Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Eleccions i periodisme: un altre oxímoron?

«Sánchez Piñol deixa anar que "històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava'", un pensament que s’allunya del que ha esdevingut la comunicació de massa

per Xavier Borràs, Vall d'en Bas, 24 d'abril de 2019 a les 17:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'abril de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En una recent entrevista a l’intel·lectual Albert Sánchez Piñol al programa «El Suplement» de Catalunya Ràdio —sí, intel·lectual, encara en resta algun—, l’ínclit autor de Fungus, hi manifesta veritats grosses, espesses, gruixudes…, com ara que la societat catalana viu fa temps de fantasies —per la manca de poder polític real—, «com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix!…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran  una república?…».
 
Durant l’interviu, ben menat pel periodista Roger Escapa —amb aquella mena de desmenjament que li és propi i que s’apropa més a la conversa informal—, Sánchez Piñol deixa anar que «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», un pensament que s’allunya i s’oposa cada dia més al sac de gemecs que ha esdevingut la comunicació de massa en les seves diverses formes, sigui per la tenalla de l’impagament —que sembla que «obliga» al poti-poti—, sigui per nefastes decisions editorials o sigui per la irrupció de mitjans que ja no segueixen les regles sobre la recerca de la veritat.
 
En aquest període electoral que ens ha tocat de patir (si més no per a mi és insofrible), la majoria de mitjans (audiovisuals, digitals o en paper) —llevat d’algunes excepcions—, es dediquen a ser, quasi exclusivament, portaveus dels partits (amb representació) i dels seus aparells de propaganda, sense gairebé afegir-hi ni treure’n res, encara menys cap intent de recerca o de contrast crític d’allò que escampen, massa sovint bastit de fal·lacies i exabruptes. No parlo, solament, de l’odiosa qüestió dels «blocs electorals» a què estan obligats els mitjans públics, sinó a la cada cop més inveterada dèria de donar veu sense cap més intenció que engreixar la «màquina de notícies» en què s’ha convertit gran part del periodisme actual.
 
A moltes redaccions aquest temps electoral s’allargassa tant o més abans que les pròpies campanyes de les organitzacions polítiques, com si cap altra cosa no hagués d’interessar els seus usuaris. Si en féssim una estadística ens esborronaríem, especialment –del meu punt de vista— de la inutilitat «periodística» de tot plegat. Cui prodest, que diria aquell.
 
I tot plegat es produeix enmig de la derrota que, des del passat primer d’octubre de 2017, novament sotmet Catalunya a l’oprobi, la vexació i la ignomínia del Regne d’Espanya i els seus representants dins i fora del país. I els periodistes? Molts d’ells, res, encefalograma pla: «cal donar veu a tothom», «és el que hi ha», diuen, com si la infàmia no anés amb ells, com si s’atribuïssin la funció de ser uns semidéus que estan per damunt de les immundícies humanes. I per bé que alguns mitjans obren espais a l’opiniño d’experts, grimpaires mediàtics, polítics jubilats i tota la fauna que «té coses a dir» —i coses a posar a l’olla—, poc que es mullen o es comprometen els molts periodistes que, per postres, fan la viu-viu amb horaris de feina interminables i sous precaris.
 
Com enyoro els temps que —fins i tot durant el primer transfranquisme— que o eres dels del Tele/eXpres o del Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia o el primigeni Avui. No hi havia mitges tintes com ara, que tot plegat sembla una bassa d’oli que s’escola inexorable per l’embut de la història (del periodisme).

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Borràs
Nascut a Barcelona l'any 1956. És escriptor, fa de periodista i treballa en el món de la comunicació. Llicenciat en Periodisme i professor de dicció, és autor de diversos llibres (alguns dels quals guardonats en diversos premis literaris). Ha estat director de les revistes El Llamp, Userda i L'Independent de Gràcia, a més del dominical del Diari de Barcelona, i ha treballat, entre d'altres mitjans, a Tele/eXpres, Canigó, Catalunya Ràdio, La Marxa de Catalunya i El Triangle.

Des del 14 d'abril de 2008 dirigeix la nova publicació periòdica digital ecologista EcoDiari i des del 14 de febrer de 2017 és editor de La Resistència.

També, ha estat cofundador i responsable de l'àrea de comunicació de la Comissió de la Dignitat i coautor del llibre Volem els papers, i ha estat responsable de comunicació de la Cooperativa Integral Catalana. Ha treballat, igualment, com a editor en cap d'Assaig de Teatre, la revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET), fundada i dirigida per Ricard Salvat. Des dels seus inicis ha estat lligat amb el Grup Nació Digital, amb què col·labora habitualment.
24/04/2019

Eleccions i periodisme: un altre oxímoron?

13/08/2018

L’ensulsiada tripartida del «Brusi»

04/06/2018

Plagues i canvi climàtic

01/04/2018

He mort el llop, he mort el llop!

09/08/2011

Crisi o oportunitat?

01/08/2011

La llengua dels mitjans, encara

18/07/2011

Qui els va matricular!

10/07/2011

Tuitem i retuitem

04/07/2011

Sense tremp no hi ha tren

25/06/2011

La imprudència mata

Participació