xarxes crítiques de tombant de segle. Co-producció, interseccionalitat, economia social i cooperativisme, governança, proximitat, sobiranies, transparència, pragmatisme, justícia global, dret a la ciutat, han estat, i segurament continuaran sent, conceptes clau en el qual es transitarà els propers anys  de la mà d'ambdós espais. L'experiència a Badalona ha funcionat prou bé, també per la capacitat dels lideratges  locals  -Dolors Sabater i Oriol Lladó- fet que demostra la rellevància de la part relacional en la política local.   

La variable no prevista. Els activistes del canvi han descobert un Deep state, també local. Si, l'estat profund, aquella  teranyina  burocràtica comandada per funcionaris de l'estat amb molt poder acumulat que pel seu coneixement de les normes i procediments de la democràcia representativa poden bloquejar, alentir, però també accelerar projectes. Un Deep State local, el poder del qual s'ha enfortit a partir dels casos de corrupció destapats els darrers 10 anys – Cas Pretòria, 3%, Innova, i malhauradament tants d'altres casos- i la forta crisi de la política convencional. S'ha enfortit en garantisme procedimental, quelcom molt positiu, sacrificant però, l'eficiència. Els mecanismes de control s'han intensificat, burocratitzat, amb l'ajuda inestimable de la LRSAL, coneguda com la llei Montoro, que amb l'excusa de posar fre al deute desbocat de molts municipis –que certament estava desbocat- va aprofitar per reduir la ja de per si migrada autonomia local amb mesures com la taxa de reposició i la regla de despesa. Pura Doctrina del Xoc de manual.  

Per tot plegat tenim una administració pública molt castigada, dissenyada pels reptes del segle XX però no per resoldre les problemàtiques complexes, segmentades i de caràcter multinivell que afecten les societats del segle XXI. L'administració pública no acaba d'estar afinada. Aquesta ha estat la gran variable que la majoria dels activistes que formaven part dels ajuntaments del canvi no van tenir en compte. No estaven preparats per aquesta dimensió, i ha costat temps i desesperació per conèixer la maquinaria burocràtica. El cost personal ha estat gran. També han après perquè als ajuntaments se'ls diu Administració local: perquè administren recursos, legislació i procediments d'altres institucions. Governen poc, administren massa. També s'ha constatat que hi han excel.lents  professionalsde la gestió pública molt capacitats per fer grans projectes, tancats als despatxos, colgats de paperassa per gestionar.

Tenim també un petit percentatge de penques protegits per un sistema rígid, laboralment garantista mal entès. Els treballadors que volen i saben pencar no poden progressar, els que no fan res, estan protegits. L'administració pública local pot ser una màquina de desmotivació formidable. No pot ser. En aquests moments hi ha el perill real que els ajuntaments quedin com un actor irrellevant en la governança de les nostres ciutats. Si vol esdevenir una eina útil per la ciutadania, especialment els sectors més vulnerables, el municipalisme necessita una administració que funcioni. Existeixen bones diagnosis (cal llegir Carles Ramió, l'encerta i molt) i em consta que des de institucions com l'escola d'administració pública de Catalunya s'està fent molt bona feina en formació de nous gestors públics. Hi ha esperança, doncs. 

El fil de pescar generacional. Un dels elements que expliquen la irrupció dels anomenats  ajuntaments del canvi és el llarg cicle de lluites socials protagonitzades, dinamitzades i/o promogudes per uns activistes socialitzats en el bipartidisme dels 80 i 90 a Catalunya. El Zapatisme, episodis simbòlicament rellevants com locupació i desallotjament del Cine Princesa, el cicle de mobilització  altermundialista i els Fòrums Socials, les potents campanyes d'Aturem la Guerra i la plataforma en defensa de l'Ebre, les consultes socials i sobiranistes, el 15-M, i desenes i desenes de grans, mitjanes i petites campanyes en lluita per, en defensa de, a favor de, etc. Amb el retrovisor ben posat en relació al precedent immediat de la transició, i gràcies al mestratge de referents que en van marcar camí, caràcter i valors (Gil Matamala, Gabriela Serra, Arcadi Oliveres, Miren Etxezarreta entre moltíssims d'altres), aquesta generació d'activistes, més vinculats entre si per una determinada diagnosis i ús de les xarxes de comunicació virtuals que per l'edat, han compartit molts anys de lluites compartides.  I això val pels que han entrat al costat fosc de la política institucional,  i pels que no.

