Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

El vot útil

«Sempre serà aquell que ens deixi més tranquils, més segurs d'haver actuat en consciència i sense pressió ni falsos pragmatismes, sense coaccions»

per Manel Lucas, 25 d'abril de 2019 a les 20:30 |
El vot útil no té per què ser sempre el que diuen els que el reclamen constantment. L'opinió més estesa, públicament, és que s'han de votar les opcions més grans de cada bloc -esquerra, dreta, independentista, espanyolista, monàrquica, republicana, catòlica, protestant, en fi-, i que triar les candidatures menys majoritàries beneficia el rival. Es tractaria de tendir, doncs, a una simplificació del ventall electoral, a una fórmula que s'assembli tant com sigui possible al bipartidisme. Doncs bé, això només funciona en alguns casos.

La teoria del vot útil, d'entrada, descarta la conveniència del vot de protesta, el vot de l'emprenyament, el vot d’aquella persona que, desencantada del sistema però rebutjant l'abstenció, tria una candidatura molt minoritària per expressar el seu malestar. No és un vot útil per a la gestió diària, tal vegada, però sí que ho és per posar en alerta els partits grans. I afavoreix opcions que, a còpia de rebre aquests suports, poden anar fent-se un lloc en el paisatge.


Però també és discutible la crida del vot útil entre els electors decidits a participar en el mainstream de l'elecció, és a dir, el bloc de candidatures que tenen algunes opcions de sortir elegides. Està molt condicionat al sistema de votació, a l'organització de les circumscripcions, a la mecànica de distribució de vots. I, naturalment, a la realitat política concreta de cada moment.

Probablement la crida al vot útil val sobretot en eleccions pel sistema majoritari, és a dir, aquelles en què es tria un sol candidat a cada circumscripció. El Parlament britànic en seria l'exemple més clar. Tinc un amic anglès del sud que, votant com és dels laboristes, sap segur que el seu vot anirà al núvol. La seva circumscripció és majoritàriament conservadora, i en triar-se només un candidat, la resta de vots es perden. Aquí sí que té sentit cridar a la unió de vots. El sistema britànic és dels menys proporcionals que hi ha, en el qual hi ha un percentatge més gran d'electors que no estan representats (té altres avantatges: en ser una circumscripció unipersonal, cada diputat elegit se sent més lligat als electors que al seu partit, i es redueix molt els inconvenients de la disciplina de vot).

Cridar al vot útil podria valer -ja ho veurem- en les circumscripcions més petites, on només es trien tres diputats, perquè sent tant pocs els escons s'acosta una mica al que dèiem del Regne Unit. Diumenge veurem fins a quin punt resulta així o no. Però quan parlem de circumscripcions on la proporcionalitat és més real, resulta un engany parlar de vot útil. És més, a Andalusia es va demostrar que dividir el vot de la dreta els podia arribar a sortir bé. I l'elector d'esquerres pot pensar també que el vot als socialistes no li garanteix per si sol satisfer els seus interessos, perquè veient que és gairebé impossible una majoria absoluta, el PSOE haurà de buscar una parella de ball entre els partits que obtenen menys suports, i que, per tant, el vot a aquests partits també li resulta un vot útil.

Encara més, molts electors poden votar des de la perspectiva d'evitar una majoria absoluta; per a aquests, el vot útil tampoc és el vot al més gran. La conclusió és que el vot més útil sempre serà aquell que ens deixi més tranquils, més segurs d'haver actuat en consciència i sense pressió ni falsos pragmatismes, sense coaccions, ni que sigui d’un grup de Whatsapp.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
20/06/2019

Puix que governaran, vejam què fan

06/06/2019

Negociar a l'estadi

23/05/2019

​A Barcelona, votar per Barcelona

09/05/2019

Creiem en Europa?

25/04/2019

El vot útil

11/04/2019

ERC, «catch-all party»

28/03/2019

Suárez i Suárez

14/03/2019

El vidre trencat

28/02/2019

La casella de l'IRPF

14/02/2019

La pinça

Participació