La conjuntura política ha dispersat aquests activistes en diferents espais polítics orgànics – Comuns, Podem, Guanyem's, CUP, etc- i en diferents espais socials que han mantingut estratègies diferenciades de relació amb els ajuntaments del canvi. Però amb més o menys debats i controvèrsies tàctiques i estratègiques de fons i forma s'ha generat una consciència i lligam, a l'estil d'un fil de pescar: llarg, transparent i molt dur, pràcticament impossible de trencar. Un fil de pescar generacional, que certament ha ajudat en moments complicats. La posició en relació al procés sobiranista – el pre i post 1 d'octubre, la DUI, etc- o les negociacions en cada municipi per renovar, ampliar o reduir les anteriors confluències de cara les eleccions municipals del proper maig, s'han portat amb una cura relacional que cal valorar. Veurem si el fil de pescar aguanta  la disputa electoral municipal entre diferents espais polítics i no perjudica el projecte municipalista que comparteixen. Convençut que si.   

Evidentment, hi ha aspectes que no són tant positius. El famós 1 peu a la institució, 1000 al carrer, no s'ha produït. Hi ha un biaix molt gran a favor de la política institucional, versus la política de moviment. Ha faltat traducció simultània entre el carrer i la institució. Els activistes que s'havien quedat fora no entenien perquè no passaven les coses que s'havien dit en campanya. No s'han complert les altres expectatives en relació a l'agenda social que portaven les confluències a les eleccions de 2015. En habitatge s'ha patit molt, no es podia fer front als centenars de desnonaments, no hi havia parc públic d'habitatge, les lleis anaven en contra. La democràcia representativa està dissenyada per xuclar totes les energies, les possibles i les impossibles, per retroalimentar-se. Necessita els càrrecs electes de forma intensiva, els processos són verticals i les reunions són constants. Si sumes gestió ordinària i voluntat de transformació se te'n van 14 hores diàries. També cal dir que el carrer, veient que hi han els seus, també s'ha relaxat. La pulsió movimentista ha disminuït, això és així. 

La hipòtesi institucional es va validar automàticament a les eleccions de 2015, ara cal reformular-la. Encara és vàlida? El context ha canviat, no hi ha un momentum com fa quatre anys. L'economia s'ha recuperat – amb el mateix model, però- l'extrema dreta ja és aquí, el cicle de mobilització social s'ha atenuat, el procés sobiranista desinflat, i la política convencional més clàssica s'ha recuperat.  Un llibre que cal llegir, de Joan Cuevas, Transformar la Política, factors d'èxit i fracàs de la política que vol canviar la societat  (molt recomanable, especialment pels nous càrrecs electes) ens parla de reptes. Diu Cuevas: “Mantenir una lògica i un pols transformador avui en dia no és gens fàcil. El grans risc per a les noves forces polítiques transformadores serà doble. Per una banda, caure en la mateixa lògica reformista de la socialdemocràcia. De l'altra, caure en la lògica de contrapoder endogàmica i estèril de les forces anti-capitalistes més radicals. Cap de les dues opcions és bona per la transformació. Es repte es situar-se en l'incrementalisme transformador, sense caure ni en la improvisació ni en els grans idealismes i idees planificadores i utòpiques”. Però tenim l'alternativa del cooperativisme com a alternativa sòlida, hi han canvis en mobilitat, participació, drets socials i transparència que ja són irreversibles, mani qui mani. 

Menys del que volien segur. Però també més del que es pensaven.

Els ajuntaments del canvi doncs, són aquí per quedar-se. Però una cosa són els ajuntaments com a instrument i l'altre el municipalisme com a estratègia integral de transformació radical de la societat. Veurem que passa. Sembla que la majoria de les candidatures dels ajuntaments del canvi que han governat el darrer mandat repetiran els mateixos suports, molts d'ells a l'alça. Passi el que passi, sempre ens quedarà aquell proverbi anglès que diu: Al final tot acabarà bé, i sinó acaba bé, és que no és el final.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació